jueves, 18 de agosto de 2011

Els ulls de la Laura

Com estimar... Ningú no s'ho ha preguntat mai?
Des que la Laura es va morir, jo m'ho he preguntat constantment.
Ella sabia estimar. I no solament perquè fos una gran persona, sinó que ella mirava a la gent amb uns ulls diferents als meus. Per ella, les persones erem uns jardins preciosos on només i florien esplèndides roses irradiant benestar, o uns pomers que tenien delicioses pomes tot l'any, fos com fos.
Per això era tan valuosa la seva vida... i suposo que per això Déu se la va endur, perquè ja n'havíem gaudit prou. Tot i així... tot i així no deixo de recordar-la.
Ara, quan miro a la gent, intento utilitzar els ulls de la Laura, veure les esplèndides roses irradiant benestar, o les delicioses pomes del pomer... però encara no puc.
Quan miro a una persona sola, no puc veure res més que no sigui la marginació que l'envolta. La Laura, en canvi, podria veure-hi la capacitat de raonament, indepèndencia i, fins i tot, podria veure-hi un toc de misteri que la feia interesant. Jo, per més que m'hi fixava, no aconseguia veure-hi res més que marginació... molta marginació.
Ella era... era com una llum que no feia cas dels perills, perquè no n'hi havia, i tu t'ho creies i continuaves endavant, confiada.
La Laura mai va dir a ningú, i molt menys a mi, que tenia càncer.
Es va morir de càncer mentre tothom al centre es pensava que la vital, optimista, riallera i positiva Laura, tenia un refredat... i no pas que s'estava morint de càncer.
Ella era així. Segurament li feia mal que no l'anéssim a veure, però mai volia que tinguesim una imatge d'ella com una persona que depén de medicina per a sobreviure. Bé... no es que ens ho digués així, però tothom tenia aquella idea de la Laura. I, junt amb aquesta idea, se'n va anar.
I jo encara continuo intentant utilitzar els seus ulls per veure a la gent. Per veure que un maltractador és una persona astuta, que el pallaso de la classe realment fa gràcia, que un treballador que s'adorm dilluns al matí sí que sap divertir-se els diumenges a la nit, que un conservador aprèn bé el que li enseñen de petit. Però jo, en aquestes persones només hi veig crueltat, estúpidesa, incompetència i vell d'esperit.
Però és ben normal perquè, després de tot, no sóc la Laura.