Com estimar... Ningú no s'ho ha preguntat mai?
Des que la Laura es va morir, jo m'ho he preguntat constantment.
Ella sabia estimar. I no solament perquè fos una gran persona, sinó que ella mirava a la gent amb uns ulls diferents als meus. Per ella, les persones erem uns jardins preciosos on només i florien esplèndides roses irradiant benestar, o uns pomers que tenien delicioses pomes tot l'any, fos com fos.
Per això era tan valuosa la seva vida... i suposo que per això Déu se la va endur, perquè ja n'havíem gaudit prou. Tot i així... tot i així no deixo de recordar-la.
Ara, quan miro a la gent, intento utilitzar els ulls de la Laura, veure les esplèndides roses irradiant benestar, o les delicioses pomes del pomer... però encara no puc.
Quan miro a una persona sola, no puc veure res més que no sigui la marginació que l'envolta. La Laura, en canvi, podria veure-hi la capacitat de raonament, indepèndencia i, fins i tot, podria veure-hi un toc de misteri que la feia interesant. Jo, per més que m'hi fixava, no aconseguia veure-hi res més que marginació... molta marginació.
Ella era... era com una llum que no feia cas dels perills, perquè no n'hi havia, i tu t'ho creies i continuaves endavant, confiada.
La Laura mai va dir a ningú, i molt menys a mi, que tenia càncer.
Es va morir de càncer mentre tothom al centre es pensava que la vital, optimista, riallera i positiva Laura, tenia un refredat... i no pas que s'estava morint de càncer.
Ella era així. Segurament li feia mal que no l'anéssim a veure, però mai volia que tinguesim una imatge d'ella com una persona que depén de medicina per a sobreviure. Bé... no es que ens ho digués així, però tothom tenia aquella idea de la Laura. I, junt amb aquesta idea, se'n va anar.
I jo encara continuo intentant utilitzar els seus ulls per veure a la gent. Per veure que un maltractador és una persona astuta, que el pallaso de la classe realment fa gràcia, que un treballador que s'adorm dilluns al matí sí que sap divertir-se els diumenges a la nit, que un conservador aprèn bé el que li enseñen de petit. Però jo, en aquestes persones només hi veig crueltat, estúpidesa, incompetència i vell d'esperit.
Però és ben normal perquè, després de tot, no sóc la Laura.