Al fin... quién lo diria? Pues ella claro! Si es que no daba crédito a lo que estava viendo... estava en la cola del concierto y sabia que ahora deberia despertar de ese sueño, porque es asi por norma general, pero no. No se despertava y ahora le llegava el turno a ella. Elena se habia ido con sus padres a la piscina del hotel porque pensavan que Alexandra ia era sufientemente mayor como para ir a un concierto sola.
"Cerca de mi angelito de la guarda Justin!", dijo para sus adentros.
-Chica, esta entrada no és válida.- Dijo un hombre de piel oscura y vestido con un uniforme que se encargava, en ese mismo momento, de destrozar-le la vida a Alex.
-Lo siento pero no puede ir al concierto. Salga de aquí ahora mismo y deje paso a las fans que se amontonan tras usted.
La apartó con bursquedad. Pero no fue sufieciente como para despertar de aquel sueño que se habia vuelto una pesadilla. No... necesitaba algo más.
No iva a volver con su familia aun sin no ver a su idolo. ¿Qué se había creído aquel guarda asqueroso? No iva a irse sin ver a Justin, tanto si le gusta como si no.
Deboró al guarda con la mirada alrededor de unos cinco minutos, mientras se alejava andando de la entrada donde ese guarda seguía con su trabajo; el de segui siendo despreciable.
Iba cncentrada en sus cosas, que se le fue la cabeza a Marte.
Empezó a pensar cosas como la ilusion que le dieron sus padres el dia en que le dijeron que iva a ver a Justin, como los nervios al querer entrar o como la cutre imitacion de Justin que habian hecho los de clase con el proposito de hacerle sentir mal (porque no sabian aun que iva a ir al concierto). ¿Y todo para eso?
-No es seguro salir todavía hasta que todas las fans estén dentro de donde vamos a dar el concierto. Podrias hacer que salieran corriendo y todo seria un desastre!
-Sé perfectamente lo que sucederia.
Estaban en la limusina, al otro lado de donde Alexandra habia sido rechazada por el guarda. Salir si habia fans merodeando por allí, era como si una obeja se lanza sola a un bosque de lobos.
Entonces la vió. No se había fijado en que estuviera allí antes. Era alta y tenía un pelo... ¿Rubio? ¿Mechas? No sabía bien si esos destellos eran los que ella misma desprendía o los de su pelo.
Intentó fijarse más cuando se quitó las gafas de sol, pero estavan lejos. Tenia la cabeza gacha, entre las rodillas, y estava sentada en el suelo. Parecía muy triste...
Justin se había quedado empanado mirando como la chica cojía un trozo de papel y lo rompía en pedazos.
Luego, la chica se dispuso a salir de allí para irse a alguna parte. Pero Justin no lo iva a permitir.
-¿Ve a esa chica? Aparque cerca de ella, ¡rapido!
-Si, ahora mismo.
Estava cansada. Así que se sentó en un lado de la acera y se puso a llorar. Todo quanto habia soñado, y todo quanto habia creido tener... ¡puf! ia no estaban ahi... la entrada no era válida... ¡genial! qué iva a hacer en ese momento entonces?
Se quedó pensativa un rato con la cabeza gacha entre las rodillas.
"Venga Alexandra... debes levantarte", se dijo.
Rompió la entrada y se levantó, para irse a deprimirse a otro lugar más... más intimo.
Y escuchó un ruido de motor, de un coche ue se dirigia a ella. Tuvo algo de miedo, pero se secó las lágrimas con el puño porue, aunque no conociera al propietario de esa lujosa limusina, le dava verguenza que la vieran asi.
Vale. Si antes no había caido en la cuenta de que esa chica era especial, ahora lo sabía completamente.
Veía sus ojos llorosos y sus mejillas ligeramente sonrojadas. La mueca de su cara por forzar la normalidad interior que seguro que no tenia y, además, las mechas de su pelo le encantaron.
Aparcaron justo delante y Justin bajó la ventanilla.
Cuando ella le vio, se arrepintió de su idea. Aún no habian aparcado, pero parecia que eso no le hubiera sorprendido. Tal vez pensaba que era una vision o algo, pensó Justin. Aparcó y bajó para charlar con ella. Queria saber de dónde era, el color de sus ojos que debian de se preciosos, porque se habia hecho las mechas, porque esto y porque aquello.
Justin bajó del coche y ella lo vió. Le vió y no supo que hacer, como reaccionar...
viernes, 24 de diciembre de 2010
lunes, 20 de diciembre de 2010
Para Alex (comenta ehehe... xD)
BIEBER IS LOVE I
El amor... a veces llega pronto y otras se retrasa. Tampoco es que esté ciego, és más: me atrevería a pensar que el amor junta a las personas perfectas para que conozcan todos los sentimientos, ya sean ira, amor, odio o tristeza.
Pero a veces hay que admitir que hace demasiado gala de sus capacidades cometiendo grandes atrocidades amorosas como separaciones, rábia o engaños.
Pero igualmente existen atrocidades como juntar a dos personas de dos mundos distintos: un rico con un pobre, un creido con un humilde o un cantante con una fan.
Alexandra no oia a su madre. Llevaba llorando ya el suficiente tiempo como para poder hacerlo, pero la impotencia la superava y no qeria escuchar.
Ni tan solo escuchava a su hermana amenazandola con decirle todo a su madre (todo de qué? Qué sabia ella i de qué lo sabia?) si no salia del cuarto de baño en ese momento.
-Qué no!
-Qué si! Sal ahora mismo!
Alexandra se negava. Como también se negava a aceptar la realidad: no iria a su concierto.
Solo unas palabras hicieron cambiar a Alexandra de opinion: "Vas a ir, aremos todo lo possible para que veas a ese chico".
Y Alex salió del baño después de limpiarse la cara.
-Todavia no lo entiendes JB? No puedes dar ese concierto!
JB aún se esa¡taba canviando. No sabía que ponerse para el concierto y sin querer su representante le habia dicho que no lo hiciera. Demasiado tarde, ia estaba hecho.
-Lo voy a dar señor. Hay millones de fans que esperan que lo haga. Y además, como vas a suspenderlo ahora que ia emos vendido casi todas las entradas buenas?
-JB... no puedes hacer esto... pero te saldrás porque tu eres...
-Un rubio estúpido!- Gritaron en el fondo de la classe.
Alguien habia interrumpido la imitación de una escena que no sabían de donde la habían sacado los chicos, de Justin Bieber.
A Alexandra no le gustava que le fastidiasen sus planes. Y menos si esos planes tenian algo que ver con ia un conocido cantante del que muchos se rien solo porque no lo conocen...
-Si vosotros supierais lo que es realmente bueno no estarias criticandole todo el tiempo!- Gritó. Bueno... gritar, supongo que ia se entiende, porqe Alex más bien habla fuerte. No llega a gritar. Pero dió el efecto deseado en los chicos y se callaron de inmediato. Luego ia sonó el timbre.
Alexandra estava realmente impaciente para que fuera ya el dia del concierto. Iba a... ESTALLAR!!
Respiró hondo y no le quedó otro remedio que esperar, esperar y esperar...
El amor... a veces llega pronto y otras se retrasa. Tampoco es que esté ciego, és más: me atrevería a pensar que el amor junta a las personas perfectas para que conozcan todos los sentimientos, ya sean ira, amor, odio o tristeza.
Pero a veces hay que admitir que hace demasiado gala de sus capacidades cometiendo grandes atrocidades amorosas como separaciones, rábia o engaños.
Pero igualmente existen atrocidades como juntar a dos personas de dos mundos distintos: un rico con un pobre, un creido con un humilde o un cantante con una fan.
Alexandra no oia a su madre. Llevaba llorando ya el suficiente tiempo como para poder hacerlo, pero la impotencia la superava y no qeria escuchar.
Ni tan solo escuchava a su hermana amenazandola con decirle todo a su madre (todo de qué? Qué sabia ella i de qué lo sabia?) si no salia del cuarto de baño en ese momento.
-Qué no!
-Qué si! Sal ahora mismo!
Alexandra se negava. Como también se negava a aceptar la realidad: no iria a su concierto.
Solo unas palabras hicieron cambiar a Alexandra de opinion: "Vas a ir, aremos todo lo possible para que veas a ese chico".
Y Alex salió del baño después de limpiarse la cara.
-Todavia no lo entiendes JB? No puedes dar ese concierto!
JB aún se esa¡taba canviando. No sabía que ponerse para el concierto y sin querer su representante le habia dicho que no lo hiciera. Demasiado tarde, ia estaba hecho.
-Lo voy a dar señor. Hay millones de fans que esperan que lo haga. Y además, como vas a suspenderlo ahora que ia emos vendido casi todas las entradas buenas?
-JB... no puedes hacer esto... pero te saldrás porque tu eres...
-Un rubio estúpido!- Gritaron en el fondo de la classe.
Alguien habia interrumpido la imitación de una escena que no sabían de donde la habían sacado los chicos, de Justin Bieber.
A Alexandra no le gustava que le fastidiasen sus planes. Y menos si esos planes tenian algo que ver con ia un conocido cantante del que muchos se rien solo porque no lo conocen...
-Si vosotros supierais lo que es realmente bueno no estarias criticandole todo el tiempo!- Gritó. Bueno... gritar, supongo que ia se entiende, porqe Alex más bien habla fuerte. No llega a gritar. Pero dió el efecto deseado en los chicos y se callaron de inmediato. Luego ia sonó el timbre.
Alexandra estava realmente impaciente para que fuera ya el dia del concierto. Iba a... ESTALLAR!!
Respiró hondo y no le quedó otro remedio que esperar, esperar y esperar...
viernes, 17 de diciembre de 2010
Història d'una rodamón (Catalán)
No conec un món més cruel que el que s'amaga rere la capa de la riquesa. I encara més després de saber quins són els luxes dels que disposa la gent amb un treball. Menjar calent, un sostre i els pares.
Els pares... són ells qui et mantenen molts anys de la teva vida i no ho aprecies de veritat fins que aquest temps s'acava. A mi no s'em va acabar. Jo el vaig acabar, que es diferent.
A casa era el pare qui manava, qui imposava les regles que tant la mare com jo haviem de seguir. De petita no ho veia. Ara, l'únic que veia en aquella casa era por, respecte i ganes de marxar.
Aquestes ganes venien de mi, es clar. I ara farà d'això mig any. Mig any vivint del que podia en una cabaña amb ocupes.
Els ocupes no són com hem semblava que eren. Pensava que eren gent drogadicta, adicta al fum que desprén un bon porro o que eren mala gent, però he descobert que no tots són així. Bé que amb els que convic fumen. Però no són ni drogadictes ni mala gent.
D'això n'estic segura: hi ha moltes coses en aquest món que enyoro, si, però n'hi ha d'altres que enyoraria encara més si tornés a casa.
Com per exemple el cel fosc amb estrelles. Estrelles que contemplo cada nit amb la Berta i el Marcel. O amb en Zac o la Fàtima, d'entre altres.
Estar aquí, al llac, m'ha canviat. Quan vaig començar aquesta nova vida, hem semblava insoportable mantenir-me, però amb el temps he après a cultivar un hort i a deixar lliure la meva consiència en un camp que es perd en l'horitzó, tal com han après a fer els altres.
No sóc la única que ha vingut des de Barcelona com a pogut, només perquè així pensava que ho oblidaria tot. En Zac i la Anna també hem van explicar un passat més o menys igual.
Ells dos eren germans i rebien un mal tracte per part del seu pare i quan van fer els disset, farts de tot, van agafar i van marxar de casa.
Les primeres nits no podia dormir. Havia fet amistat amb la gent d'aquí però no sabia si feia ben fet. Si hem passaria alguna cosa o si podria tornar a tenir una familia. La Fàtima m'havia ajudat quan vaig arribar aquí, i pel que havia vist era evident que no era una mala persona. Però als altres amb prou feines hi parlava. Tampoc es que hi portés una eternitat, a la masia, però m'incomodava.
Per això, sortia de la vella masia on vivía aleshores i anava a asseure'm a la vora del llac per reaxar-me quan no era capaç d'adormir-me.
Mirava els estels imaginant què estaria fent a casa a aquestes hores. No era dificil:
segurament estaria plorant perquè el pare ens hauria tornat a escridassar perquè la sopa no estava prou calenta, o perquè no li havíem planxat l'uniforme.
Llavors venia la Fàtima i hem parlava amablement, com si ella sabés perfectament com hem sentia.
-És dur al principi. Què et penses? Nosaltres també vam tenir uns primers dies en aquesta masia perduda.- Hem deia, tot seient al meu costat i tirant una pedra al llac.
-I tant si és dur... però més ho era estar amb el pare.
-Ara el teu pare ja no hi és, ja no et pot fer mal. Nosaltres no ho farem, així que ja pots entrar.
I tot seguit, m'ajudava a aixecar-me i entràvem a casa.
La vida és molt millor en companyia, aquella nit ho vaig comprendre definitivament. Si marxava del llac, no sabria com viure.
Hi ha dos coses de les quals no tenia cap dubte quan vaig arribar al llac, i també quan en continuava estant:
no enyoraria mai al meu pare, però si que trobaria a faltar la meva habitació... amb les meves coses de sempre i amb la meva història atrapada a les seves parets.
D'això no en parlàvem a la masia perquè allí ningú no volia tornar al passat.
La Fàtima hem va explicar un dia que no parlàven d'aquelles coses perquè no valia la pena fer-ho. Segons ella, parlar del passat es com abandonar el futur: s'ha de viure el moment al màxim, sigui quin sigui el present on vivim. Amb el temps hem vaig adonar de que per força així tindria que ser.
-El què has de fer no és enyorar casa teva. Has de mirar el que ara tens: pau, tranquilitat i vida. Aquí pots viure amb nosaltres sense que tiguis que suportar al teu pare. Així estem tots, amb el temps un s'acostuma a viure sense la gent, per mes dur que sigui al principi. Jo vaig marxar de casa deixant amb la meva germana petita amb la promesa que tornaria. Ves a saber si ja s'ha oblidat de mi...
I a continuació m'oferia un cigar que aceptava mentre ella demanava a en Zac un encenedor.
Jo, com que no tenia germans, no patia per ells. Tampoc patia per la meva mare, perquè sabia que ens abandonaria. Ho portava planejant unes setmanes. Aniria amb la tieta i ens deixaria a mi amb el pare.
-Per què?- Hem va preguntar una dia la Berta.
-Perquè la meva mare hem considerava una càrrega. No feia les coses tal i com el pare les volia... en fi, res, això.
La Berta era la que sempre s'ocupava de mi quan vaig arribar cansada a la casa. Junt amb la Fàtima, hem van ajudar en tot el que van poder.
Ara, per les nits, l'únic en que sóc capaç de pensar mentres dormo és en el demà. Què faré, si surtiré al poble o si hem quedaré a casa. Potser vaig a pescar amb el Zac o amb l'Anna... no ho sé.
Lúnic que sé, és que ara visc en pau. Sense pallises. Sense crits. Sense el pare.
Els pares... són ells qui et mantenen molts anys de la teva vida i no ho aprecies de veritat fins que aquest temps s'acava. A mi no s'em va acabar. Jo el vaig acabar, que es diferent.
A casa era el pare qui manava, qui imposava les regles que tant la mare com jo haviem de seguir. De petita no ho veia. Ara, l'únic que veia en aquella casa era por, respecte i ganes de marxar.
Aquestes ganes venien de mi, es clar. I ara farà d'això mig any. Mig any vivint del que podia en una cabaña amb ocupes.
Els ocupes no són com hem semblava que eren. Pensava que eren gent drogadicta, adicta al fum que desprén un bon porro o que eren mala gent, però he descobert que no tots són així. Bé que amb els que convic fumen. Però no són ni drogadictes ni mala gent.
D'això n'estic segura: hi ha moltes coses en aquest món que enyoro, si, però n'hi ha d'altres que enyoraria encara més si tornés a casa.
Com per exemple el cel fosc amb estrelles. Estrelles que contemplo cada nit amb la Berta i el Marcel. O amb en Zac o la Fàtima, d'entre altres.
Estar aquí, al llac, m'ha canviat. Quan vaig començar aquesta nova vida, hem semblava insoportable mantenir-me, però amb el temps he après a cultivar un hort i a deixar lliure la meva consiència en un camp que es perd en l'horitzó, tal com han après a fer els altres.
No sóc la única que ha vingut des de Barcelona com a pogut, només perquè així pensava que ho oblidaria tot. En Zac i la Anna també hem van explicar un passat més o menys igual.
Ells dos eren germans i rebien un mal tracte per part del seu pare i quan van fer els disset, farts de tot, van agafar i van marxar de casa.
Les primeres nits no podia dormir. Havia fet amistat amb la gent d'aquí però no sabia si feia ben fet. Si hem passaria alguna cosa o si podria tornar a tenir una familia. La Fàtima m'havia ajudat quan vaig arribar aquí, i pel que havia vist era evident que no era una mala persona. Però als altres amb prou feines hi parlava. Tampoc es que hi portés una eternitat, a la masia, però m'incomodava.
Per això, sortia de la vella masia on vivía aleshores i anava a asseure'm a la vora del llac per reaxar-me quan no era capaç d'adormir-me.
Mirava els estels imaginant què estaria fent a casa a aquestes hores. No era dificil:
segurament estaria plorant perquè el pare ens hauria tornat a escridassar perquè la sopa no estava prou calenta, o perquè no li havíem planxat l'uniforme.
Llavors venia la Fàtima i hem parlava amablement, com si ella sabés perfectament com hem sentia.
-És dur al principi. Què et penses? Nosaltres també vam tenir uns primers dies en aquesta masia perduda.- Hem deia, tot seient al meu costat i tirant una pedra al llac.
-I tant si és dur... però més ho era estar amb el pare.
-Ara el teu pare ja no hi és, ja no et pot fer mal. Nosaltres no ho farem, així que ja pots entrar.
I tot seguit, m'ajudava a aixecar-me i entràvem a casa.
La vida és molt millor en companyia, aquella nit ho vaig comprendre definitivament. Si marxava del llac, no sabria com viure.
Hi ha dos coses de les quals no tenia cap dubte quan vaig arribar al llac, i també quan en continuava estant:
no enyoraria mai al meu pare, però si que trobaria a faltar la meva habitació... amb les meves coses de sempre i amb la meva història atrapada a les seves parets.
D'això no en parlàvem a la masia perquè allí ningú no volia tornar al passat.
La Fàtima hem va explicar un dia que no parlàven d'aquelles coses perquè no valia la pena fer-ho. Segons ella, parlar del passat es com abandonar el futur: s'ha de viure el moment al màxim, sigui quin sigui el present on vivim. Amb el temps hem vaig adonar de que per força així tindria que ser.
-El què has de fer no és enyorar casa teva. Has de mirar el que ara tens: pau, tranquilitat i vida. Aquí pots viure amb nosaltres sense que tiguis que suportar al teu pare. Així estem tots, amb el temps un s'acostuma a viure sense la gent, per mes dur que sigui al principi. Jo vaig marxar de casa deixant amb la meva germana petita amb la promesa que tornaria. Ves a saber si ja s'ha oblidat de mi...
I a continuació m'oferia un cigar que aceptava mentre ella demanava a en Zac un encenedor.
Jo, com que no tenia germans, no patia per ells. Tampoc patia per la meva mare, perquè sabia que ens abandonaria. Ho portava planejant unes setmanes. Aniria amb la tieta i ens deixaria a mi amb el pare.
-Per què?- Hem va preguntar una dia la Berta.
-Perquè la meva mare hem considerava una càrrega. No feia les coses tal i com el pare les volia... en fi, res, això.
La Berta era la que sempre s'ocupava de mi quan vaig arribar cansada a la casa. Junt amb la Fàtima, hem van ajudar en tot el que van poder.
Ara, per les nits, l'únic en que sóc capaç de pensar mentres dormo és en el demà. Què faré, si surtiré al poble o si hem quedaré a casa. Potser vaig a pescar amb el Zac o amb l'Anna... no ho sé.
Lúnic que sé, és que ara visc en pau. Sense pallises. Sense crits. Sense el pare.
miércoles, 1 de diciembre de 2010
El canto del loco: Volverá
Me acuerdo y pienso el tiempo que llevábamos sin vernos,
dos niños pequeños que lo sentían todo,
pero lo sigo sintiendo hoy por ti,
recuerdos que tengo,
no entiendo que dejáramos de vernos buscando
mil besos que no son nuestros besos,
deseo estar contigo hasta morir.
Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome
volverá seguro que volverá
y sigo sintiendo te echo de menos
que acabe mi soledad volverá
te juro que volverá ese amor verdadero
cuando era pequeño seguro que volverá, volverá.
Te miro te miro mi tiempo y siento que tu eres lo que quiero
mi niña mi sueño todo eso que no tengo
y que sigo sintiendo hoy por ti.
Incluso en mis sueños me invento y creo que te tengo te toco,
tu cuerpo y se que eso no es cierto
me estoy acojonándome sin ti.
Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome volverá
seguro que volverá y sigo sintiendo
te echo de menos que acabe mi soledad
volverá te juro que volverá ese amor verdadero cuando era pequeño
seguro que volverá, volverá.
Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome
volverá seguro que volverá
y sigo sintiendo te echo de menos
que acabe mi soledad volverá
te juro que volverá ese amor verdadero cuando era pequeño
seguro que volverá, y volverá
dos niños pequeños que lo sentían todo,
pero lo sigo sintiendo hoy por ti,
recuerdos que tengo,
no entiendo que dejáramos de vernos buscando
mil besos que no son nuestros besos,
deseo estar contigo hasta morir.
Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome
volverá seguro que volverá
y sigo sintiendo te echo de menos
que acabe mi soledad volverá
te juro que volverá ese amor verdadero
cuando era pequeño seguro que volverá, volverá.
Te miro te miro mi tiempo y siento que tu eres lo que quiero
mi niña mi sueño todo eso que no tengo
y que sigo sintiendo hoy por ti.
Incluso en mis sueños me invento y creo que te tengo te toco,
tu cuerpo y se que eso no es cierto
me estoy acojonándome sin ti.
Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome volverá
seguro que volverá y sigo sintiendo
te echo de menos que acabe mi soledad
volverá te juro que volverá ese amor verdadero cuando era pequeño
seguro que volverá, volverá.
Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome
volverá seguro que volverá
y sigo sintiendo te echo de menos
que acabe mi soledad volverá
te juro que volverá ese amor verdadero cuando era pequeño
seguro que volverá, y volverá
lunes, 29 de noviembre de 2010
Cavilaciones de Olga sobre su padre
¿Y por qué se dice que si se muere alguien de nuestra familia debemos llorar como madalenas?
Claro que yo no pieno llorar, que me lo pienso pasar por el forro porque tampoco es que se merezca algo mejor, sinceramente. ¿Y qué se puede merecer?
Él quiere que le enterremos en un nicho de oro comprado con todo nuestro dinero ganado con sudor durante muchos, muchos años.
Yo tengo una idea mucho mejor:
¿Qué te parece, viejo abaricioso, si te enterramos tal qual en un nicho de cartón podrido para que se te coman los gusanos?
¿O que te quememos y esparzamos tus cenizas por un campo lleno de estiercol, para combinarlo con lo que tu eres?
¿O que te congelemos y te llevemos a un museo con la inscripción "Nunca quiso a nadie más que a su dinero y toda su mierda" ?
Así que el nicho de oro te lo va a comprar tu madre, ¡que para algo cobra una pensión mejor que todos nuestros sueldos juntos!
¿Y no te parece que, además de exponerte en un museo con esa inscripción, debamos añadir que "era un fantasma tan detestable que hasta Franquenstein huía de él en sus sueños" ?
Bueno, cuando esto ocurra tu ya no estaras, tu ya estaras muerto y haremos contigo lo que nos de la gana.
Claro que yo no pieno llorar, que me lo pienso pasar por el forro porque tampoco es que se merezca algo mejor, sinceramente. ¿Y qué se puede merecer?
Él quiere que le enterremos en un nicho de oro comprado con todo nuestro dinero ganado con sudor durante muchos, muchos años.
Yo tengo una idea mucho mejor:
¿Qué te parece, viejo abaricioso, si te enterramos tal qual en un nicho de cartón podrido para que se te coman los gusanos?
¿O que te quememos y esparzamos tus cenizas por un campo lleno de estiercol, para combinarlo con lo que tu eres?
¿O que te congelemos y te llevemos a un museo con la inscripción "Nunca quiso a nadie más que a su dinero y toda su mierda" ?
Así que el nicho de oro te lo va a comprar tu madre, ¡que para algo cobra una pensión mejor que todos nuestros sueldos juntos!
¿Y no te parece que, además de exponerte en un museo con esa inscripción, debamos añadir que "era un fantasma tan detestable que hasta Franquenstein huía de él en sus sueños" ?
Bueno, cuando esto ocurra tu ya no estaras, tu ya estaras muerto y haremos contigo lo que nos de la gana.
jueves, 25 de noviembre de 2010
Sandra & María- El accidente de María
Fue una buena tarde, si no fuera que, durante las dos siguientes horas iba a pensar en ella todo el rato.
Regresé, cuando me llamaron, al comedor. Creí que me moría.
Roberto y María, mis padres, estaban mirando la tele. Aparecia en la pantalla el parque en donde había paseado con María. Y tumbada en el suelo, inconsciente, estaba ella. María.
-Tu estabas con ella esta tarde.- Dijo mi hermano.- Has sido tu?
Estaba sin palabras. No podía ni gritarle.
No... no podía mientras las imagenes siguieran en la pantalla.
-Sandra, no pensaba que fueras capaz de algo así!
-Que no he sido yo pedazo de subnormal degenerado!
-Sandra, no isnultes a tu hermano!
-Que le jodan!- Grité entre sollozos.
Y en la tele seguían sacando las imagenes de María... ahora más bien de la ambulancia que la llevaba al hospital. Hablavan de un atraco. Pues es lo que nadie dejaría de contar; un pirómano atacaba a una joven de 15 años. Genial! Que todo el mundo lo contara!
Me encerré en mi misma esos 2 días donde no se sabía nada de su estado ni se le permitían las visitas.
La había apuñalado, pero no era mortal en absoluto, si se sanaba bien.
Respiré, muy profundamente, y me dejé llevar.
Regresé, cuando me llamaron, al comedor. Creí que me moría.
Roberto y María, mis padres, estaban mirando la tele. Aparecia en la pantalla el parque en donde había paseado con María. Y tumbada en el suelo, inconsciente, estaba ella. María.
-Tu estabas con ella esta tarde.- Dijo mi hermano.- Has sido tu?
Estaba sin palabras. No podía ni gritarle.
No... no podía mientras las imagenes siguieran en la pantalla.
-Sandra, no pensaba que fueras capaz de algo así!
-Que no he sido yo pedazo de subnormal degenerado!
-Sandra, no isnultes a tu hermano!
-Que le jodan!- Grité entre sollozos.
Y en la tele seguían sacando las imagenes de María... ahora más bien de la ambulancia que la llevaba al hospital. Hablavan de un atraco. Pues es lo que nadie dejaría de contar; un pirómano atacaba a una joven de 15 años. Genial! Que todo el mundo lo contara!
Me encerré en mi misma esos 2 días donde no se sabía nada de su estado ni se le permitían las visitas.
La había apuñalado, pero no era mortal en absoluto, si se sanaba bien.
Respiré, muy profundamente, y me dejé llevar.
viernes, 5 de noviembre de 2010
Sandra & Maria- El Parque
Nunca me paré a pensar en el sentido de mi vida. Nunca... hasta ahora. Y solo lo hago para entretenerme, para intentar olvidar.
Sería mejor empezar des de el principio.
Me llamo Sandra, tengo 15 años y soy capricornio. Nací el 16 de Enero de 1995, a mediodía. Tengo un hermano rebelde de 17 años que no quiere seguir estudiando y hace campana muy a menudo. Y mis padres son un poco estrictos conmigo por ese motivo.
Hablando un poco de mi hermano, os adelanto que cada semana tiene a una chica distinta que ir a buscar para seducir (desgraciadamente, lo consigue) para ir a la disco.
Yo empezé a tene relaciones hace unos meses. Y no fue una relación normal de una chica de 15 años qualquiera. No. La mía podria haber ganado un premio al peliculón más raro de la historia.
Hace unos meses, en el instituto conocí a María, una chica de rizos dorados que caían como cascadas, deslizandose en su cuello y acariciando su cara, blanca, pero a su vez hermosa. Tenia un toque dané en sus facciones (más tarde descubrí que era francesa, y no danesa).
La primera vez que la ví, no supe enseguida que a ella no les gustaban los chicos.Me dí cuenta unos días más tarde cuandp quedamos las dos en el parque. Para las dos significó mucho. Yo nunca lo hubiera imaginado, pero me gustaba mucho su caracter. Tenia algo... algo que no sabría explicar.Tal vez... me hubiera enamorado de María. Porque sentía como mariposas en mi estómago.
Le dije:
-Siento algo muy extraño.
-Debe ser que estas nerviosa o que no quieres marcharte. A mi me pasa lo mismo.
Sentir esas palabras salir de su boca me llenó de felicidad, le gustaba mi compañia.
Anduvimos por el parque unos minutos más, sin prisas, y nos ibamos hacercando a mi casa. Me dspedí, se despidió...
Entré a casa y papá ya me hechaba la bronca por llegar tarde a casa. Tampoco lo hize mucho caso y me fuí a mi cuarto. Al entrar, me tumbé y recapitulé toda esa tarde.
Sería mejor empezar des de el principio.
Me llamo Sandra, tengo 15 años y soy capricornio. Nací el 16 de Enero de 1995, a mediodía. Tengo un hermano rebelde de 17 años que no quiere seguir estudiando y hace campana muy a menudo. Y mis padres son un poco estrictos conmigo por ese motivo.
Hablando un poco de mi hermano, os adelanto que cada semana tiene a una chica distinta que ir a buscar para seducir (desgraciadamente, lo consigue) para ir a la disco.
Yo empezé a tene relaciones hace unos meses. Y no fue una relación normal de una chica de 15 años qualquiera. No. La mía podria haber ganado un premio al peliculón más raro de la historia.
Hace unos meses, en el instituto conocí a María, una chica de rizos dorados que caían como cascadas, deslizandose en su cuello y acariciando su cara, blanca, pero a su vez hermosa. Tenia un toque dané en sus facciones (más tarde descubrí que era francesa, y no danesa).
La primera vez que la ví, no supe enseguida que a ella no les gustaban los chicos.Me dí cuenta unos días más tarde cuandp quedamos las dos en el parque. Para las dos significó mucho. Yo nunca lo hubiera imaginado, pero me gustaba mucho su caracter. Tenia algo... algo que no sabría explicar.Tal vez... me hubiera enamorado de María. Porque sentía como mariposas en mi estómago.
Le dije:
-Siento algo muy extraño.
-Debe ser que estas nerviosa o que no quieres marcharte. A mi me pasa lo mismo.
Sentir esas palabras salir de su boca me llenó de felicidad, le gustaba mi compañia.
Anduvimos por el parque unos minutos más, sin prisas, y nos ibamos hacercando a mi casa. Me dspedí, se despidió...
Entré a casa y papá ya me hechaba la bronca por llegar tarde a casa. Tampoco lo hize mucho caso y me fuí a mi cuarto. Al entrar, me tumbé y recapitulé toda esa tarde.
sábado, 23 de octubre de 2010
Alosque- La pegatina
Nadie te habrá contado
Que a veces vivo inundado
En decisiones tan vivas
Que beben del ver venir
Si a veces me disconformo
Y parezco vuestro invitado
Nadie os habrá contado
Nada bueno de mi
Jugando con fuego
Al menos no te ahogas
Bebiendo las gotas de otras copas
Que nunca te acabarás
Que nunca te acabarás
Si fuera como me has contado
Me quedaría aquí a tu lado
Para saber qué es lo que ves
Para saber qué es lo que ves
En esperar unas monedas
En navegar cuando hay tormenta
En abrigarte con matices
Las carencias que aún te quedan
A los que luchan sin gritar
A los que se juegan la vida
A los que creen que naufragar
Es cosa de cuatro días
A los que beben para olvidar
A los que saben sin pensar
A los que se van a dormir
Sin pedir perdón
Vengo con la intención
De robarte la atención
De provocarte un sentimiento
Vengo con chispa para dos
Imagínate si yo
No creyera en este invento
Ya ves qué llaves llevo
Para abrir sólo una puerta
Ya ves qué llaves llevo
Estoy otra vez en tu cabeza
Ya ves qué llaves llevo
Para curar todas las miserias
Todas las miserias
A los que luchan sin gritar
A los que se juegan la vida
A los que creen que naufragar
Es cosa de cuatro días
A los que beben para olvidar
A los que buscan compañía
A los que saben sin pensar
A los que se van a dormir
Sin pedir perdón
Como daba los besos tan lentos más le
duraban los amores…
Que a veces vivo inundado
En decisiones tan vivas
Que beben del ver venir
Si a veces me disconformo
Y parezco vuestro invitado
Nadie os habrá contado
Nada bueno de mi
Jugando con fuego
Al menos no te ahogas
Bebiendo las gotas de otras copas
Que nunca te acabarás
Que nunca te acabarás
Si fuera como me has contado
Me quedaría aquí a tu lado
Para saber qué es lo que ves
Para saber qué es lo que ves
En esperar unas monedas
En navegar cuando hay tormenta
En abrigarte con matices
Las carencias que aún te quedan
A los que luchan sin gritar
A los que se juegan la vida
A los que creen que naufragar
Es cosa de cuatro días
A los que beben para olvidar
A los que saben sin pensar
A los que se van a dormir
Sin pedir perdón
Vengo con la intención
De robarte la atención
De provocarte un sentimiento
Vengo con chispa para dos
Imagínate si yo
No creyera en este invento
Ya ves qué llaves llevo
Para abrir sólo una puerta
Ya ves qué llaves llevo
Estoy otra vez en tu cabeza
Ya ves qué llaves llevo
Para curar todas las miserias
Todas las miserias
A los que luchan sin gritar
A los que se juegan la vida
A los que creen que naufragar
Es cosa de cuatro días
A los que beben para olvidar
A los que buscan compañía
A los que saben sin pensar
A los que se van a dormir
Sin pedir perdón
Como daba los besos tan lentos más le
duraban los amores…
lunes, 11 de octubre de 2010
Eres tonto- El canto del loco
Esta historia que te cuento es como un grito
Una voz desesperada que grita pidiendo auxilio
Auxilio por no ver nada que me llene en el camino
Auxilio por ver que hay mucha falta de cariño
Me paro y me pregunto por qué no vives
Rodeado de mas verdad y buscando desequilibrio
Que te llene de valor y que te quite del suicidio
No tener que depender para sentirte mas querido
Usando menos el coco y un poquito mas la piel
Ya que somos lo que somos y si no lo quieres ver
Eres tonto!
Si no te gustas es que no estás vivo
Eres tonto!
Pero eso es algo que nació contigo
Y mañana al despertar, saltar de la cama
Luchar tu mañana, mirar a la cara
Que no eres nada
Eres tonto!
Salir a la calle sin la tonteria
Sacando de dentro entera tu vida
Entera tu vida
Parece que esta de moda ir de tontito
Aparentar ser la persona que siempre tu habias querido
¿Por qué no te quieres aunque sea solo un poquito?
¿Por qué no eres tu mismo y no algo parecido?
Usando menos el coco y un poquito mas la piel
Ya que somos lo que somos y si no lo quieres ver
Eres tonto!
Si no te gustas es que no estás vivo
Eres tonto!
Pero eso es algo que nació contigo
Y mañana al despertar, saltar de la cama
Luchar tu mañana, mirar a la cara
Que no eres nada
Eres tonto!
Salir a la calle sin la tonteria
Sacando de dentro entera tu vida
Entera tu vida
Ehh!
Eres tonto!
Y mañana al despertar, saltar de la cama
Luchar tu mañana, mirar a la cara
Que no eres nada
Eres tonto!
Salir a la calle sin la tonteria
Sacando de dentro entera tu vida
Entera tu vida
Una voz desesperada que grita pidiendo auxilio
Auxilio por no ver nada que me llene en el camino
Auxilio por ver que hay mucha falta de cariño
Me paro y me pregunto por qué no vives
Rodeado de mas verdad y buscando desequilibrio
Que te llene de valor y que te quite del suicidio
No tener que depender para sentirte mas querido
Usando menos el coco y un poquito mas la piel
Ya que somos lo que somos y si no lo quieres ver
Eres tonto!
Si no te gustas es que no estás vivo
Eres tonto!
Pero eso es algo que nació contigo
Y mañana al despertar, saltar de la cama
Luchar tu mañana, mirar a la cara
Que no eres nada
Eres tonto!
Salir a la calle sin la tonteria
Sacando de dentro entera tu vida
Entera tu vida
Parece que esta de moda ir de tontito
Aparentar ser la persona que siempre tu habias querido
¿Por qué no te quieres aunque sea solo un poquito?
¿Por qué no eres tu mismo y no algo parecido?
Usando menos el coco y un poquito mas la piel
Ya que somos lo que somos y si no lo quieres ver
Eres tonto!
Si no te gustas es que no estás vivo
Eres tonto!
Pero eso es algo que nació contigo
Y mañana al despertar, saltar de la cama
Luchar tu mañana, mirar a la cara
Que no eres nada
Eres tonto!
Salir a la calle sin la tonteria
Sacando de dentro entera tu vida
Entera tu vida
Ehh!
Eres tonto!
Y mañana al despertar, saltar de la cama
Luchar tu mañana, mirar a la cara
Que no eres nada
Eres tonto!
Salir a la calle sin la tonteria
Sacando de dentro entera tu vida
Entera tu vida
lunes, 4 de octubre de 2010
Dime tu nombre- En el portal
Acarició la puerta de madera verde, en donde hacía un año estuvo Evans. Observó el banco de madera, en donde estuvo Diego, y la hoguera que hicieron Toni, Frank, Kevin y Quim por fiesta mayor del pueblo. Qué recuerdos... pero no bonitos.
Una brisa acariciaba su cara, alli sentada, en donde estuvo también Eduardo. Pronto volverán a estar-lo... se acercaba la fiesta mayor, pero con el problema que tuvo en el transporte, dudava que se celebrara. Es más; no iba a celebrarse.
Tampoco le importaba, la hiban a culpar a ella de que el "chiringuito" se haya destruido... aunque le sabia muy mal, porque estaba muy currado... pero yo me acabaria llevando la culpa de todo, aunque no me lo dijesen, daba igual, me culparian como han hecho y haran siempre.
Si es que hace dos dias me dijeron que si lo hubiera hablado con ellos no etsariamos asi, que se haria fiesta mayor y toda la comedia... y consiguieron que le afectara. Y se arrepentía, porque le dijeron que no era culpa suya, pero ahora los que la molestaban le decian que si y le daban argumentos...
Se cerró la cremallera de la chaqueta. El frío queria hecharla de allí...
Unos minutos antes, habia discutido con ella misma por si ir a decirle a los del pueblo, a Eduardo y a Marc, que las cabras habian destruido la cabaña... pero qué va, si la iban a culpar a ella al final, y volveriamos a las andadas...
Volviendo al tema, ¿quién será el muchacho que se le aparece por las noches? Era todo un misterio. Lo raro es que le parecia muy familiar, como si de un hermano se tratara... pero ella nunca tuvo hermanos...
El chico en concreto le contaba cosas como que pronto se iba a terminar, que le dejarian en paz, y que ella no tenia la culpa de nada, para hacerla sentir bien. Y se dormía en sus canciones y en sus cuentos, como una niñita pequeña.
Aunque...
"-Vas a pasar frio si sigues en ese portal, y más aun si recuerdas noches frias. Vuelve a casa con el messenger...."
Otra vez se le apareció... ¿quién era?
-Quién eres?
Una brisa acariciaba su cara, alli sentada, en donde estuvo también Eduardo. Pronto volverán a estar-lo... se acercaba la fiesta mayor, pero con el problema que tuvo en el transporte, dudava que se celebrara. Es más; no iba a celebrarse.
Tampoco le importaba, la hiban a culpar a ella de que el "chiringuito" se haya destruido... aunque le sabia muy mal, porque estaba muy currado... pero yo me acabaria llevando la culpa de todo, aunque no me lo dijesen, daba igual, me culparian como han hecho y haran siempre.
Si es que hace dos dias me dijeron que si lo hubiera hablado con ellos no etsariamos asi, que se haria fiesta mayor y toda la comedia... y consiguieron que le afectara. Y se arrepentía, porque le dijeron que no era culpa suya, pero ahora los que la molestaban le decian que si y le daban argumentos...
Se cerró la cremallera de la chaqueta. El frío queria hecharla de allí...
Unos minutos antes, habia discutido con ella misma por si ir a decirle a los del pueblo, a Eduardo y a Marc, que las cabras habian destruido la cabaña... pero qué va, si la iban a culpar a ella al final, y volveriamos a las andadas...
Volviendo al tema, ¿quién será el muchacho que se le aparece por las noches? Era todo un misterio. Lo raro es que le parecia muy familiar, como si de un hermano se tratara... pero ella nunca tuvo hermanos...
El chico en concreto le contaba cosas como que pronto se iba a terminar, que le dejarian en paz, y que ella no tenia la culpa de nada, para hacerla sentir bien. Y se dormía en sus canciones y en sus cuentos, como una niñita pequeña.
Aunque...
"-Vas a pasar frio si sigues en ese portal, y más aun si recuerdas noches frias. Vuelve a casa con el messenger...."
Otra vez se le apareció... ¿quién era?
-Quién eres?
miércoles, 15 de septiembre de 2010
Nit de plata (Catalán)
(Esta historia es la que tendria que ser la completa de la "saga" Noche de plata)
En Patrik jeia a terra amb les mans plenes de pintura verda. Acabava de pintar el seu desè quadre sobre Montserrat i se sentia tan cansat... Es va aixecar per a berenar alguna cosa abans no es fes fosc i la bellesa que envoltava el paisatge s'enfosquís.
Aquella nit tenia un sopar, un sopar molt estrany on no en coneixia l'amfitrió. En un principi pensà que és tractava d'una broma de mal gust, perquè el sobre era negre i la carta era escrita a mà amb una lletra elegant. Però després li va arribar una altra carta perquè verifiqués que assistiria i la curiositat el va vèncer de nou, com passava sempre, i va enviar la confirmació.
A la primera carta li havia arribat també un mapa sobre on tenia d'assistir, i com s'hi anava des de Montserrat, el lloc que sovint freqüentava pel fet de ser un gran aficionat a la muntanya com ho era.
El lloc en qüestió era una vella mansió abandonada que algú havia restaurat per aquest esdeveniment, era la Casa Forestal, com l'anomenaven a la zona, i estava situada a la vall d'Escós el poble on es va construir la mansió.
En una primera ullada a la foto, li feia una mica de por anar-hi, però ja havia enviat la confirmació i hi aniria tan si com no.
El cotxe en el qua anava era un cotxe de lloguer, i vigilava de no trobar-se amb ninguna pedra pel camí.
El mapa li indicava les ciutats que tindria que buscar com per exemple Lleida, Tremp i després Baro. Un cop allí, agafarien una carretera secundària que els portaria fins a Escós.
Quan va agafar la carretera, es va preocupar de sobre manera perquè era una carretera molt descuidada, massa fins i tot. En arribar a una granja vella va veure una carretera que enfilava cap amunt i no va dubtar ni un segon. Darrera seu, va quedar el cartell que anunciava Escós, cobert de males herbes, que senyalava cap a una altra direcció.
L'Alba havia estat treballant a l'oficina tot el matí, pensant en la trobada que farien aquella mateixa nit a la Casa Forestal en un petit poble anomenat Escós, que quedava ben lluny de Barcelona.
Tan bon punt va haver plegat de la feina i va haver sopat, va deixar a la Lara amb la cangur perquè s'encarregués de cuidar a la nena
Escós es trobava al Pirineu lleidatà, molt lluny, i tindria que sortir ràpid.
Utilitzant el mapa que li van donar, l'Alba va arribar a la Casa Forestal a les 7 del vespre, i va conèixer a l'amfitrió.
Era alt, fornit i musculós, amb els ulls marrons i el pèl castany clar. Aquest era llarg i estava recollit en una petita cueta.
-Bon dia. Vostè deu ser l'Alba, la convidada de Barcelona. Estic encantat de poder veure que encara es conserva en bon estat. Seguiu-me, us ensenyaré la vostra habitació.
L'Alba es preguntava de que la coneixia, però ho va deixar córrer tan bon punt va arribar a la seva habitació. Una gran sala amb un prestatge de llibres, una catifa que ocupava tot el centre de l'habitació, en un racó hi havia un armari amb un vestit molt elegant i un espai buit per a que pogués col·locar la seva roba. Hi havia també un gran llit amb uns llençols de seda de color blanc i un gran quadre d'un tal Patrik González.
Un escriptori omplia el buit que quedava a l'altra banda de la sala.
-El vestit és especial perquè se'l posi aquesta nit, senyoreta, i si desitja conèixer a l'autor d'aquest quadre, no tindria que trigar molt.
-Està convidat?
-Com ho està vostè i dues persones més.
-De què hem coneix?
-La vaig veure quan era una dona soltera. No ho deu recordar, el cas és que la conec i punt.
L'Alba es va quedar una mica plantada e insegura, i quan l'amfitrió se'n va anar de l'habitació, va començar a col·locar les seves pertinències a l'habitació.
En Will era un afortunat home de negocis i ex-president del comitè internacional de la llibertat d'Expressió (CILE), què va fracassar, però ell se'n va emportar tots els beneficis i es va fer un gran home ric.
La seva esposa, Lena, era preciosa, més fins i tot que la gran deessa de l'amor Afrodita.
No es van casar fins als 30 anys i ara que en tenien els dos 32, encara no tenien fills.
Però no era cap problema, es deia en Will, la vida amb un compromís com ho és un fill no porta res a part de gastos innecessaris.
El cotxe de seguida va sortir de la carretera i van punxar.
-Ostres Will, que no veus que no havíem de passar per Ancs, sinó per Gerri i Baro?
Malhumorat, en Will li donava la raó. El fet era que no estava de gaire bon humor perquè la persona que els havia enviat les invitacions no s'identificava en la carta.
-Vols dir que no ens hem equivocat en acceptar la invitació d'aquell home?
-No, estimat, si ens ha convidat hi hem d'anar home!
I un altre cop en Will donava la raó a la Lena.
“No potser si que ens hem equivocat, però ara ja és massa tard per a tornar enrere. Tinc molta curiositat en saber més sobre aquest assumpte”.
Capítol 2-
-Perdoni senyora, això és Escós?- Va preguntar en Patrik a una dona vella i arrugada que estava alimentant les gallines en una quadra solitària al costat d'un petita casa i d'un tractor, en mig del no-res.
-Jua, jua, juaa! Jove, és que ets curt de gambals? Això no és Escós, Escós no està en aquest lloc, està en l'altra carretera, en carretera recta! Jua, jua, juaa!
La dona vella reia com una bruixa, pensava en Patrik, i feia por hi tot.
-Merci.
-No watch the moon in house of the criminal.- Va dir la vella, com si recités una maledicció.
En Patrik cada vegada estava més espantat i va pujar al cotxe tan aviat com les cames li van respondre i va sortir d'aquell casalot tan aviat com va poder.
No sabia ben bé el què passava, però allò era horrorós.
L'Alba era mirant la televisió a la sala principal, amb l'anfitrió parant la taula per als altres convidats.
Ella ja li havia demanat uns quants cops, però ell no havia acceptat que l'ajudés, ho trobava una falta de respecte.
Tampoc no deixava que li digués pel seu nom, Marcel, i volia que l'anomenés Amfitrió.
Era una persona molt estranya i ella tenia una mica de por de que els altres convidats no es presentessin com havien acordat fer.
-No es preocupi senyoreta, no trigaran a arribar.- Li havia dit l'Amfitrió feia una mitja hora.
Quan estava a punt de quedar-se adormida amb el programa de fotografies que feien, va escoltar el soroll de rodes d'un cotxe aparcant al pati de darrera.
Es va alegrar de seguida i va anar a rebre al nou convidat.
-Ni parlar-ne! Els convidats han de estar còmodes!- Li va etzibar l'Amfitrió quan va anar a obrir la porta.
Va escoltar la veu inquieta d'un home de la seva edat, més o menys, i es va tranquil·litzar en veure que era una persona normal.
-Senyoreta, aquest és en Patrik, el pintor que va pintar el quadre que és a la seva habitació. Senyoret, ella és l'Alba, una empresària d'èxit a Barcelona. Està soltera, pot estar ben tranquil, però li recomano que tingui tacte a l'hora de parlar del se ex. Juas, juas!- Va riure una mica.
Es van saludar cordialment i en Marcel el va acompanyar a la seva habitació al final del passadís, a la porta esquerra.
Se'ls va quedar mirant, fins que es va adormir.
-Felicitats, Will!- Va bramar la Lena.- Ara ens passarem tota la nit aquí amb el cotxe i arribarem tard
al sopar!
En Will no era un home amb una gran paciència, i per aquest motiu no podria suportar una nit en un cotxe.
-Trucaré a l'amfitrió per avisar-lo. Està a punt de fer-se fosc.
-Molt bé, serà el millor. Som una mica avall de Ancs, dis-li que portem 2 llibres i un portatil en una maleta i la roba a l'altra.
-Està bé.
Mentre en Will parlava per telèfon, la Lena va engegar la radio una mica i es va fer un cigarret per a calmar els nervis.
-L'amfitrió diu que ara ens puja a buscar amb el seu cotxe.
-Perfecte.- Fa una calada.- Vols fumar un mica de mentre no arribi?
-Lena!
-Què? És un vici, jo no sóc com tu, ho vaig provar de ben petita i no ho puc deixar!
-Mol bé, però mentre tu estiguis a la Casa Forsetal no vull que fumis ni un sol cigarret!
La Lena va apagar el cigarret amb un sospir de resignació en veure que l'amfitrió arribava amb cotxe.
-Hola e...
-Alba.
Feia una mitja hora que havia arribat en Patrik a la Casa Forestal i ja havia deixat les seves coses a la respectiva habitació.
L'Alba havia estat mirant un programa de concursos fins feia una estona i l'havia apagat per poder relaxar-se una mica.
En Patrik havia arribat just en aquell moment i ella ho agraïa, perquè tindrien que lligar llaços i fer amistat.
-Jo soc en Patrik. Encantat. Sóc pintor.
-M'agrada. Jo sóc oficinista a Barcelona. En un principi jo quasi hem perdo pel camí.- Va dir sense saber ben bé com. Amb una naturalitat que no va poder expressar amb el Rafael, que amb pau descansi, sigui on sigui.
En Patrik va riure una mica en recordar el seu error.
-Doncs jo si que m'he perdut. He torçat en una direcció equivocada i m'he trobat a una senyora molt estranya que, quan jo ja marxava espantat, m'ha dit: No watch the moon in house of the criminal. Mai he sabut anglès!- Va afegir entre una rialla que a l'Alba li va semblar agradable.
De sobte, es va parar per traduir el que la senyora vella li havia dit.
-No es veu la lluna a la casa del criminal...
-Com dius?
-Això és el que et va dir la vella! No es veu la lluna a la casa del criminal!
En Patrik es va quedar pensatiu durant uns segons abans de fer una ganyota de terror.
-Vols dir que aquesta casa es la casa d'un criminal, que l'amfitrió...
-Podria ser. I això hem recorda a la famosa novel·la d'Agahta Christie Y no quedó ninguno. És molt curiós. Quants convidats més hi ha en aquesta vetllada?
L'Alba va negar amb el cap com dient que no ho sabia.
Tots dos van restar muts, van sentir l'impuls d'agafar els cotxes i marxar, però no ho van poder fer, perquè llavors va arribar l'amfitrió amb els altres dos convidats, perduts ves a saber per on.
Durant la travessia pel camí tan vell, la Lena va xerrar com un lloro amb l'amfitrió, alt i musculós, i en Will va tenir desitjos d'apartar-la d'ell.
La Lena era el seu cor al 100%, l'ocupava tot i s'ho deien tot, i de tant en tant sorgia un atac de sinceritat entre ells i s'explicaven tot el que els preocupava de l'altre, això passava normalment a casa, quan miraven una pel·lícula i feien la pausa dels anuncis.
S'estimaven.
Però un inconvenient era que en Will era una mica gelós, la Lena li'n parlava i ell o acceptava resignat, sabent que de tant en tant, a la seva estimada també l'hi agafava la gelosia quan ell parlava amb una vella amiga d'infantesa que ara s'havia fet model.
Sempre, des de ben joves, s'havien agradat en secret, pensant que l'altre no sentia el mateix, i vivien autèntiques aventures dignes de ser contades en les seves memòries, si es que algun dia n'escrivien alguna.
El que en Will i la Lena no han oblidat mai va ser una nit, en una festa major d'un poble proper a la costa, on ells dos es van banyar en roba interior a la platja, rient-se de l'altre quan topava amb una petxina i queia al mar. La Lena es va fer mal al peu i en Will la va guarir. Ella encara no sortia amb ell, però els dos sabien que el que pensaven de l'altre era amor i no una simple amistat. I el fet de que ell li guarís la ferida, va fer que l'amor que la Lena sentia per a en Will es fes més gran encara del que ja ho estava quan es topaven “casualment” pel passadís.
Ell recordava bé les notes que s'enviaven anònimes, a les quals mai assistien i no tenien l'esperança de què fos l'altre. Tenien un munt d'històries gracioses i romàntiques en les quals els dos establien un contacte i sentien una sensació per l'altre molt impactant, com si l'altre fos dinamita.
Un soroll de rodes aparcant va fer treure a en Will dels seus pensaments i va agafar la maleta en les quals portaven la roba i les cremes de la Lena què tan li agradava posar-se.
-Tindrem d'anar amb peus de plom.- Va dir en Patrik a l'Alba.
-Si...
Es va obrir la porta amb un cop sec, i van aparèixer els dos convidats perduts per la montanya.
-Hola, senyoreta Alba, senyoret Patrik, ja han arribat els convidats que s'havien perdut, i els últims. Si us plau, els hi prego que vagin a les seves habitacions mentre jo acompanyo als convidats que han arribat a les seves.
En Patrik va assentir i va anar cap a l'habitació que tenia assignada.
No era gran cosa: un llit en una punta, al costat d'una finestra, una catifa grandiosa que quasi es podria dir que cobria tota l'habitació, un escriptori a l'altra punta de l'habitació, un tauleta de nit, un armari i una prestatgeria plena de llibres que semblaven molt antics.
Va obrir l'armari i hi va trobar un esmoquin negre amb una corbata, preparat per posar-se'l aquella nit.
Va desar la seva roba i va posar la foto de la seva germana en un racó de l'escriptori.
Li preocupava també, el fet de la naturalitat amb la que s'havia expressat amb l'Alba. Semblava una dona agradable i fins i tot divertida, tot i ser empresària.
Potser, i vagament ho pensava, a ell li agradava l'Alba.
Va desfer tota la possibilitat en pensar amb la Natàlia, la seva ex. Encara hi pensava molt, i no ho podia deixar. Ella era qui l'havia deixat, qui se n'havia anat de la seva vida com si no importés gens ni mica el que passés amb ells. I, de fet, així era. Però en Patrik no podia ara, a sobre que només feia una mes que ella l'havia deixat, enamorar-se de l'Alba.
No, definitivament, s'oblidaria d'ella.
L'Alba va sentir l'impuls d'estirar-se a terra, a sobre de la gran catifa que omplia quasi tota la sala.
Es va desfer del gran impuls perquè s'havia compromès a trucar la cangur de la Lara.
Van sonar uns quants piiiip abans no sonés el contestador automàtic.
Va deixar el seu missatge:
-Hola Rosa. Només era dir-te que he arribat bé a la Casa Forestal. Espero que vosaltres també estigueu igual de bé que jo. Però he d'admetre que tot plegat és bastant estrany. En fi, ja us trucaré en un moment més oportú. Un petó.
Va penjar el telèfon i es va dirigir cap a l'armari. Tenia que emprovar-se aquell vestit, no fos cas que no li anés bé de cintura, per poder-li fer algun que altre detall...
Se'l va quedar mirant, amb cara desafiant, però no la guanyaria un vestit, no, es deia, i el va agafar decidida a provar-se'l encara que amb allò li fos la vida!
La Lena estava encantada de la vida amb ella mateixa, tan encantada que no s'ho creia.
En Will va acceptar de posar-se l'esmoquin negre que li havia deixat l'amfitrió només per a satisfer-la! No s'ho creia, no queia de cul a terra perquè sabia que allò feia mal.
-No, Lena, no ho acabo de veure bé... potser hem fa una mica...
-Una mica, una mica! Excuses, Will! Estàs fenomenal.
En Will s'ho va començar a creure i es va mirar al mirall. La persona del mirall no era ell, definitivament, amb una corbata... feia un munt de temps que no se'n provava una!
Es va mirar la Lena. Duia un passador que ell li havia regalat quan eren molt petits que li recollia molt bé el seu bonic pèl negre, arrissat amb elegància i estil. Un vestit vermell i ajustat amb unes sabates negres.
Era tan bonica... sempre ho havia estat, de fet.
L'Amfitrió acabava de fer els últims retocs abans no fos l'hora de sopar i de començar la festa.
Va col·locar un ganivet i es va estirar esgotat al sofà que estava disposat davant del televisor i de la xemeneia, per on sortia el fum provocat pel foc que havia encès feia no res, per a esclafar la sala, més que res.
Estava molt feliç per com havien succeït les coses aquella tarda. Molt feliç. Molt satisfet.
La distribució de les habitacions no podia haver estat més ben preparada per aquella nit, i l'altra.
L'Amfitrió va riure dissimuladament mentre s'asseia més correctament al sofà.
-Pensava que no vindria... però ha acceptat la invitació.
En Patrik només feia que donar voltes per l'habitació, preocupat pel seu estat.
Si de debò era cert que li agradava... que l'atreia l'Alba, estaria en un embús no molt bonic. De debò que podia començar a pensar seriosament en una relació després de la Natàlia? Però, de totes maneres, que el feia pensar que l'Alba sentia el mateix per a ell? Tot era molt estrany.
Va mirar per la finestra i, inconscient-ment, va recordar les paraules de la vella del casalot. No es veu la lluna a la casa del criminal... era tan estrany.
Inconscient-ment va tornar a pensar en la Natàlia. La bella i preciosa Natàlia del seu cor. On quedava després de l'Alba, si de debò sentia alguna cosa per ella?
Massa preguntes que no podia contestar. Massa preguntes en les quals ara no volia pensar. Es va asseure al llit, un llit molt còmode, per cert, i es va preguntar què passaria en aquella casa...
En Will era ajagut a la cadira de l'escriptori mentre la Lena es pintava la ralla dels ulls.
Ell, de petit, havia estat el pitjor enemic de la seva estimada, però no sabia el perquè. La Lena li va explicar feia uns anys i li va semblar força graciós. Resulta que la seva millor amiga, de la qual no recordava el nom, deia que ell s'hi havia enrotllat, per dir-ho d'alguna manera, i com que ella sempre havia estat la persona que més l'estimava, li va saber molt greu.
La Lena va sortir del bany.
-Estàs...- Va començar en Will.- Estàs meravellosa!
-Gràcies.
I després d'això, en tota la casa, va ressonar el soroll del rellotge, que anunciava que eren les 9, hora de sopar.
Tots els convidats es van presentar a l'hora anunciada amb els vestits respecius.
“Perfecte” pensava l'Amfitrió.
L'ordre en què es disposaven els seients a la gran taula no era planificat com ho eren les diferents habitacions en les quals s'allotjaven els convidats, així que cadascú es va asseure on li va semblar.
-No sembla que sigui cap assassí, aquest amfitrió.- Va xiuxiuejar l'Alba al Patrik.
-No ho sé, suposo que hauràs vist alguna peli d'assassinats on l'assassí és qui menys t'esperes... deu ser el mateix.
-Suposo que si...- Va dir l'Alba.
L'Amfitrió repassava els últims retocs al sopar i a la música mentre els seus convidats parlaven i feien amistat.
Tot estava anant bé fins al moment. Ho tenia tot preparat, tot perfectament fet, només feia falta esperar el moment més oportú per a donar un impuls al seu treball.
M'ha ben enganyat. És una persona odiosa, aquest Amfitrió. Es mereix tot el que li puga fer i més. Sí senyor:el mataria a sang freda, recordant-li tot el que va passar.
La Lena no feia res més que mirar a en Will i aquest començava a pensar que no havia estat gaire bona idea això de posar-se l'esmoquin.
-Passa alguna cosa, Lena?
-No. Només és que cada vegada que et veig, des de que vam agafar el cotxe, m'agrades més.
En Will es va posar vermell en sentir-ho.
-Tu també m'agrades. Avui estàs molt guapa, més del que ja ho estàs normalment.
-Gràcies. Tu també.- Va dir la Lena, que amb aquestes paraules els dos es van posar més vermells.
-Will... t'he de dir una cosa molt seriosa.
-A si?- Va fer amb veu temorosa i prudent- Prefereixo no saber-ne res...
En Will va mirar a la Lena de reüll. La cara que va veure estava una mica vermella, però no ruboritzada per les paraules que abans li havia dit.
Estava a punt de plorar. Tan en Will com la Lena.
“No pot ser, com podem plorar per tan poca cosa?”, es deia en Will.
-Bé, si vols, no tinc cap presa en donar-te-ho més tard...
-No m'anaves a dir que estaves enamorada del musculós de l'Amfitrió?
Ara si, la Lena no va dissimular la seva sorpresa.
-De debò que ho pensaves, Will?- Va dir alegrant la cara.- Llavors, era això el que et passava al cotxe quan baixàvem, oi?
-Si... vaig veure que estaves tan encantada de la vida amb l'Amfitrió que...
La Lena va riure una mica i a en Will se li va encomanar la felicitat que expressava aquell riure.
“Si està gelós, vol dir que encara m'estima.” Va pensar feliç la Lena.
L'Alba es mirava la parella de davant amb tristesa. No feien res més que recordar-li com n'era, de fort, l'amor que ella sentia pel Rafael, que amb pau descansi.
Es van conèixer al metro, quan es disposaven a sortir, els dos van veure com un home estranger robava la bossa a un home que acabava de comprar i tots dos van córrer per agafar l'home. Però quan es disposaven a llençar-se-li a sobre, tots dos van caure junts a terra, semblant més bé unes persones sortides d'un còmic que uns rescatadors en acció.
Es van enamorar i després de tres mesos es van casar i van tenir una filla. Però el Rafael va morir...
La vetllada va transcórrer molt tranquil·la i en Patrik ho agraïa de tot cor. No semblava pas un lloc on assassinessin algú, més aviat una festa on es coneixia a gent.
Es va dirigir a la seva habitació tranquil·lament i sense pressa i, en passar per davant de l'habitació de l'Alba, va sentir uns plors.
Va trucar a la porta educada-ment i es va allisar l'esmoquin abans no l'obrís.
-Un moment!- Va sentir que deia l'Alba entre plors que s'aguantava.
Van ser dos moments, perquè va trigar bastant.
-Es que m'estava rentant la cara, ja se sap... Què vols Patrik?
-Doncs... es que pensava que tu estaves... ee... plorant i he volgut veure que passava, per ajudar-te.
L'Alba va somriure dolçament mentre mirava cap a un altre lloc, cap a un prestatge que ell no podia distingir.
-No hem passa res, pots marchar tranquil.- Va dir tancant la porta.
I en Will va fer el que ella li va dir.
En Will estava llegint un llibre dels que portava a la bossa quan va sentir el crit procedent de la biblioteca.
Tant ell com la Lena van sortir corrents de la seva habitació per veure el que passava i en Will va topar amb l'Alba quan sortia de la seva habitació.
L'Alba es va parar en sec quan el va veure bé. La seva ment es va parar, el perquè d'anar a la biblioteca va desaparèixer i l'única cosa que va poder fer va ser estirar-se a terra i posar-se a plorar.
Plorava, i no sabia el perquè. Últimament, no feia res més que plorar pel seu Rafael, pel que van compartir junts. S'aproximava el seu aniversari i no fei res més que pensar en ell, i l'amor que aquells dos desprenien era clavat al que en Rafael desprenia quan estava amb ella, quan estava al mateix món, abans que no desapareixés.
En Patrik passava pel seu costat en el moment en el que es va caure a terra, en el moment en el qual quasi es dona un cop amb l'escaleta que hi havia al costat d'on ella s'havia ajagut plorant.
-Alba, què et passa?
-Res!- Va bramar mentre s'aixecava pensant que algú com ella no podia plorar.
Va deixar a en Patrik plantat al mig del passadís.
La Lena va ser la primera en arribar a la biblioteca. El que va trobar no va ser el que s'hauria estimat més trobar. Cert que era un assassinat, però el veure tot el terra ple de sang, l'Amfitrió per terra amb els ulls en blanc agafant un bloc de notes, no va poder evitar fer un crit esgarrifós.
En Will va arribar just després del crit, però l'Alba el va empènyer bruscament i va cridar que no el toquessim.
-Podeu esborrar pistes. -Va aclarir l'Alba tot agafant una sabana i apartant una mica el cos per a poder posar-li bé. En fer això, li va caure una llàgrima en recordar com l'havia tractat en arribar a la Casa Forestal, i tots se'n van donar compte.
Capítol 3-
Ell era assegut a la quarta fila al segon pupitre. Ella s'asseuria al tercer, per poder-lo observar millor.
Va passar pel seu costat, sense que l'altre es mogués una mica inquiet al seu seient o sense que sentís una punxada que es pogués veure a simple vista. Es va desil·lusionar. Sabia que ell no sentia res per ella, a part d'una simple forta amistat.
Ell la va saludar amb un gest de la mà. Ella es va posar una mica vermella i li va tornar, sense que ell li pogués veure la cara.
Durant les tres primeres hores, es va limitar a observar-lo atentament, cada gest, cada paraula... tot valia la pena.
Ell va veure clarament com entrava per la porta amb passos decidits. S'havia alegrat només de veure que anirien en moltes classes junts. Ell va evitar mirar-la perquè estava ocupat tapant-se la cara. La tenia vermella i tan sols es va limitar a fer-li un gest amb la mà.
De seguida va notar com ella s'asseia just darrere d'ell. No s'ho prenia malament, perquè la tindria a prop.
Durant tot el matí, ell va notar unes mirades penetrants, uns ulls que no se li treien de sobre. No es va fer il·lusions perquè clarament sabia que el músculs de la classe, en Xavier, estava boig per ella, i ella pel que es veia, sortia amb ell des de feia una setmana.
La Lena va notar que ell es posava inquiet, que pressentia que la mirava i que estava a punt per girar-se amb alguna excusa. De seguida va apartar la mirada cap a en Xavier, que seia al costat de'n Will.
Tal i com ella s'esperava, ell es va girar per demanar-li una goma i la va enxampar mirant en Xavier amb cara de bleda. No va notar desil·lusió en els ulls d'ell.
-Lena, que tens una goma?
-Si, té.- Va dir donant-li.
Va veure com feia veure que borrava alguna cosa de la taula i després li va tornar.
Exactment. Ella estava mirant en Xavier, ja no tenia cap dubte que estava coladíssima per ell.
Li va demanar una goma per a fer veure que borrava alguna cosa i li va tornar després.
Era tan graciós, ell, pensant en que la Lena estaria colada per en Xavier... i aquest més content que una mona!
L'arribava a odiar.
La Lena estava estirada en el seu llit quan va rebre una trucada inesperada.
-Si?- Va respondre.- Qui demana? (...) No, no soc amb ningú, ara. (...) a la meva habitació. (...) si jo també, adéu!- Va penjar una mica enfadada. Era en Xavier, que es preocupava per a res durant molta estona, i la controlava una mica.
Potser notava que ella estava pendent d'en Will? Esperava que no fos així.
Es va tornar a estirar, mirant pel buit de la finestra. No acabava d'estimar a en Xavier, però ja s'havia rendit amb en Will i necessitava oblidar-lo, amb totes les seves forces, així que quan va tenir l'oportunitat, es va declara a en Xavier.
-Sabia que tu, Lena, estaves penjada per mi! Totes ho estan!- Va dir donant-se aires de grandesa. Ella va tenir que reprimir els seus pensaments i fer veure que l'havia enxampat. Ell li va dir que si i es van començar a trobar, però encara no s'havien fet cap petó. No era timidesa, sinó que ella no era capaç de donar-li'n un, perquè sempre estava pensant amb en Will quan estava disposada a fer-li un petó. I era una gran tortura per a ella.
No volia que en Xavier s'assabentés d'algunes coses, per més novio seu que fos, volia intimitat.
Va engegar la televisió decididament quan pensava que seria ja impossible adormir-se a aquelles hores de la nit.
En Will caminava decidit cap al vestuari de nois per a curar-se la ferida que s'havia fet quan va sentir una veu: la Lena.
Va parar l'orella de seguida, camuflat darrera la porta.
-Lena, sortim junts des de fa una setmana i encara no m'has donat cap petó!
La Lena restava callada, pel que en Will interpretava en el silenci.
-Lena! Respon!
Llavors es va sentir una mà que donava un cop a la seva Lena.
-Si tu no t'atreveixes, te'l faré jo mateix! Som nòvios i m'has de fer un petó!- Li va cridar en Xavier.
“Com que ser novios es basa en els petons?!”, va pensar en Will.
Ell va escoltar uns gemecs i un cop contra una paret. Ell no podia més de ràbia quan va mirar una mica i va veure el que es temia: En Xavier agafant a la Lena, la seva Lena. No va poder fer-hi res, i va obrir la porta de bat a bat fent tot el xivarri possible.
En Xavier es va girar de sobte, temerós, i la Lena es va allunyar d'ell.
-Will...- Va dir ell.
Els ulls de'n Will bullien de ràbia, i en Xavier ho sabia. Tot i així, en Xavier era molt més fort que ell i tots dos ho sabien.
-Què li feies a la Lena?!
-No és assumpte teu.- Va dir en Xavier.- O potser si... per algun casual a tu t'agrada oi?
En Will estava mut, però va articular alguna resposta coherent.
-No, no m'agrada...
-I doncs?
-Som molt amics i l'aprecio molt. Segurament molt més que tu!
En Xavier va moure's decididament cap a en Will, que no es va moure.
-Com que assegures que, com que jo no l'aprecio, li demano petons? Si no l'apreciés, no li'n demanaria, es més, no hauria acceptat la seva declaració tros de soca!
En Xavier va agafar a en Will per la camisa com si fos un mosquit i li va escupir a la cara.
-Tu no et posis on no et demanen!
-Jo hem poso on hem dona la gana.- Va aconseguir dir en Will amb molt d'esforç.
Va mirar a la Lena i va veure com estava adormida, potser desmaiada, a causa de la bofetada que en Xavier li havia llençat.
Llavors, a causa de la distracció de'n Will, en Xavier el va llençar cap al passadís de nou, i ell es va dirigir a la Lena.
-Tu i jo parlarem després.- I tot seguit la va acariciar suaument.
La Lena escoltava una mica avergonyida com en Xavier li reclamava un petó. Després de que ella no respongués, li va clavar una bofetada que la va deixar parada.
Va escoltar a en Xavier dir algunes paraules a escopinades però, a causa del cop tan fort que li va ventar, estava quasi inconscient.
Va notar com l'empenyia cap a la paret, disposat a fer-li un petó a totes totes i també com algú entrava al vestidor donant un cop fort a la porta.
En Xavier la va deixar i ella es va deixar caure a terra.
-Lena, Lena!- Va dir una veu.- Lena desperta dona!
Era l'Amanda, que la sacsejava suament amb intenció de despertar-la.
-Et trobes bé? Podem trucar a casa per que et vinguin a buscar. No es normal adormir-se, i més encara sabent com ets tu...
La Lena estava confusa, però va saber distingir que tot el que havia passat deuria de ser un somni i va assentir amb el cap. Si es quedava al institut empitjoraria per moments.
Va caminar acompanyada de l'Amanda cap a infermeria per a descansar mentre no arribessin els seus pares a buscar-la. Pel camí es va trobar amb el Xavier i ella li va somriure dolçament per indicar-li que després el trucaria.
Pel camí també es va trobar amb en Will, que no la va mirar en cap moment i ella es va sentir malament. Segurament estava preocupat per ella.
Un cop al cotxe, la seva mare es va fixar en que duia la cara vermella i en que tenia els canells vermells com la cara.
-Què t'ha passat Lena?- Li va preguntar.
La Lena va dubtar, i va pensar. Es clar que no havia estat un somni, però no gosava di-ho.
-Com? No, no res...
La mare la va mirar poc convençuda, demanant-li explicacions.
-Tranquil·la, Lena, no ho direm a ningú sense el teu consentiment.
Dubtant, la Lena els va explicar fins el moment on s'havia adormit o desmaiat, i també que tenia una mica de por.
-No vull sortir amb en Xavier ara que sé que hem reclama petons a totes hores, i menys saben que vol parlar amb mi en privat. Sincerament, no pensava que fos així.
La seva mare ho entenia, i volia saber-ne els detalls per quan la seva filla els donés consentiment per a explicar-ho als professors.
-El o la que ha entrat t'ha salvat de donar-li el petó que et reclamava o d'alguna cosa pitjor. Recordes qui podria ser?
-No, només recordo que gràcies a el o la que ha entrat, en Xavier m'ha deixat caure bruscament al terra. Això és tot.
Van aparcar el cotxe i el seu pare va prendre la paraula.
-Demà no fa falta que vagis a l'institut. Jo demanaré la feina, reina.
-No, m'he d'enfrontar amb ell perquè vegi que no li tinc por.
-Però pot ser perillós. Imagina que vol alguna cosa més a part d'un simple petó.
La Lena es va estremir en imaginar-s'ho. No ho volia ni pensar.
Van entrar a casa i ella es va posar el pijama.
Va dormir una mica per a tranquil·litzar-se i la va despertar el soroll del mòbil. Inconscientment el va despenjar sense mirar qui era i es va endur un gran ensurt.
-Lena? Soc en Xavier. Avui vull quedar amb tu.
-A... jo no crec que...
-Si no vens, ho passaràs malament, i la persona que t'ha vingut a rescatar patirà.
-No vindré. Trobaré abans que tu a la persona que m'ha vingut a ajudar i li diré que no surti de casa.
-Si et creus tan especialista, ho podràs fer. Adéu.- Va dir penjant el telèfon.
La Lena estava molt preocupada per tot l'assumpte, i a la primera persona que va trucar després va ser a en Will.
-Will, en Xavier vol fer mal a la persona que hem va venir a ajudar als vestidor!- Li va treure tot d'una sola rafaga, sense prendre aire.
En Wil es va sorprendre.
-T'ho ha dit ell?
-Si!
-I tu que vols fer?
-Vull trobar a la persona que hem va venir a ajudar per poder-li dir que no surti de casa durant tota la tarda. M'ajudaràs?
En Will es va sorprendre un altre cop, perquè pensava que ella l'havia vist o escoltat però en certa manera es va quedar més tranquil.
-No pateixis, jo li diré.
-De debò Will? Ets fantàstic!
Fantàstic... Era el que pensava la Lena d'ell.
Capítol 4-
La Lena havia aconseguit fer una becaina gràcies a unes pastilles i s'acabava d'aixecar. Tots jeien, amb la cara pàlida. Potser en Will no tenia tan de pànic com els altres.
-Hem de trucar a la policia!- Va cridar en Will.
En Patrik va fer que no amb el cap mentre deia que no seria possible: els havien amagat el cable del telèfon i tots els mòbils estaven petats.
-I no podem anar a avisar a algú del poble i trucar des de qualsevol telèfon d'Escós?
-Tu creus que ens hem d'arriscar d'aquesta manera?- Va dir en Patrik.- Qualsevol pot oferir-se voluntari i llençar l'arma del crim, és així de fàcil!
-Però llavors ja sabrem que el que hi vagi és l'assassí.- Va dir la Lena mig adormida.
-Sempre hi ha la possibilitat que hi vagi un altre, sobretot ara que hem mencionat un possible truc.
-Podem anar-hi tots junts.
En Patrik va negar de nou amb un sospir de resignació.
-No ho podem fer perquè l'assassí pot llençar l'arma igualment, i per més soroll que faci, sempre el pot esmorteir fent-ne un de més gran o parlant fort. I a més...
-I a més què?
-A més hi ha la possibilitat de que l'assassí no sigui un de nosaltres i esborri pistes. Com l'Alba ha dit, si el toquem podriem esborrar pistes i allò vol dir que ningú abans l'ha tocat. I si ningú més l'ha tocat, vol dir que encara hi són i que si és cert que l'assassí no és entre nosaltres, les pot esborrar mentre marxem.
-Però i si un es queda vigilant?
-Aquell un pot ser l'assassí i esborrar les pistes!
Tots van sospirar en veure que tenia raó.
-Tu abans eres un detectiu o un policia o alguna cosa així no és cert? Sinó, no faries aquestes deduccions...
-Si, inspector de policia. Retirat, ja no ho sóc.
Ja era mitjanit. Van mirar per l'enorme finestra com la lluna banyava els prats i com les estrelles cobrien el cel de plata. No semblava que en la quietud d'una nit com aquella s'agués produït un assassinat.
No van trobar cap alternativa i es van quedar inspeccionant el cadàver.
-Vaja... no sembla que hagin planejat aquest assassinat amb antelació, el que ens podria assegurar que és una persona que ara està aquí amb nosaltres. Sembla que tenia un bloc de notes quan va morir.- en Patrik va aixecar la vista un moment per a veure amb més deteniment l'habitació del crim.- Evidentment, no l'han assassinat en un altre lloc i l'han portat aquí per a que no trobéssim pistes, ja que la sang que hi ha per terra i la paret són continues, es a dir, que van en perfecta concordança amb el cadàver.
La Lena observava com aquell home repetia coses i paraules que a ella prou lluny li quedaven. En Will era llegin un llibre quan, de sobte, es va començar a trobar malament.
-Què et passa estimat?- Li va preguntar la Lena preocupada.
-No hem trobo gens bé, crec que aniré a reposar una mica. Lena, preferiria estar acompanyat, no fos cas que ens assassinin també.
-Si.
L'Alba se'ls va mirar i li va caure una llàgrima prou grossa com per fer sospitar.
“Són tan clavats al Rafael i a mi!”, pensava.
En Will caminava ajudat per la Lena, que l'agafava pels braços.
-Lena, t'he de confessar una cosa. Saps...- es va parar en sec quan es va deixar esmunyir entre els braços de la seva estimada.
Va escoltar el seu crit, la seva veu apurada i els seus ànims.
Va veure que la Lena estava sent ajudada per en Patrik i que l'Alba se'l mirava amb una expressió estranya. Només va poder identificar la tristesa.
En Patrik i l'Alba estaven tenint una petita conversa.
-Sospito que deu haver sigut la mateixa persona que ha mort l'Amfitrió. Però no puc aconseguir trobar un mòbil.
-Patrik, t'oblides que tots en aquell moment estàvem lluny d'en Will i ningú no podia haver-li clavat cap cosa!
En Patrik va baixar la vista i es va deixa caure en una cadira propera.
-No, estic convençut que ha de ser la mateixa persona. Qui si nó es voldria lliurar d'en Will?
L'Alba va anar al bany, convençuda que hi tobaria la solució.
-Patrik!- el va cridar- Ho he trobat, ho he trobat!
L'Alba va aixecar un pot des de la porta com si fos un treofeu.
-Què és?
-Una crema especial per a la pell.
-I amb que ens pot ajudar?
-La pell absorbeix la crema, no ho recordes? Potser hi havia crema al llibre o alguna cosa semblant...
-Però llabors, que hi guanyava?
-No ho sé...
En Patrik es va posar dret i va mirar cap a fora.
-És tan trist que en Will hagi deixat a la Lena d'aquesta manera... mort, als seus braços, amb ganes de dir-li alguna cosa que no dirà mai.
-Massa trist, sí, però el cert és que no hi ha res a fer. Be, si que hi ha una cosa a fer: trobar a l'assassí
el més ràpid possible. Imagina què ens vol matar a tots!
Els crits ofegats de la Lena cada cop eren més evidents, crits de pena, de ràbia, de tristesa... crits que deixarien sord a qui els escoltes, si els sentís d'aprop.
En Will, pàl·lid com ho estava, li havia deixat una pista que volia que només ella descobrís. No ho havia vist fins en aquell moment.
Era un trosset petit de paper, una nota, què deia:
La vida amb tu ha estat fantàstica. Ara me'n vaig, i et deixo sola. Sola i bonica en la tristesa què hem provoca trobar-te de nou.
Era estrany, i llabors pensava que la nota era per una altra persona, i no pas per ella. Però s'equivocava. Era segur que la nota li havia deixat per a ella.
-Will... tu sabies que moriries, oi? Per què no m'ho vas dir?- Deia la Lena amb la veu fluixa i trista, entre els plor profunds que queien de la seva galta.
No s'ho creia. En Will sabia que moriria i, per tant, li havia deixat aquella nota per a ella. I ella... que en faria ella de la nota?
No es refiava ni un pèl de l'Alba. Només que l'havia vist plorant mentre els mirava i li feia mala espina.
I també i havia aquest tal Patik. De debò que havia estat inspector de policia? Per què, justament, l'Amfitrió els havia elegit a ells? Què tenia tot això a veure amb la mort del Will? Per què a ell?
La Lena no feia sinó reflexionar. Havia deixat de plorar, seria valenta com ho havia estat disset anys enrere. No es rendiria davant un assassí, això seria com donar-se per vençuda.
En Will l'estimava perquè sempre havia estat valenta i forta, elegant i bella. I seria el que en Will estimava: seria una Lena forta, valenta i bella.
Deixar-se vèncer d'aquesta manera hauria estat l'error més greu de la seva vida si no fos per la nota que havia trobat al seu marit. Volia venjança, i l'aconseguiria. I tant que l'aconseguiria!
Capítol 5-
En Ptrik continuava absent, mirant el cadàver de l'Amfitrió amb deteniment i comparant-lo amb el de'n Will. I la Lena no ho suportava.
-Deixa de tractar al Will com a un objecte!
-No el tracto com a un objecte, faig la meva feina, trobar pistes.
-La teva feina? Com es nota que no els coneixies de res!- Va dir entre plors evidents.
En Patrik se la va mirar, comprenent i assimilant informació.
-I ara què fas? Mirarme i veure com hem comporto? Tu trobes que mataria al meu marit?
-Hi ha la possibilitat...-En Patrik va deixar la frase a mitjes perquè una bofetada va anar a parar a la seva galta dreta.
Es va fer un silenci. Es podia escoltar la remor llunyana del riu a aquelles altes hores de la nit. També els insectes de la nit vibraven amb les aigües llunyanes.
-Tu... tu i la teva feina... quan estiguis d'esborrar pistes i quan vulguis començar a tobarles, hem vens a cridar.
-No pots sortir! Tu pots ser l'assassina!- Li va ventar l'Alba.
-I tu? Pots tenir motius per a matar-los, oi? Sé que no paraves de mirar-nos i de ploriquejar.
L'Alba va callar i en Patrik, ofès, va prendre la paraula.
-Qui ets tu per a dir això?
-Una persona amb dret a opinar a qui acaben d'assassinar el marit i que no fan res per a tobar a l'assassí.
Dit això, va agafar la porta i li va ventar un cop de peu per a tancar-la quan va haver desaparegut.
L'habitació de l'Alba estava davant de les escales i la Lena no va dubtar a l'hora d'entrar-hi.
La catifa del mig estava rebregada i al telèfon hi havia un missatge.
Estem molt bé. La Lara es porta fabulosament. Diu unes coses que jo no entenc: què significa que en Rafael et vindrà a veure? Sento recordar-to, però ell es mort. Hem preocupa el que diu la nena, però a part d'això estem molt bé. Petons, Rosa i Lara.
Un tal Rafael va morir i la nena petita ha dit que vindrà a veure a l'Alba. Deu ser una equivocació.
Va remenar tota l'habitació en busca de proves que puguin revelar alguna identitat, alguna pista, però només va trobar, en un quadern, uns estranys apunts rebregats i posats de qualsevol manera.
No els va poder llegir perquè semblaven fets amb molta presa i sense posar-hi gaire atenció.
Eren unes lletres inidentificables i un simbol molt estrany.
En Patrik jeia a terra amb les mans plenes de pintura verda. Acabava de pintar el seu desè quadre sobre Montserrat i se sentia tan cansat... Es va aixecar per a berenar alguna cosa abans no es fes fosc i la bellesa que envoltava el paisatge s'enfosquís.
Aquella nit tenia un sopar, un sopar molt estrany on no en coneixia l'amfitrió. En un principi pensà que és tractava d'una broma de mal gust, perquè el sobre era negre i la carta era escrita a mà amb una lletra elegant. Però després li va arribar una altra carta perquè verifiqués que assistiria i la curiositat el va vèncer de nou, com passava sempre, i va enviar la confirmació.
A la primera carta li havia arribat també un mapa sobre on tenia d'assistir, i com s'hi anava des de Montserrat, el lloc que sovint freqüentava pel fet de ser un gran aficionat a la muntanya com ho era.
El lloc en qüestió era una vella mansió abandonada que algú havia restaurat per aquest esdeveniment, era la Casa Forestal, com l'anomenaven a la zona, i estava situada a la vall d'Escós el poble on es va construir la mansió.
En una primera ullada a la foto, li feia una mica de por anar-hi, però ja havia enviat la confirmació i hi aniria tan si com no.
El cotxe en el qua anava era un cotxe de lloguer, i vigilava de no trobar-se amb ninguna pedra pel camí.
El mapa li indicava les ciutats que tindria que buscar com per exemple Lleida, Tremp i després Baro. Un cop allí, agafarien una carretera secundària que els portaria fins a Escós.
Quan va agafar la carretera, es va preocupar de sobre manera perquè era una carretera molt descuidada, massa fins i tot. En arribar a una granja vella va veure una carretera que enfilava cap amunt i no va dubtar ni un segon. Darrera seu, va quedar el cartell que anunciava Escós, cobert de males herbes, que senyalava cap a una altra direcció.
L'Alba havia estat treballant a l'oficina tot el matí, pensant en la trobada que farien aquella mateixa nit a la Casa Forestal en un petit poble anomenat Escós, que quedava ben lluny de Barcelona.
Tan bon punt va haver plegat de la feina i va haver sopat, va deixar a la Lara amb la cangur perquè s'encarregués de cuidar a la nena
Escós es trobava al Pirineu lleidatà, molt lluny, i tindria que sortir ràpid.
Utilitzant el mapa que li van donar, l'Alba va arribar a la Casa Forestal a les 7 del vespre, i va conèixer a l'amfitrió.
Era alt, fornit i musculós, amb els ulls marrons i el pèl castany clar. Aquest era llarg i estava recollit en una petita cueta.
-Bon dia. Vostè deu ser l'Alba, la convidada de Barcelona. Estic encantat de poder veure que encara es conserva en bon estat. Seguiu-me, us ensenyaré la vostra habitació.
L'Alba es preguntava de que la coneixia, però ho va deixar córrer tan bon punt va arribar a la seva habitació. Una gran sala amb un prestatge de llibres, una catifa que ocupava tot el centre de l'habitació, en un racó hi havia un armari amb un vestit molt elegant i un espai buit per a que pogués col·locar la seva roba. Hi havia també un gran llit amb uns llençols de seda de color blanc i un gran quadre d'un tal Patrik González.
Un escriptori omplia el buit que quedava a l'altra banda de la sala.
-El vestit és especial perquè se'l posi aquesta nit, senyoreta, i si desitja conèixer a l'autor d'aquest quadre, no tindria que trigar molt.
-Està convidat?
-Com ho està vostè i dues persones més.
-De què hem coneix?
-La vaig veure quan era una dona soltera. No ho deu recordar, el cas és que la conec i punt.
L'Alba es va quedar una mica plantada e insegura, i quan l'amfitrió se'n va anar de l'habitació, va començar a col·locar les seves pertinències a l'habitació.
En Will era un afortunat home de negocis i ex-president del comitè internacional de la llibertat d'Expressió (CILE), què va fracassar, però ell se'n va emportar tots els beneficis i es va fer un gran home ric.
La seva esposa, Lena, era preciosa, més fins i tot que la gran deessa de l'amor Afrodita.
No es van casar fins als 30 anys i ara que en tenien els dos 32, encara no tenien fills.
Però no era cap problema, es deia en Will, la vida amb un compromís com ho és un fill no porta res a part de gastos innecessaris.
El cotxe de seguida va sortir de la carretera i van punxar.
-Ostres Will, que no veus que no havíem de passar per Ancs, sinó per Gerri i Baro?
Malhumorat, en Will li donava la raó. El fet era que no estava de gaire bon humor perquè la persona que els havia enviat les invitacions no s'identificava en la carta.
-Vols dir que no ens hem equivocat en acceptar la invitació d'aquell home?
-No, estimat, si ens ha convidat hi hem d'anar home!
I un altre cop en Will donava la raó a la Lena.
“No potser si que ens hem equivocat, però ara ja és massa tard per a tornar enrere. Tinc molta curiositat en saber més sobre aquest assumpte”.
Capítol 2-
-Perdoni senyora, això és Escós?- Va preguntar en Patrik a una dona vella i arrugada que estava alimentant les gallines en una quadra solitària al costat d'un petita casa i d'un tractor, en mig del no-res.
-Jua, jua, juaa! Jove, és que ets curt de gambals? Això no és Escós, Escós no està en aquest lloc, està en l'altra carretera, en carretera recta! Jua, jua, juaa!
La dona vella reia com una bruixa, pensava en Patrik, i feia por hi tot.
-Merci.
-No watch the moon in house of the criminal.- Va dir la vella, com si recités una maledicció.
En Patrik cada vegada estava més espantat i va pujar al cotxe tan aviat com les cames li van respondre i va sortir d'aquell casalot tan aviat com va poder.
No sabia ben bé el què passava, però allò era horrorós.
L'Alba era mirant la televisió a la sala principal, amb l'anfitrió parant la taula per als altres convidats.
Ella ja li havia demanat uns quants cops, però ell no havia acceptat que l'ajudés, ho trobava una falta de respecte.
Tampoc no deixava que li digués pel seu nom, Marcel, i volia que l'anomenés Amfitrió.
Era una persona molt estranya i ella tenia una mica de por de que els altres convidats no es presentessin com havien acordat fer.
-No es preocupi senyoreta, no trigaran a arribar.- Li havia dit l'Amfitrió feia una mitja hora.
Quan estava a punt de quedar-se adormida amb el programa de fotografies que feien, va escoltar el soroll de rodes d'un cotxe aparcant al pati de darrera.
Es va alegrar de seguida i va anar a rebre al nou convidat.
-Ni parlar-ne! Els convidats han de estar còmodes!- Li va etzibar l'Amfitrió quan va anar a obrir la porta.
Va escoltar la veu inquieta d'un home de la seva edat, més o menys, i es va tranquil·litzar en veure que era una persona normal.
-Senyoreta, aquest és en Patrik, el pintor que va pintar el quadre que és a la seva habitació. Senyoret, ella és l'Alba, una empresària d'èxit a Barcelona. Està soltera, pot estar ben tranquil, però li recomano que tingui tacte a l'hora de parlar del se ex. Juas, juas!- Va riure una mica.
Es van saludar cordialment i en Marcel el va acompanyar a la seva habitació al final del passadís, a la porta esquerra.
Se'ls va quedar mirant, fins que es va adormir.
-Felicitats, Will!- Va bramar la Lena.- Ara ens passarem tota la nit aquí amb el cotxe i arribarem tard
al sopar!
En Will no era un home amb una gran paciència, i per aquest motiu no podria suportar una nit en un cotxe.
-Trucaré a l'amfitrió per avisar-lo. Està a punt de fer-se fosc.
-Molt bé, serà el millor. Som una mica avall de Ancs, dis-li que portem 2 llibres i un portatil en una maleta i la roba a l'altra.
-Està bé.
Mentre en Will parlava per telèfon, la Lena va engegar la radio una mica i es va fer un cigarret per a calmar els nervis.
-L'amfitrió diu que ara ens puja a buscar amb el seu cotxe.
-Perfecte.- Fa una calada.- Vols fumar un mica de mentre no arribi?
-Lena!
-Què? És un vici, jo no sóc com tu, ho vaig provar de ben petita i no ho puc deixar!
-Mol bé, però mentre tu estiguis a la Casa Forsetal no vull que fumis ni un sol cigarret!
La Lena va apagar el cigarret amb un sospir de resignació en veure que l'amfitrió arribava amb cotxe.
-Hola e...
-Alba.
Feia una mitja hora que havia arribat en Patrik a la Casa Forestal i ja havia deixat les seves coses a la respectiva habitació.
L'Alba havia estat mirant un programa de concursos fins feia una estona i l'havia apagat per poder relaxar-se una mica.
En Patrik havia arribat just en aquell moment i ella ho agraïa, perquè tindrien que lligar llaços i fer amistat.
-Jo soc en Patrik. Encantat. Sóc pintor.
-M'agrada. Jo sóc oficinista a Barcelona. En un principi jo quasi hem perdo pel camí.- Va dir sense saber ben bé com. Amb una naturalitat que no va poder expressar amb el Rafael, que amb pau descansi, sigui on sigui.
En Patrik va riure una mica en recordar el seu error.
-Doncs jo si que m'he perdut. He torçat en una direcció equivocada i m'he trobat a una senyora molt estranya que, quan jo ja marxava espantat, m'ha dit: No watch the moon in house of the criminal. Mai he sabut anglès!- Va afegir entre una rialla que a l'Alba li va semblar agradable.
De sobte, es va parar per traduir el que la senyora vella li havia dit.
-No es veu la lluna a la casa del criminal...
-Com dius?
-Això és el que et va dir la vella! No es veu la lluna a la casa del criminal!
En Patrik es va quedar pensatiu durant uns segons abans de fer una ganyota de terror.
-Vols dir que aquesta casa es la casa d'un criminal, que l'amfitrió...
-Podria ser. I això hem recorda a la famosa novel·la d'Agahta Christie Y no quedó ninguno. És molt curiós. Quants convidats més hi ha en aquesta vetllada?
L'Alba va negar amb el cap com dient que no ho sabia.
Tots dos van restar muts, van sentir l'impuls d'agafar els cotxes i marxar, però no ho van poder fer, perquè llavors va arribar l'amfitrió amb els altres dos convidats, perduts ves a saber per on.
Durant la travessia pel camí tan vell, la Lena va xerrar com un lloro amb l'amfitrió, alt i musculós, i en Will va tenir desitjos d'apartar-la d'ell.
La Lena era el seu cor al 100%, l'ocupava tot i s'ho deien tot, i de tant en tant sorgia un atac de sinceritat entre ells i s'explicaven tot el que els preocupava de l'altre, això passava normalment a casa, quan miraven una pel·lícula i feien la pausa dels anuncis.
S'estimaven.
Però un inconvenient era que en Will era una mica gelós, la Lena li'n parlava i ell o acceptava resignat, sabent que de tant en tant, a la seva estimada també l'hi agafava la gelosia quan ell parlava amb una vella amiga d'infantesa que ara s'havia fet model.
Sempre, des de ben joves, s'havien agradat en secret, pensant que l'altre no sentia el mateix, i vivien autèntiques aventures dignes de ser contades en les seves memòries, si es que algun dia n'escrivien alguna.
El que en Will i la Lena no han oblidat mai va ser una nit, en una festa major d'un poble proper a la costa, on ells dos es van banyar en roba interior a la platja, rient-se de l'altre quan topava amb una petxina i queia al mar. La Lena es va fer mal al peu i en Will la va guarir. Ella encara no sortia amb ell, però els dos sabien que el que pensaven de l'altre era amor i no una simple amistat. I el fet de que ell li guarís la ferida, va fer que l'amor que la Lena sentia per a en Will es fes més gran encara del que ja ho estava quan es topaven “casualment” pel passadís.
Ell recordava bé les notes que s'enviaven anònimes, a les quals mai assistien i no tenien l'esperança de què fos l'altre. Tenien un munt d'històries gracioses i romàntiques en les quals els dos establien un contacte i sentien una sensació per l'altre molt impactant, com si l'altre fos dinamita.
Un soroll de rodes aparcant va fer treure a en Will dels seus pensaments i va agafar la maleta en les quals portaven la roba i les cremes de la Lena què tan li agradava posar-se.
-Tindrem d'anar amb peus de plom.- Va dir en Patrik a l'Alba.
-Si...
Es va obrir la porta amb un cop sec, i van aparèixer els dos convidats perduts per la montanya.
-Hola, senyoreta Alba, senyoret Patrik, ja han arribat els convidats que s'havien perdut, i els últims. Si us plau, els hi prego que vagin a les seves habitacions mentre jo acompanyo als convidats que han arribat a les seves.
En Patrik va assentir i va anar cap a l'habitació que tenia assignada.
No era gran cosa: un llit en una punta, al costat d'una finestra, una catifa grandiosa que quasi es podria dir que cobria tota l'habitació, un escriptori a l'altra punta de l'habitació, un tauleta de nit, un armari i una prestatgeria plena de llibres que semblaven molt antics.
Va obrir l'armari i hi va trobar un esmoquin negre amb una corbata, preparat per posar-se'l aquella nit.
Va desar la seva roba i va posar la foto de la seva germana en un racó de l'escriptori.
Li preocupava també, el fet de la naturalitat amb la que s'havia expressat amb l'Alba. Semblava una dona agradable i fins i tot divertida, tot i ser empresària.
Potser, i vagament ho pensava, a ell li agradava l'Alba.
Va desfer tota la possibilitat en pensar amb la Natàlia, la seva ex. Encara hi pensava molt, i no ho podia deixar. Ella era qui l'havia deixat, qui se n'havia anat de la seva vida com si no importés gens ni mica el que passés amb ells. I, de fet, així era. Però en Patrik no podia ara, a sobre que només feia una mes que ella l'havia deixat, enamorar-se de l'Alba.
No, definitivament, s'oblidaria d'ella.
L'Alba va sentir l'impuls d'estirar-se a terra, a sobre de la gran catifa que omplia quasi tota la sala.
Es va desfer del gran impuls perquè s'havia compromès a trucar la cangur de la Lara.
Van sonar uns quants piiiip abans no sonés el contestador automàtic.
Va deixar el seu missatge:
-Hola Rosa. Només era dir-te que he arribat bé a la Casa Forestal. Espero que vosaltres també estigueu igual de bé que jo. Però he d'admetre que tot plegat és bastant estrany. En fi, ja us trucaré en un moment més oportú. Un petó.
Va penjar el telèfon i es va dirigir cap a l'armari. Tenia que emprovar-se aquell vestit, no fos cas que no li anés bé de cintura, per poder-li fer algun que altre detall...
Se'l va quedar mirant, amb cara desafiant, però no la guanyaria un vestit, no, es deia, i el va agafar decidida a provar-se'l encara que amb allò li fos la vida!
La Lena estava encantada de la vida amb ella mateixa, tan encantada que no s'ho creia.
En Will va acceptar de posar-se l'esmoquin negre que li havia deixat l'amfitrió només per a satisfer-la! No s'ho creia, no queia de cul a terra perquè sabia que allò feia mal.
-No, Lena, no ho acabo de veure bé... potser hem fa una mica...
-Una mica, una mica! Excuses, Will! Estàs fenomenal.
En Will s'ho va començar a creure i es va mirar al mirall. La persona del mirall no era ell, definitivament, amb una corbata... feia un munt de temps que no se'n provava una!
Es va mirar la Lena. Duia un passador que ell li havia regalat quan eren molt petits que li recollia molt bé el seu bonic pèl negre, arrissat amb elegància i estil. Un vestit vermell i ajustat amb unes sabates negres.
Era tan bonica... sempre ho havia estat, de fet.
L'Amfitrió acabava de fer els últims retocs abans no fos l'hora de sopar i de començar la festa.
Va col·locar un ganivet i es va estirar esgotat al sofà que estava disposat davant del televisor i de la xemeneia, per on sortia el fum provocat pel foc que havia encès feia no res, per a esclafar la sala, més que res.
Estava molt feliç per com havien succeït les coses aquella tarda. Molt feliç. Molt satisfet.
La distribució de les habitacions no podia haver estat més ben preparada per aquella nit, i l'altra.
L'Amfitrió va riure dissimuladament mentre s'asseia més correctament al sofà.
-Pensava que no vindria... però ha acceptat la invitació.
En Patrik només feia que donar voltes per l'habitació, preocupat pel seu estat.
Si de debò era cert que li agradava... que l'atreia l'Alba, estaria en un embús no molt bonic. De debò que podia començar a pensar seriosament en una relació després de la Natàlia? Però, de totes maneres, que el feia pensar que l'Alba sentia el mateix per a ell? Tot era molt estrany.
Va mirar per la finestra i, inconscient-ment, va recordar les paraules de la vella del casalot. No es veu la lluna a la casa del criminal... era tan estrany.
Inconscient-ment va tornar a pensar en la Natàlia. La bella i preciosa Natàlia del seu cor. On quedava després de l'Alba, si de debò sentia alguna cosa per ella?
Massa preguntes que no podia contestar. Massa preguntes en les quals ara no volia pensar. Es va asseure al llit, un llit molt còmode, per cert, i es va preguntar què passaria en aquella casa...
En Will era ajagut a la cadira de l'escriptori mentre la Lena es pintava la ralla dels ulls.
Ell, de petit, havia estat el pitjor enemic de la seva estimada, però no sabia el perquè. La Lena li va explicar feia uns anys i li va semblar força graciós. Resulta que la seva millor amiga, de la qual no recordava el nom, deia que ell s'hi havia enrotllat, per dir-ho d'alguna manera, i com que ella sempre havia estat la persona que més l'estimava, li va saber molt greu.
La Lena va sortir del bany.
-Estàs...- Va començar en Will.- Estàs meravellosa!
-Gràcies.
I després d'això, en tota la casa, va ressonar el soroll del rellotge, que anunciava que eren les 9, hora de sopar.
Tots els convidats es van presentar a l'hora anunciada amb els vestits respecius.
“Perfecte” pensava l'Amfitrió.
L'ordre en què es disposaven els seients a la gran taula no era planificat com ho eren les diferents habitacions en les quals s'allotjaven els convidats, així que cadascú es va asseure on li va semblar.
-No sembla que sigui cap assassí, aquest amfitrió.- Va xiuxiuejar l'Alba al Patrik.
-No ho sé, suposo que hauràs vist alguna peli d'assassinats on l'assassí és qui menys t'esperes... deu ser el mateix.
-Suposo que si...- Va dir l'Alba.
L'Amfitrió repassava els últims retocs al sopar i a la música mentre els seus convidats parlaven i feien amistat.
Tot estava anant bé fins al moment. Ho tenia tot preparat, tot perfectament fet, només feia falta esperar el moment més oportú per a donar un impuls al seu treball.
M'ha ben enganyat. És una persona odiosa, aquest Amfitrió. Es mereix tot el que li puga fer i més. Sí senyor:el mataria a sang freda, recordant-li tot el que va passar.
La Lena no feia res més que mirar a en Will i aquest començava a pensar que no havia estat gaire bona idea això de posar-se l'esmoquin.
-Passa alguna cosa, Lena?
-No. Només és que cada vegada que et veig, des de que vam agafar el cotxe, m'agrades més.
En Will es va posar vermell en sentir-ho.
-Tu també m'agrades. Avui estàs molt guapa, més del que ja ho estàs normalment.
-Gràcies. Tu també.- Va dir la Lena, que amb aquestes paraules els dos es van posar més vermells.
-Will... t'he de dir una cosa molt seriosa.
-A si?- Va fer amb veu temorosa i prudent- Prefereixo no saber-ne res...
En Will va mirar a la Lena de reüll. La cara que va veure estava una mica vermella, però no ruboritzada per les paraules que abans li havia dit.
Estava a punt de plorar. Tan en Will com la Lena.
“No pot ser, com podem plorar per tan poca cosa?”, es deia en Will.
-Bé, si vols, no tinc cap presa en donar-te-ho més tard...
-No m'anaves a dir que estaves enamorada del musculós de l'Amfitrió?
Ara si, la Lena no va dissimular la seva sorpresa.
-De debò que ho pensaves, Will?- Va dir alegrant la cara.- Llavors, era això el que et passava al cotxe quan baixàvem, oi?
-Si... vaig veure que estaves tan encantada de la vida amb l'Amfitrió que...
La Lena va riure una mica i a en Will se li va encomanar la felicitat que expressava aquell riure.
“Si està gelós, vol dir que encara m'estima.” Va pensar feliç la Lena.
L'Alba es mirava la parella de davant amb tristesa. No feien res més que recordar-li com n'era, de fort, l'amor que ella sentia pel Rafael, que amb pau descansi.
Es van conèixer al metro, quan es disposaven a sortir, els dos van veure com un home estranger robava la bossa a un home que acabava de comprar i tots dos van córrer per agafar l'home. Però quan es disposaven a llençar-se-li a sobre, tots dos van caure junts a terra, semblant més bé unes persones sortides d'un còmic que uns rescatadors en acció.
Es van enamorar i després de tres mesos es van casar i van tenir una filla. Però el Rafael va morir...
La vetllada va transcórrer molt tranquil·la i en Patrik ho agraïa de tot cor. No semblava pas un lloc on assassinessin algú, més aviat una festa on es coneixia a gent.
Es va dirigir a la seva habitació tranquil·lament i sense pressa i, en passar per davant de l'habitació de l'Alba, va sentir uns plors.
Va trucar a la porta educada-ment i es va allisar l'esmoquin abans no l'obrís.
-Un moment!- Va sentir que deia l'Alba entre plors que s'aguantava.
Van ser dos moments, perquè va trigar bastant.
-Es que m'estava rentant la cara, ja se sap... Què vols Patrik?
-Doncs... es que pensava que tu estaves... ee... plorant i he volgut veure que passava, per ajudar-te.
L'Alba va somriure dolçament mentre mirava cap a un altre lloc, cap a un prestatge que ell no podia distingir.
-No hem passa res, pots marchar tranquil.- Va dir tancant la porta.
I en Will va fer el que ella li va dir.
En Will estava llegint un llibre dels que portava a la bossa quan va sentir el crit procedent de la biblioteca.
Tant ell com la Lena van sortir corrents de la seva habitació per veure el que passava i en Will va topar amb l'Alba quan sortia de la seva habitació.
L'Alba es va parar en sec quan el va veure bé. La seva ment es va parar, el perquè d'anar a la biblioteca va desaparèixer i l'única cosa que va poder fer va ser estirar-se a terra i posar-se a plorar.
Plorava, i no sabia el perquè. Últimament, no feia res més que plorar pel seu Rafael, pel que van compartir junts. S'aproximava el seu aniversari i no fei res més que pensar en ell, i l'amor que aquells dos desprenien era clavat al que en Rafael desprenia quan estava amb ella, quan estava al mateix món, abans que no desapareixés.
En Patrik passava pel seu costat en el moment en el que es va caure a terra, en el moment en el qual quasi es dona un cop amb l'escaleta que hi havia al costat d'on ella s'havia ajagut plorant.
-Alba, què et passa?
-Res!- Va bramar mentre s'aixecava pensant que algú com ella no podia plorar.
Va deixar a en Patrik plantat al mig del passadís.
La Lena va ser la primera en arribar a la biblioteca. El que va trobar no va ser el que s'hauria estimat més trobar. Cert que era un assassinat, però el veure tot el terra ple de sang, l'Amfitrió per terra amb els ulls en blanc agafant un bloc de notes, no va poder evitar fer un crit esgarrifós.
En Will va arribar just després del crit, però l'Alba el va empènyer bruscament i va cridar que no el toquessim.
-Podeu esborrar pistes. -Va aclarir l'Alba tot agafant una sabana i apartant una mica el cos per a poder posar-li bé. En fer això, li va caure una llàgrima en recordar com l'havia tractat en arribar a la Casa Forestal, i tots se'n van donar compte.
Capítol 3-
Ell era assegut a la quarta fila al segon pupitre. Ella s'asseuria al tercer, per poder-lo observar millor.
Va passar pel seu costat, sense que l'altre es mogués una mica inquiet al seu seient o sense que sentís una punxada que es pogués veure a simple vista. Es va desil·lusionar. Sabia que ell no sentia res per ella, a part d'una simple forta amistat.
Ell la va saludar amb un gest de la mà. Ella es va posar una mica vermella i li va tornar, sense que ell li pogués veure la cara.
Durant les tres primeres hores, es va limitar a observar-lo atentament, cada gest, cada paraula... tot valia la pena.
Ell va veure clarament com entrava per la porta amb passos decidits. S'havia alegrat només de veure que anirien en moltes classes junts. Ell va evitar mirar-la perquè estava ocupat tapant-se la cara. La tenia vermella i tan sols es va limitar a fer-li un gest amb la mà.
De seguida va notar com ella s'asseia just darrere d'ell. No s'ho prenia malament, perquè la tindria a prop.
Durant tot el matí, ell va notar unes mirades penetrants, uns ulls que no se li treien de sobre. No es va fer il·lusions perquè clarament sabia que el músculs de la classe, en Xavier, estava boig per ella, i ella pel que es veia, sortia amb ell des de feia una setmana.
La Lena va notar que ell es posava inquiet, que pressentia que la mirava i que estava a punt per girar-se amb alguna excusa. De seguida va apartar la mirada cap a en Xavier, que seia al costat de'n Will.
Tal i com ella s'esperava, ell es va girar per demanar-li una goma i la va enxampar mirant en Xavier amb cara de bleda. No va notar desil·lusió en els ulls d'ell.
-Lena, que tens una goma?
-Si, té.- Va dir donant-li.
Va veure com feia veure que borrava alguna cosa de la taula i després li va tornar.
Exactment. Ella estava mirant en Xavier, ja no tenia cap dubte que estava coladíssima per ell.
Li va demanar una goma per a fer veure que borrava alguna cosa i li va tornar després.
Era tan graciós, ell, pensant en que la Lena estaria colada per en Xavier... i aquest més content que una mona!
L'arribava a odiar.
La Lena estava estirada en el seu llit quan va rebre una trucada inesperada.
-Si?- Va respondre.- Qui demana? (...) No, no soc amb ningú, ara. (...) a la meva habitació. (...) si jo també, adéu!- Va penjar una mica enfadada. Era en Xavier, que es preocupava per a res durant molta estona, i la controlava una mica.
Potser notava que ella estava pendent d'en Will? Esperava que no fos així.
Es va tornar a estirar, mirant pel buit de la finestra. No acabava d'estimar a en Xavier, però ja s'havia rendit amb en Will i necessitava oblidar-lo, amb totes les seves forces, així que quan va tenir l'oportunitat, es va declara a en Xavier.
-Sabia que tu, Lena, estaves penjada per mi! Totes ho estan!- Va dir donant-se aires de grandesa. Ella va tenir que reprimir els seus pensaments i fer veure que l'havia enxampat. Ell li va dir que si i es van començar a trobar, però encara no s'havien fet cap petó. No era timidesa, sinó que ella no era capaç de donar-li'n un, perquè sempre estava pensant amb en Will quan estava disposada a fer-li un petó. I era una gran tortura per a ella.
No volia que en Xavier s'assabentés d'algunes coses, per més novio seu que fos, volia intimitat.
Va engegar la televisió decididament quan pensava que seria ja impossible adormir-se a aquelles hores de la nit.
En Will caminava decidit cap al vestuari de nois per a curar-se la ferida que s'havia fet quan va sentir una veu: la Lena.
Va parar l'orella de seguida, camuflat darrera la porta.
-Lena, sortim junts des de fa una setmana i encara no m'has donat cap petó!
La Lena restava callada, pel que en Will interpretava en el silenci.
-Lena! Respon!
Llavors es va sentir una mà que donava un cop a la seva Lena.
-Si tu no t'atreveixes, te'l faré jo mateix! Som nòvios i m'has de fer un petó!- Li va cridar en Xavier.
“Com que ser novios es basa en els petons?!”, va pensar en Will.
Ell va escoltar uns gemecs i un cop contra una paret. Ell no podia més de ràbia quan va mirar una mica i va veure el que es temia: En Xavier agafant a la Lena, la seva Lena. No va poder fer-hi res, i va obrir la porta de bat a bat fent tot el xivarri possible.
En Xavier es va girar de sobte, temerós, i la Lena es va allunyar d'ell.
-Will...- Va dir ell.
Els ulls de'n Will bullien de ràbia, i en Xavier ho sabia. Tot i així, en Xavier era molt més fort que ell i tots dos ho sabien.
-Què li feies a la Lena?!
-No és assumpte teu.- Va dir en Xavier.- O potser si... per algun casual a tu t'agrada oi?
En Will estava mut, però va articular alguna resposta coherent.
-No, no m'agrada...
-I doncs?
-Som molt amics i l'aprecio molt. Segurament molt més que tu!
En Xavier va moure's decididament cap a en Will, que no es va moure.
-Com que assegures que, com que jo no l'aprecio, li demano petons? Si no l'apreciés, no li'n demanaria, es més, no hauria acceptat la seva declaració tros de soca!
En Xavier va agafar a en Will per la camisa com si fos un mosquit i li va escupir a la cara.
-Tu no et posis on no et demanen!
-Jo hem poso on hem dona la gana.- Va aconseguir dir en Will amb molt d'esforç.
Va mirar a la Lena i va veure com estava adormida, potser desmaiada, a causa de la bofetada que en Xavier li havia llençat.
Llavors, a causa de la distracció de'n Will, en Xavier el va llençar cap al passadís de nou, i ell es va dirigir a la Lena.
-Tu i jo parlarem després.- I tot seguit la va acariciar suaument.
La Lena escoltava una mica avergonyida com en Xavier li reclamava un petó. Després de que ella no respongués, li va clavar una bofetada que la va deixar parada.
Va escoltar a en Xavier dir algunes paraules a escopinades però, a causa del cop tan fort que li va ventar, estava quasi inconscient.
Va notar com l'empenyia cap a la paret, disposat a fer-li un petó a totes totes i també com algú entrava al vestidor donant un cop fort a la porta.
En Xavier la va deixar i ella es va deixar caure a terra.
-Lena, Lena!- Va dir una veu.- Lena desperta dona!
Era l'Amanda, que la sacsejava suament amb intenció de despertar-la.
-Et trobes bé? Podem trucar a casa per que et vinguin a buscar. No es normal adormir-se, i més encara sabent com ets tu...
La Lena estava confusa, però va saber distingir que tot el que havia passat deuria de ser un somni i va assentir amb el cap. Si es quedava al institut empitjoraria per moments.
Va caminar acompanyada de l'Amanda cap a infermeria per a descansar mentre no arribessin els seus pares a buscar-la. Pel camí es va trobar amb el Xavier i ella li va somriure dolçament per indicar-li que després el trucaria.
Pel camí també es va trobar amb en Will, que no la va mirar en cap moment i ella es va sentir malament. Segurament estava preocupat per ella.
Un cop al cotxe, la seva mare es va fixar en que duia la cara vermella i en que tenia els canells vermells com la cara.
-Què t'ha passat Lena?- Li va preguntar.
La Lena va dubtar, i va pensar. Es clar que no havia estat un somni, però no gosava di-ho.
-Com? No, no res...
La mare la va mirar poc convençuda, demanant-li explicacions.
-Tranquil·la, Lena, no ho direm a ningú sense el teu consentiment.
Dubtant, la Lena els va explicar fins el moment on s'havia adormit o desmaiat, i també que tenia una mica de por.
-No vull sortir amb en Xavier ara que sé que hem reclama petons a totes hores, i menys saben que vol parlar amb mi en privat. Sincerament, no pensava que fos així.
La seva mare ho entenia, i volia saber-ne els detalls per quan la seva filla els donés consentiment per a explicar-ho als professors.
-El o la que ha entrat t'ha salvat de donar-li el petó que et reclamava o d'alguna cosa pitjor. Recordes qui podria ser?
-No, només recordo que gràcies a el o la que ha entrat, en Xavier m'ha deixat caure bruscament al terra. Això és tot.
Van aparcar el cotxe i el seu pare va prendre la paraula.
-Demà no fa falta que vagis a l'institut. Jo demanaré la feina, reina.
-No, m'he d'enfrontar amb ell perquè vegi que no li tinc por.
-Però pot ser perillós. Imagina que vol alguna cosa més a part d'un simple petó.
La Lena es va estremir en imaginar-s'ho. No ho volia ni pensar.
Van entrar a casa i ella es va posar el pijama.
Va dormir una mica per a tranquil·litzar-se i la va despertar el soroll del mòbil. Inconscientment el va despenjar sense mirar qui era i es va endur un gran ensurt.
-Lena? Soc en Xavier. Avui vull quedar amb tu.
-A... jo no crec que...
-Si no vens, ho passaràs malament, i la persona que t'ha vingut a rescatar patirà.
-No vindré. Trobaré abans que tu a la persona que m'ha vingut a ajudar i li diré que no surti de casa.
-Si et creus tan especialista, ho podràs fer. Adéu.- Va dir penjant el telèfon.
La Lena estava molt preocupada per tot l'assumpte, i a la primera persona que va trucar després va ser a en Will.
-Will, en Xavier vol fer mal a la persona que hem va venir a ajudar als vestidor!- Li va treure tot d'una sola rafaga, sense prendre aire.
En Wil es va sorprendre.
-T'ho ha dit ell?
-Si!
-I tu que vols fer?
-Vull trobar a la persona que hem va venir a ajudar per poder-li dir que no surti de casa durant tota la tarda. M'ajudaràs?
En Will es va sorprendre un altre cop, perquè pensava que ella l'havia vist o escoltat però en certa manera es va quedar més tranquil.
-No pateixis, jo li diré.
-De debò Will? Ets fantàstic!
Fantàstic... Era el que pensava la Lena d'ell.
Capítol 4-
La Lena havia aconseguit fer una becaina gràcies a unes pastilles i s'acabava d'aixecar. Tots jeien, amb la cara pàlida. Potser en Will no tenia tan de pànic com els altres.
-Hem de trucar a la policia!- Va cridar en Will.
En Patrik va fer que no amb el cap mentre deia que no seria possible: els havien amagat el cable del telèfon i tots els mòbils estaven petats.
-I no podem anar a avisar a algú del poble i trucar des de qualsevol telèfon d'Escós?
-Tu creus que ens hem d'arriscar d'aquesta manera?- Va dir en Patrik.- Qualsevol pot oferir-se voluntari i llençar l'arma del crim, és així de fàcil!
-Però llavors ja sabrem que el que hi vagi és l'assassí.- Va dir la Lena mig adormida.
-Sempre hi ha la possibilitat que hi vagi un altre, sobretot ara que hem mencionat un possible truc.
-Podem anar-hi tots junts.
En Patrik va negar de nou amb un sospir de resignació.
-No ho podem fer perquè l'assassí pot llençar l'arma igualment, i per més soroll que faci, sempre el pot esmorteir fent-ne un de més gran o parlant fort. I a més...
-I a més què?
-A més hi ha la possibilitat de que l'assassí no sigui un de nosaltres i esborri pistes. Com l'Alba ha dit, si el toquem podriem esborrar pistes i allò vol dir que ningú abans l'ha tocat. I si ningú més l'ha tocat, vol dir que encara hi són i que si és cert que l'assassí no és entre nosaltres, les pot esborrar mentre marxem.
-Però i si un es queda vigilant?
-Aquell un pot ser l'assassí i esborrar les pistes!
Tots van sospirar en veure que tenia raó.
-Tu abans eres un detectiu o un policia o alguna cosa així no és cert? Sinó, no faries aquestes deduccions...
-Si, inspector de policia. Retirat, ja no ho sóc.
Ja era mitjanit. Van mirar per l'enorme finestra com la lluna banyava els prats i com les estrelles cobrien el cel de plata. No semblava que en la quietud d'una nit com aquella s'agués produït un assassinat.
No van trobar cap alternativa i es van quedar inspeccionant el cadàver.
-Vaja... no sembla que hagin planejat aquest assassinat amb antelació, el que ens podria assegurar que és una persona que ara està aquí amb nosaltres. Sembla que tenia un bloc de notes quan va morir.- en Patrik va aixecar la vista un moment per a veure amb més deteniment l'habitació del crim.- Evidentment, no l'han assassinat en un altre lloc i l'han portat aquí per a que no trobéssim pistes, ja que la sang que hi ha per terra i la paret són continues, es a dir, que van en perfecta concordança amb el cadàver.
La Lena observava com aquell home repetia coses i paraules que a ella prou lluny li quedaven. En Will era llegin un llibre quan, de sobte, es va començar a trobar malament.
-Què et passa estimat?- Li va preguntar la Lena preocupada.
-No hem trobo gens bé, crec que aniré a reposar una mica. Lena, preferiria estar acompanyat, no fos cas que ens assassinin també.
-Si.
L'Alba se'ls va mirar i li va caure una llàgrima prou grossa com per fer sospitar.
“Són tan clavats al Rafael i a mi!”, pensava.
En Will caminava ajudat per la Lena, que l'agafava pels braços.
-Lena, t'he de confessar una cosa. Saps...- es va parar en sec quan es va deixar esmunyir entre els braços de la seva estimada.
Va escoltar el seu crit, la seva veu apurada i els seus ànims.
Va veure que la Lena estava sent ajudada per en Patrik i que l'Alba se'l mirava amb una expressió estranya. Només va poder identificar la tristesa.
En Patrik i l'Alba estaven tenint una petita conversa.
-Sospito que deu haver sigut la mateixa persona que ha mort l'Amfitrió. Però no puc aconseguir trobar un mòbil.
-Patrik, t'oblides que tots en aquell moment estàvem lluny d'en Will i ningú no podia haver-li clavat cap cosa!
En Patrik va baixar la vista i es va deixa caure en una cadira propera.
-No, estic convençut que ha de ser la mateixa persona. Qui si nó es voldria lliurar d'en Will?
L'Alba va anar al bany, convençuda que hi tobaria la solució.
-Patrik!- el va cridar- Ho he trobat, ho he trobat!
L'Alba va aixecar un pot des de la porta com si fos un treofeu.
-Què és?
-Una crema especial per a la pell.
-I amb que ens pot ajudar?
-La pell absorbeix la crema, no ho recordes? Potser hi havia crema al llibre o alguna cosa semblant...
-Però llabors, que hi guanyava?
-No ho sé...
En Patrik es va posar dret i va mirar cap a fora.
-És tan trist que en Will hagi deixat a la Lena d'aquesta manera... mort, als seus braços, amb ganes de dir-li alguna cosa que no dirà mai.
-Massa trist, sí, però el cert és que no hi ha res a fer. Be, si que hi ha una cosa a fer: trobar a l'assassí
el més ràpid possible. Imagina què ens vol matar a tots!
Els crits ofegats de la Lena cada cop eren més evidents, crits de pena, de ràbia, de tristesa... crits que deixarien sord a qui els escoltes, si els sentís d'aprop.
En Will, pàl·lid com ho estava, li havia deixat una pista que volia que només ella descobrís. No ho havia vist fins en aquell moment.
Era un trosset petit de paper, una nota, què deia:
La vida amb tu ha estat fantàstica. Ara me'n vaig, i et deixo sola. Sola i bonica en la tristesa què hem provoca trobar-te de nou.
Era estrany, i llabors pensava que la nota era per una altra persona, i no pas per ella. Però s'equivocava. Era segur que la nota li havia deixat per a ella.
-Will... tu sabies que moriries, oi? Per què no m'ho vas dir?- Deia la Lena amb la veu fluixa i trista, entre els plor profunds que queien de la seva galta.
No s'ho creia. En Will sabia que moriria i, per tant, li havia deixat aquella nota per a ella. I ella... que en faria ella de la nota?
No es refiava ni un pèl de l'Alba. Només que l'havia vist plorant mentre els mirava i li feia mala espina.
I també i havia aquest tal Patik. De debò que havia estat inspector de policia? Per què, justament, l'Amfitrió els havia elegit a ells? Què tenia tot això a veure amb la mort del Will? Per què a ell?
La Lena no feia sinó reflexionar. Havia deixat de plorar, seria valenta com ho havia estat disset anys enrere. No es rendiria davant un assassí, això seria com donar-se per vençuda.
En Will l'estimava perquè sempre havia estat valenta i forta, elegant i bella. I seria el que en Will estimava: seria una Lena forta, valenta i bella.
Deixar-se vèncer d'aquesta manera hauria estat l'error més greu de la seva vida si no fos per la nota que havia trobat al seu marit. Volia venjança, i l'aconseguiria. I tant que l'aconseguiria!
Capítol 5-
En Ptrik continuava absent, mirant el cadàver de l'Amfitrió amb deteniment i comparant-lo amb el de'n Will. I la Lena no ho suportava.
-Deixa de tractar al Will com a un objecte!
-No el tracto com a un objecte, faig la meva feina, trobar pistes.
-La teva feina? Com es nota que no els coneixies de res!- Va dir entre plors evidents.
En Patrik se la va mirar, comprenent i assimilant informació.
-I ara què fas? Mirarme i veure com hem comporto? Tu trobes que mataria al meu marit?
-Hi ha la possibilitat...-En Patrik va deixar la frase a mitjes perquè una bofetada va anar a parar a la seva galta dreta.
Es va fer un silenci. Es podia escoltar la remor llunyana del riu a aquelles altes hores de la nit. També els insectes de la nit vibraven amb les aigües llunyanes.
-Tu... tu i la teva feina... quan estiguis d'esborrar pistes i quan vulguis començar a tobarles, hem vens a cridar.
-No pots sortir! Tu pots ser l'assassina!- Li va ventar l'Alba.
-I tu? Pots tenir motius per a matar-los, oi? Sé que no paraves de mirar-nos i de ploriquejar.
L'Alba va callar i en Patrik, ofès, va prendre la paraula.
-Qui ets tu per a dir això?
-Una persona amb dret a opinar a qui acaben d'assassinar el marit i que no fan res per a tobar a l'assassí.
Dit això, va agafar la porta i li va ventar un cop de peu per a tancar-la quan va haver desaparegut.
L'habitació de l'Alba estava davant de les escales i la Lena no va dubtar a l'hora d'entrar-hi.
La catifa del mig estava rebregada i al telèfon hi havia un missatge.
Estem molt bé. La Lara es porta fabulosament. Diu unes coses que jo no entenc: què significa que en Rafael et vindrà a veure? Sento recordar-to, però ell es mort. Hem preocupa el que diu la nena, però a part d'això estem molt bé. Petons, Rosa i Lara.
Un tal Rafael va morir i la nena petita ha dit que vindrà a veure a l'Alba. Deu ser una equivocació.
Va remenar tota l'habitació en busca de proves que puguin revelar alguna identitat, alguna pista, però només va trobar, en un quadern, uns estranys apunts rebregats i posats de qualsevol manera.
No els va poder llegir perquè semblaven fets amb molta presa i sense posar-hi gaire atenció.
Eren unes lletres inidentificables i un simbol molt estrany.
La perla del mar (Catalán)
Fa molt, i molt de temps, una sirena va lliurar una perla a una humana, perquè quan tingues algun accident, la perla la protegiria del perill, la dona va acceptar la perla i va marxar.
La dona va creure massa amb el poder de la perla exhibint-se a tots els perills que trobava per allà, que la perla va perdre el seu poder sobre la dona, i com que la dona no ho va arribar a saber mai, va morir.
La dona va perdre la perla i ningú en sap res des d’aleshores. La perla continua intacta al lloc on la dona va morir, i ningú l’ha vista des d’aleshores.
I encara avui continua intacta la perla al seu lloc.
***
-Ainoa!! Fes el favor d’anar a comprar!!-Li repetia la mare. A l’Ainoa no li agradava que la seva mare li repetís l’historia cada dia, es que no ho podia fer ella? Sempre li deia a ella, no a la seva germana!
Al dia següent, amb l’escola anaven a un lloc on hi havia un castell, un lloc molt bonic, on la fauna era molt abundant.
-I on es el castell? Quan arribarem?-Preguntava la poca gent que no estava dormida.-Jo m’avorreixo!!!
-Doncs dorm una mica!-responien els professors.
Tothom estava fart d’estar a el seu seient tota l’estona, sense poder fer res mes que mirar el paisatge, sec com un desert.
-Ja em arribat!!-van cridar els professors.
El lloc era bonic, allí hi avien unes petites taules per esmorzar i uns bancs rígids i forts.
Van esmorzar en aquelles taules i van anar a fer un tomb pel bosc, a l’Ainoa no li apassionava l’idea de visitar un castell, ja n’hi avia vist un munt durant l’any.
Quant semblava que es començava a adormir, va veure brillar una cosa rodona i petita.
Era una perla violeta molt bonica, a l’Ainoa li va encantar la perla, ja que adorava les coses que brillaven com per exemple l’or.
Les amigues de l’Ainoa, l’Alba i l’Adriana, van veure com agafava una coseta petita del terra, i van anar a veure-ho.
L’Ainoa els va dir que era la perla violeta de la llegenda, i en aquell moment, els hi va explicar tota l’historia.
Quant l’Ainoa els i va aber explicat tot, van venir els demés companys de l’Ainoa, que avien vist com agafava la coseta brillant i estaven molt interessats en saber que era el que havia agafat.
-Es una perla que et protegeix dels perills, segons diu la llegenda, una sirena li va donar a una dona però ella va confiar massa en la perla hi aquesta va perdre el seu poder.
-I creieu que encara tindrà poder?
-No ho se, nomes se que la dona va prometre a la sirena que li tornaria la perla.
-Però ja es morta, com s’ho farà per tornar-la?
-Segurament no la tornarà.
-Però i com continua la llegenda?
-Segons el meu llibre de llegendes la sirena no te poders i d’aquesta manera es una presa fàcil per qualsevol persona o esser viu.
-Aaaaaa. I si li tornem nosaltres la perla?-Va proposar el Jordi- D’aquesta manera la sirena tornarà a tenir poders.
-Però no sabem a quin lloc del mar es troba la sirena!-Va respondre el Frank
-Si, segons la llegenda la sirena es troba a Menorca, el que significa que nomes cal que la deixem a la platja d’allí , i la marea s’encarregarà de lo demes.
Els professors miraven tan atentament aquell grupet, que va tenir que anar-hi un professor a preguntar que era el que els hi provocava tant d’interès, perquè estaven convençuts de que no eren els deures de matemàtiques.
-Que va profe!!-Va respondre el Roger
-Que vol que maquinem?-Li va preguntar l’Adrià.
-No ho se, però no crec que sigui res bo!-
-Ens creuria si li diguéssim que fem un treball per pujar nota?-Va preguntar l’Adriana.
-Certament, no, però si trameu això us estic molt agraït! Mai pensaria que un grupet com vosaltres volgués fer un treball, molt be!!
-Doncs escampi boira, que em de pensar!!-Li va cridar el Jordi.
El grup de nois i noies continuava explicant sobre la perla, i he de dir, francament, que tots estaven més interessat en la perla que no pas en pujar nota.
Quant van entrar al castell, les runes van impressionar al grup, eren grans columnes que s’alçaven impetuoses, els quadres que estaven pintats a la paret resplendien de bellesa i ens explicaven com eren els vestits en aquella època.
La guia es deia Elisabet i era una experta en l’edat mitjana, i per tant els podia proporcionar gran informació del castell.
-Aquest quadre va ser pintat uns molt pocs anys abans de la revolució francesa, i quest es un quadre que va ser pintat durant un torneig, veieu aquell cavaller? Segons el que diuen es el famós Artur.
-Segur que se’l van carregar en aquell torneig,mira’l, se’l veu com un fracassat!-Va comentar el Jordi.
-Segurament la princesa el va deixar plantat i la veritat, no m’estranya, perquè es mes lleig que un moc!!
-Va, feu el favor d’escoltar l’Elisabet, que desprès us preguntarem sobre lo que heu après dins del castell.-Va dir el professor.
Durant la visita, el Roger va sentir un comentari que els serviria de gran ajuda per trobar la forma de anar a Menorca:
-Les colònies es faran d’aquí una setmana més o menys, però, tenim guardats als arxius de contrasenya, però quina era, no me’n recordo!
-Deu meu! Quin problema, a veure...crec que era alumnes o alguna cosa així....
“perfecte! Sortirà a la pagina aquella on anirem de colònies no? Doncs no a sigut gaire difícil trobar una informació tan valuosa!!!” Va pensar el Roger.
Quan estaven al autobús, es van seure tots el màxim d’aprop possible per comentar coses de la perla.
-He sentit que la contrasenya per entrar als arxius de l’escola es alumnes.
-I per que ens pot servir la contrasenya?-Va preguntar l’Adriana
-Alomillor per saber si alguna sortida es farà a Menorca?
-I també per saber les preguntes dels exàmens, les notes dels demes... de tot!-Va dir el Pau.
-A veure, centrem-nos amb la perla.
-Menorca es molt gran, no aconseguiríem arribar a l’hotel si ens escapem a la nit, a més encara no sabem si hi anirem!
-Si, he sentit que anem a Menorca, a un hotel de 3 estrelles, no saps la il·lusió que em fa anar-hi!-Va dir la Clàudia, que seia uns pocs seients més enrere que ells
-Deies alguna cosa sobre que no sabem si hi anirem?
-Ara centrem-nos amb l’escapada, o alomillor ni tan sols ens caldrà escapar-nos!
-Seria convenient portar equip de bussejar, mai se sap!
-Si, l’Alba te raó!
***
Quant tots van arribar a casa, van fer els deures i van marxar a la piscina, que es on avien quedat per veure’s i refrescar-se una mica desprès d’un dia tan calorós.
-I que fem amb la contrasenya de la pagina de l’escola?
-Xxxxttt!!!! No parlis tan fort!- Va dir el Pau, senyalant un home que semblava molt fort;era el professor de 4rt, que estava amb una dona bonica i alta;la professora de 1r!!
Que estava fent ella allí? Pensaven els nois, no podien comentar res sobre la perla fins que ells dos no fossin fora!
-Fingiu que pensem sobre el treball, d’acord?
-Si.
-Que us sembla aquella catàstrofe?
-Si, podríem agafar d’huracà Katrina per el treball no creieu?
-Si, es molt famós!
-I quin color de cartolina podríem utilitzar?
-Jo crec que el negre.
-Però com escriurem?-Va dir l’Alba. La veritat es que ningú no ho sabia peró segur que hi trobaven una solució abans del que pensaven.
-Blanc.-Va dir de sobte el Jordi- Podem escriure amb un color blanc.
A tots els va semblar una bona manera de fer el treball, i per celebrar que ja ho teníen gairebé tot apunt per el treball van anar a tirar-se a la piscina.
***
Avui es el gran dia, avui van de colònies a Menorca i podran entregar la perla a la sirena, i així ja no tindran preocupacions, el problema ara era saber si la sirena vindria.
La sort va voler que en el horari hi agués submarinisme perquè així podrien donar la perla a la sirena, i tot acabaria be.
-Que cadascú faci grups!!
Quant els grups ja eren fets, van pujar a una barca i van anar mar endins per bussejar.
El grup de l’Ainoa, el Frank l’Adrià i l’Alba, va sortir el primer, despres el grup del Jordi, el Roger, el Pau i l’Adriana, el segon i despres el grup de l’Anna, la Núria, el Jan i la Magalí.
Quant el grup de l’Ainoa va veure com unes sirenes negres atacaven a una sirena molt bonica, les sirenes negres li deien: “això per confiar en una humana que mai a sentit el cant sagrat!”
-Que es el cant sagrat?-Va preguntar el Roger.
El grup del Jordi ja s’avia reunit amb ells.
-Humans!!! Com es possible?-Deien les sirenes negres
-Tu sirena! La que esta mal ferida, agafa això!-Li va cridar l’Ainoa tirant-li la perla. La sirena la va agafar i aleshores va brillar amb una llum molt intensa de color violeta.
-Ara ja tinc poders, moltes gràcies humana!
-No tant depresa! Ni amb la perla ens podràs guanyar!!
I les sirenes es van tornar a barallar, els grups de l’Ainoa i el Jordi van anar a ajudar a la sirena, però va ser inutil.
Tots els nois i noies junts no van poder fer res contra el poder abastant de les sirenes negres.
Ni la sirena amb la seva perla va poder guanyar a les sirenes negres.
-Les sirenes negres som invencibles, no ens podreu guanyar mai! Jajajaja!!-I es van esfumar en un obrir i tancar d’ulls.
-No!! Perquè, perquè a mi?-Cridava la sirena desesperada.
-Que passa, ja tens la teva perla, que més vols?
-Si, amés tu no tens de portar aquest equipatge, que amb lo que pesa segur que no et podries moure!
-Si, però elles son les Cua-Negres, ja han destrossat mig oceà i volen aconseguir dominar tots els oceans del mon.
Tots ens vam quedar parats: el mar semblava tan tranquil desde la superfície...
Ara tenien de sortir fora o els professors es preocuparien.
-On éreu? Estàvem apunt de cridar l’equip de rescat!
-Aviem trobat una cosa fascinant i...Ves, ens em retardat una mica oi que si?
-Si
-D’acord, però que no torni a passar, que ens preocupem molt per vosaltres mentre sou tan tranquils fen no se que!
-Si, d’acord no ho tornarem a fer més!-Dit això, van entrar a l’hotel per sopar.
***
-Adriana, estàs desperta?
-Abans no, ara si. Que vols?
-Es que em preocupa molt la sirena, estarà be? No ho se, potser auriom de anar-la a veure no creus?
-Per? Estarà be, ara ja te la seva perla, que vols que l’hi passi?
-No ho se, però...-En aquell moment va entrar un professor.
-Que feu despertes en aquestes hores?
-Jo estava dormint- Va dir l’Alba, que estava desperta des d’aquell moment.
-I a mi m’ha despertat l’Ainoa- Va dir l’Adriana.
-I jo no podia dormir- Va dir al respecte l’Ainoa.
-Doncs dormiu una mica, que dema fem un programa molt esportiu!
Ja en tenien prou amb la sirena que ara a fer esport?! No podrien suportar-ho!!
Però en tancar els ulls, una veu els va dir: “Auxili! Ajudeu-me humans!!”
Semblava que els parles directament al cervell, com si fos la seva pròpia imaginació, però no ho era, era la veu de la sirena!
Es van equipar amb l’equip de submarinisme de l’hotel i van anar a ajudar la sirena.
-Espereu!! Necessitem l’ajuda del grup del Jordi!!- Va dir l’Alba.
Totes van assentir, si no la podíen ajudar amb ells, menys sense, no? Com a mínim farien alguna cosa més que si no anessin amb ells.
Quant ja hi eren tots, van anar a buscar la sirena, no va ser molt difícil trobar-la, ja que estava només a 15 metres de distancia de la costa. Les sirenes negres l’estaven atacant, hi es veia que no podria ella sola amb totes elles. Van agafar algunes coses que no els hi feien falta i les van llençar a les sirenes negres, però no va servir de res, les van esquivar molt fàcilment hi es van emportar la sirena en una cova molt estranya.
-O no!! I ara que fem?
-No podem ajudar la sirena, entrar allí es perillós, podríem ser aplastats per la pressió!
-Però que fem amb la sirena?
-......-
Quant tot semblava perdut, la sirena va aparèixer sana i estalvia amb les 2 sirenes negres abatudes.
-Hem sap greu que agueu tingut de venir fins aquí, peró us auré de borrar la memòria, ho em ficaré en problemes- Acte seguit, els va borrar la memòria a tots.
***
-Bon dia!- Va cridar el professor
-Quin somni més estrany, aviem de salvar una sirena i...- L’Ainoa es va parar en sec, al mar, va veure una preciosa sirena de cabells violetes, que nedava lluint la seva cua, també del mateix color.
-Crec que no ha sigut un somni Ainoa.-Li va dir l’Alba
-Si agués sigut un somni no crec que tots nosaltres aguséssim somniat el mateix no creus?- Va dir el Frank que estava a la porta.
-Si, no era un somni, era la realitat.
La dona va creure massa amb el poder de la perla exhibint-se a tots els perills que trobava per allà, que la perla va perdre el seu poder sobre la dona, i com que la dona no ho va arribar a saber mai, va morir.
La dona va perdre la perla i ningú en sap res des d’aleshores. La perla continua intacta al lloc on la dona va morir, i ningú l’ha vista des d’aleshores.
I encara avui continua intacta la perla al seu lloc.
***
-Ainoa!! Fes el favor d’anar a comprar!!-Li repetia la mare. A l’Ainoa no li agradava que la seva mare li repetís l’historia cada dia, es que no ho podia fer ella? Sempre li deia a ella, no a la seva germana!
Al dia següent, amb l’escola anaven a un lloc on hi havia un castell, un lloc molt bonic, on la fauna era molt abundant.
-I on es el castell? Quan arribarem?-Preguntava la poca gent que no estava dormida.-Jo m’avorreixo!!!
-Doncs dorm una mica!-responien els professors.
Tothom estava fart d’estar a el seu seient tota l’estona, sense poder fer res mes que mirar el paisatge, sec com un desert.
-Ja em arribat!!-van cridar els professors.
El lloc era bonic, allí hi avien unes petites taules per esmorzar i uns bancs rígids i forts.
Van esmorzar en aquelles taules i van anar a fer un tomb pel bosc, a l’Ainoa no li apassionava l’idea de visitar un castell, ja n’hi avia vist un munt durant l’any.
Quant semblava que es començava a adormir, va veure brillar una cosa rodona i petita.
Era una perla violeta molt bonica, a l’Ainoa li va encantar la perla, ja que adorava les coses que brillaven com per exemple l’or.
Les amigues de l’Ainoa, l’Alba i l’Adriana, van veure com agafava una coseta petita del terra, i van anar a veure-ho.
L’Ainoa els va dir que era la perla violeta de la llegenda, i en aquell moment, els hi va explicar tota l’historia.
Quant l’Ainoa els i va aber explicat tot, van venir els demés companys de l’Ainoa, que avien vist com agafava la coseta brillant i estaven molt interessats en saber que era el que havia agafat.
-Es una perla que et protegeix dels perills, segons diu la llegenda, una sirena li va donar a una dona però ella va confiar massa en la perla hi aquesta va perdre el seu poder.
-I creieu que encara tindrà poder?
-No ho se, nomes se que la dona va prometre a la sirena que li tornaria la perla.
-Però ja es morta, com s’ho farà per tornar-la?
-Segurament no la tornarà.
-Però i com continua la llegenda?
-Segons el meu llibre de llegendes la sirena no te poders i d’aquesta manera es una presa fàcil per qualsevol persona o esser viu.
-Aaaaaa. I si li tornem nosaltres la perla?-Va proposar el Jordi- D’aquesta manera la sirena tornarà a tenir poders.
-Però no sabem a quin lloc del mar es troba la sirena!-Va respondre el Frank
-Si, segons la llegenda la sirena es troba a Menorca, el que significa que nomes cal que la deixem a la platja d’allí , i la marea s’encarregarà de lo demes.
Els professors miraven tan atentament aquell grupet, que va tenir que anar-hi un professor a preguntar que era el que els hi provocava tant d’interès, perquè estaven convençuts de que no eren els deures de matemàtiques.
-Que va profe!!-Va respondre el Roger
-Que vol que maquinem?-Li va preguntar l’Adrià.
-No ho se, però no crec que sigui res bo!-
-Ens creuria si li diguéssim que fem un treball per pujar nota?-Va preguntar l’Adriana.
-Certament, no, però si trameu això us estic molt agraït! Mai pensaria que un grupet com vosaltres volgués fer un treball, molt be!!
-Doncs escampi boira, que em de pensar!!-Li va cridar el Jordi.
El grup de nois i noies continuava explicant sobre la perla, i he de dir, francament, que tots estaven més interessat en la perla que no pas en pujar nota.
Quant van entrar al castell, les runes van impressionar al grup, eren grans columnes que s’alçaven impetuoses, els quadres que estaven pintats a la paret resplendien de bellesa i ens explicaven com eren els vestits en aquella època.
La guia es deia Elisabet i era una experta en l’edat mitjana, i per tant els podia proporcionar gran informació del castell.
-Aquest quadre va ser pintat uns molt pocs anys abans de la revolució francesa, i quest es un quadre que va ser pintat durant un torneig, veieu aquell cavaller? Segons el que diuen es el famós Artur.
-Segur que se’l van carregar en aquell torneig,mira’l, se’l veu com un fracassat!-Va comentar el Jordi.
-Segurament la princesa el va deixar plantat i la veritat, no m’estranya, perquè es mes lleig que un moc!!
-Va, feu el favor d’escoltar l’Elisabet, que desprès us preguntarem sobre lo que heu après dins del castell.-Va dir el professor.
Durant la visita, el Roger va sentir un comentari que els serviria de gran ajuda per trobar la forma de anar a Menorca:
-Les colònies es faran d’aquí una setmana més o menys, però, tenim guardats als arxius de contrasenya, però quina era, no me’n recordo!
-Deu meu! Quin problema, a veure...crec que era alumnes o alguna cosa així....
“perfecte! Sortirà a la pagina aquella on anirem de colònies no? Doncs no a sigut gaire difícil trobar una informació tan valuosa!!!” Va pensar el Roger.
Quan estaven al autobús, es van seure tots el màxim d’aprop possible per comentar coses de la perla.
-He sentit que la contrasenya per entrar als arxius de l’escola es alumnes.
-I per que ens pot servir la contrasenya?-Va preguntar l’Adriana
-Alomillor per saber si alguna sortida es farà a Menorca?
-I també per saber les preguntes dels exàmens, les notes dels demes... de tot!-Va dir el Pau.
-A veure, centrem-nos amb la perla.
-Menorca es molt gran, no aconseguiríem arribar a l’hotel si ens escapem a la nit, a més encara no sabem si hi anirem!
-Si, he sentit que anem a Menorca, a un hotel de 3 estrelles, no saps la il·lusió que em fa anar-hi!-Va dir la Clàudia, que seia uns pocs seients més enrere que ells
-Deies alguna cosa sobre que no sabem si hi anirem?
-Ara centrem-nos amb l’escapada, o alomillor ni tan sols ens caldrà escapar-nos!
-Seria convenient portar equip de bussejar, mai se sap!
-Si, l’Alba te raó!
***
Quant tots van arribar a casa, van fer els deures i van marxar a la piscina, que es on avien quedat per veure’s i refrescar-se una mica desprès d’un dia tan calorós.
-I que fem amb la contrasenya de la pagina de l’escola?
-Xxxxttt!!!! No parlis tan fort!- Va dir el Pau, senyalant un home que semblava molt fort;era el professor de 4rt, que estava amb una dona bonica i alta;la professora de 1r!!
Que estava fent ella allí? Pensaven els nois, no podien comentar res sobre la perla fins que ells dos no fossin fora!
-Fingiu que pensem sobre el treball, d’acord?
-Si.
-Que us sembla aquella catàstrofe?
-Si, podríem agafar d’huracà Katrina per el treball no creieu?
-Si, es molt famós!
-I quin color de cartolina podríem utilitzar?
-Jo crec que el negre.
-Però com escriurem?-Va dir l’Alba. La veritat es que ningú no ho sabia peró segur que hi trobaven una solució abans del que pensaven.
-Blanc.-Va dir de sobte el Jordi- Podem escriure amb un color blanc.
A tots els va semblar una bona manera de fer el treball, i per celebrar que ja ho teníen gairebé tot apunt per el treball van anar a tirar-se a la piscina.
***
Avui es el gran dia, avui van de colònies a Menorca i podran entregar la perla a la sirena, i així ja no tindran preocupacions, el problema ara era saber si la sirena vindria.
La sort va voler que en el horari hi agués submarinisme perquè així podrien donar la perla a la sirena, i tot acabaria be.
-Que cadascú faci grups!!
Quant els grups ja eren fets, van pujar a una barca i van anar mar endins per bussejar.
El grup de l’Ainoa, el Frank l’Adrià i l’Alba, va sortir el primer, despres el grup del Jordi, el Roger, el Pau i l’Adriana, el segon i despres el grup de l’Anna, la Núria, el Jan i la Magalí.
Quant el grup de l’Ainoa va veure com unes sirenes negres atacaven a una sirena molt bonica, les sirenes negres li deien: “això per confiar en una humana que mai a sentit el cant sagrat!”
-Que es el cant sagrat?-Va preguntar el Roger.
El grup del Jordi ja s’avia reunit amb ells.
-Humans!!! Com es possible?-Deien les sirenes negres
-Tu sirena! La que esta mal ferida, agafa això!-Li va cridar l’Ainoa tirant-li la perla. La sirena la va agafar i aleshores va brillar amb una llum molt intensa de color violeta.
-Ara ja tinc poders, moltes gràcies humana!
-No tant depresa! Ni amb la perla ens podràs guanyar!!
I les sirenes es van tornar a barallar, els grups de l’Ainoa i el Jordi van anar a ajudar a la sirena, però va ser inutil.
Tots els nois i noies junts no van poder fer res contra el poder abastant de les sirenes negres.
Ni la sirena amb la seva perla va poder guanyar a les sirenes negres.
-Les sirenes negres som invencibles, no ens podreu guanyar mai! Jajajaja!!-I es van esfumar en un obrir i tancar d’ulls.
-No!! Perquè, perquè a mi?-Cridava la sirena desesperada.
-Que passa, ja tens la teva perla, que més vols?
-Si, amés tu no tens de portar aquest equipatge, que amb lo que pesa segur que no et podries moure!
-Si, però elles son les Cua-Negres, ja han destrossat mig oceà i volen aconseguir dominar tots els oceans del mon.
Tots ens vam quedar parats: el mar semblava tan tranquil desde la superfície...
Ara tenien de sortir fora o els professors es preocuparien.
-On éreu? Estàvem apunt de cridar l’equip de rescat!
-Aviem trobat una cosa fascinant i...Ves, ens em retardat una mica oi que si?
-Si
-D’acord, però que no torni a passar, que ens preocupem molt per vosaltres mentre sou tan tranquils fen no se que!
-Si, d’acord no ho tornarem a fer més!-Dit això, van entrar a l’hotel per sopar.
***
-Adriana, estàs desperta?
-Abans no, ara si. Que vols?
-Es que em preocupa molt la sirena, estarà be? No ho se, potser auriom de anar-la a veure no creus?
-Per? Estarà be, ara ja te la seva perla, que vols que l’hi passi?
-No ho se, però...-En aquell moment va entrar un professor.
-Que feu despertes en aquestes hores?
-Jo estava dormint- Va dir l’Alba, que estava desperta des d’aquell moment.
-I a mi m’ha despertat l’Ainoa- Va dir l’Adriana.
-I jo no podia dormir- Va dir al respecte l’Ainoa.
-Doncs dormiu una mica, que dema fem un programa molt esportiu!
Ja en tenien prou amb la sirena que ara a fer esport?! No podrien suportar-ho!!
Però en tancar els ulls, una veu els va dir: “Auxili! Ajudeu-me humans!!”
Semblava que els parles directament al cervell, com si fos la seva pròpia imaginació, però no ho era, era la veu de la sirena!
Es van equipar amb l’equip de submarinisme de l’hotel i van anar a ajudar la sirena.
-Espereu!! Necessitem l’ajuda del grup del Jordi!!- Va dir l’Alba.
Totes van assentir, si no la podíen ajudar amb ells, menys sense, no? Com a mínim farien alguna cosa més que si no anessin amb ells.
Quant ja hi eren tots, van anar a buscar la sirena, no va ser molt difícil trobar-la, ja que estava només a 15 metres de distancia de la costa. Les sirenes negres l’estaven atacant, hi es veia que no podria ella sola amb totes elles. Van agafar algunes coses que no els hi feien falta i les van llençar a les sirenes negres, però no va servir de res, les van esquivar molt fàcilment hi es van emportar la sirena en una cova molt estranya.
-O no!! I ara que fem?
-No podem ajudar la sirena, entrar allí es perillós, podríem ser aplastats per la pressió!
-Però que fem amb la sirena?
-......-
Quant tot semblava perdut, la sirena va aparèixer sana i estalvia amb les 2 sirenes negres abatudes.
-Hem sap greu que agueu tingut de venir fins aquí, peró us auré de borrar la memòria, ho em ficaré en problemes- Acte seguit, els va borrar la memòria a tots.
***
-Bon dia!- Va cridar el professor
-Quin somni més estrany, aviem de salvar una sirena i...- L’Ainoa es va parar en sec, al mar, va veure una preciosa sirena de cabells violetes, que nedava lluint la seva cua, també del mateix color.
-Crec que no ha sigut un somni Ainoa.-Li va dir l’Alba
-Si agués sigut un somni no crec que tots nosaltres aguséssim somniat el mateix no creus?- Va dir el Frank que estava a la porta.
-Si, no era un somni, era la realitat.
Pedazos de historias hechas por mi III
La vida de Mark-
(un inciso: un trozo de esta historia la podreis encontrar en este blog).
Eran las once y cuarenta y tres minutos; el timbre iba a sonar en cualquier momento y la profesora continuaba en su sitio, dictando el ejercicio.
Mark se impacientaba.
Las once y cuarenta y cuatro y la Sra. Jets continuaba tan pancha, como si fueran las once y no las once y cuarenta y cuatro minutos de la mañana.
Tres, dos, uno y el timbre seguía sin sonar.
Mark izo un esfuerzo para no estallar de los nervios y fue entonces cuando sonó, al fin, el timbre.
-Bien, chicos, para el jueves el ejercicio 1, 2, 3, 4, 6, 13 a la libreta. Podéis iros.
Todo el mundo cogió sus cosas de antemano para que la profesora no pronunciara esas palabras ante su presencia.
La Sra. Jets recogió sus cosas ante la mirada de Mark, cuyo chico, sin un motivo aparente, sintió la necesidad de acompañarla hacia la salida.
“No seas estúpido! Esa vieja bruja puede ir sola hacia la salida! Qué estoy pensando?!”
Se fue corriendo.
-Mark!- Gritó la Sra. Jets.- Me ha parecido que querías pedirme algo.
-No, no es nada Sra. Jets.
-No corras por los pasillos!
Mark se fue, impasible y con paso firme hacia su taquilla, la 125, estaba muy cerca del lado de las chicas. Cosa que no gustaba a ciertas personas, o sea, a las chicas, pero a él le daba igual porque no estaba interesado en ninguna de ellas. Por el momento, claro.
Su amigo Víctor le esperaba para jugar un rato a fútbol con todos los demás.
Víctor era un buen chico, pensaba Mark, no sabia como aún no tiene novia; él es alto, fuerte, amable, simpático y guapo.
Y su mejor amigo. El mejor de todos con muchísima ventaja.
Ese mismo día, llegaba una nueva chica y se respiraba esperanza entre algunos chicos que buscaban desesperadamente a una chica antes de la famosa excursión. Normal, seguía pensando Mark, todos quieren tener “algo” con la chica perfecta. Pero saben que, si la chica es lo suficientemente hermosa, van a tener mucha competencia.
Víctor parecía no ser de esos, a Mark le parecía, cada vez más, que era de los que esperaban a la famosa chica.
(un inciso: un trozo de esta historia la podreis encontrar en este blog).
Eran las once y cuarenta y tres minutos; el timbre iba a sonar en cualquier momento y la profesora continuaba en su sitio, dictando el ejercicio.
Mark se impacientaba.
Las once y cuarenta y cuatro y la Sra. Jets continuaba tan pancha, como si fueran las once y no las once y cuarenta y cuatro minutos de la mañana.
Tres, dos, uno y el timbre seguía sin sonar.
Mark izo un esfuerzo para no estallar de los nervios y fue entonces cuando sonó, al fin, el timbre.
-Bien, chicos, para el jueves el ejercicio 1, 2, 3, 4, 6, 13 a la libreta. Podéis iros.
Todo el mundo cogió sus cosas de antemano para que la profesora no pronunciara esas palabras ante su presencia.
La Sra. Jets recogió sus cosas ante la mirada de Mark, cuyo chico, sin un motivo aparente, sintió la necesidad de acompañarla hacia la salida.
“No seas estúpido! Esa vieja bruja puede ir sola hacia la salida! Qué estoy pensando?!”
Se fue corriendo.
-Mark!- Gritó la Sra. Jets.- Me ha parecido que querías pedirme algo.
-No, no es nada Sra. Jets.
-No corras por los pasillos!
Mark se fue, impasible y con paso firme hacia su taquilla, la 125, estaba muy cerca del lado de las chicas. Cosa que no gustaba a ciertas personas, o sea, a las chicas, pero a él le daba igual porque no estaba interesado en ninguna de ellas. Por el momento, claro.
Su amigo Víctor le esperaba para jugar un rato a fútbol con todos los demás.
Víctor era un buen chico, pensaba Mark, no sabia como aún no tiene novia; él es alto, fuerte, amable, simpático y guapo.
Y su mejor amigo. El mejor de todos con muchísima ventaja.
Ese mismo día, llegaba una nueva chica y se respiraba esperanza entre algunos chicos que buscaban desesperadamente a una chica antes de la famosa excursión. Normal, seguía pensando Mark, todos quieren tener “algo” con la chica perfecta. Pero saben que, si la chica es lo suficientemente hermosa, van a tener mucha competencia.
Víctor parecía no ser de esos, a Mark le parecía, cada vez más, que era de los que esperaban a la famosa chica.
El boig de la Forestal (Catalan)
La casa Forestal és una vella mansió abandonada, deixada de la mà de Déu, a la vora d'un petit poble anomenat Escós.
Fa un temps, en aquella casa hi van habitar uns ocupes que la van deixar feta un fastig.
És tota blanca, excepte pels vius colors dels grafitis que l'envolten tant per la casa com pel paller, i potser, en algunes ocasions, pot semblar una mansió maleïda però...Quina mansió abandonada no ho pot semblar?
I ara resta solitària, ocupant el lloc que sempre ha ocupat entre els matolls i arbres que envolten, oferint refugi a insectes i ratolins perduts... però no sempre continuarà sent ignorada la seva història.
Era un diumenge quan la Maria aparcava el cotxe en un petit espai, i deixava al Xuxo lliure, el deixava córrer feliç entre les herbes mentre li portava un i altre cop el pal perquè li llencés.
Un dia molt tranquil i normal, com qualsevol altre.
S'havia fet fosc més aviat del normal a causa dels núvols que havien tapat el cel a mesura que el dia avançava.
Llavors la Maria es va donar compte de que tot estava massa tranquil. Es a dir, no tranquil com si tot estigués com sempre, si no que faltava alguna cosa. I se'n va donar compte: faltava el Xuxo.
Tota preocupada va començar a cridar-lo però no pareixia per enlloc.
La sola foscor que la començava a envoltar la feia estremir fins a tal punt que es va tancar al cotxe. No podia buscar al Xuxo si l'ambient a fora era esfereïdor, i molt menys sola. Així que va agafar el mòbil i va trucar a en Xavier, un bon amic, perquè l'ajudés a buscar al seu gos.
Va aparèixer després que li costés penes i treballs trobar al cotxe de la Maria, perquè la nit avançava amb rapidesa.
-Com es possible que hagi desaparegut? No el tenies vigilat?
-Si... Però no pot ser que hagi desaparegut així, sense cap motiu!
-Doncs ja veus que és ben possible. Au, va! Anem a buscar al Xuxo.
Just quan no portaven ni cinc minuts caminant, van escoltar un udol fort, llarg i agut que només podia provenir del gos.
La sensació de la Maria quan el va escoltar, el que va sentir dins seu, va ser la sensació de que no l'havia perdut. La sensació que per aquella zona havia passat algú i s'havia emportat al Xuxo.
Però no va tenir temps de reflexionar sobre l'estupidesa d'aquella idea perquè en un acte reflex va sortir corrents rere en Xavier, que ja havia detectat més o menys d'on havia vingut el soroll. Van sortir a una carretera, però aviat van tornar a anar a un prat, fins que van parar-se en una vella casa, enorme i blanca. Tot i que després s'hi van aproximar no van detectar els dibuixos de les parets.
Van escoltar un soroll suau, fluix i constant. Semblava que era una fuita d'aigua, però no podia haver-hi aigua en un lloc com aquell, tan abandonat. Només d'entrar ja es van estremir.
El silenci, la soledat, el soroll suau de la fuita d'aigua... tot plegat, semblava una escena d'una pel·lícula de terror.
-Crec que he donat una puntada de peu a alguna cosa...- Va dir la Maria.
Tots dos es van quedar ven quiets, a l'espera que algú mirés que era el que tenien als peus. Va ser la Maria la que es va atrevir a mirar abans.
Primer va ser la boca. No tenia dentadura, alguna cosa li havia arrencat. Després es van fixar en el forat que tenia al cap. Era horrible... no van poder estar-se més temps en aquell lloc, tot i que només estaven a la porta.
Van sortir d'alli tan ràpid com van poder i van trucar a la policia, que va trigar una bona estona, i la Maria els va maleïr per allò.
Quan la policia va arribar, el primer que va fer va ser preguntar què havia passat.
-... i després ens hem trobat al cap del gos, i no hem entrat més per por al que poguessim trobar-nos.
-Si, si, es comprensible... bé, anem a mirar dins a veure si trobem el cos.
La policia va entrar en petits grups de tres a registrar la casa, però no hi van trobar res estrany fins passats uns vint minuts, quan un home va fer un crit d'horror i de pànic i el van seguir unes quantes veus més fins que tot el cos de policia es va haver concentrat en la zona dels fets. Ningú no va tenir ganes de treure el sopar quan va veure l'escena, per que no havien sopat encara.
En una part, tirat com si fos un ninot vell i inservible, estava el cos del Xuxo. I a la paret hi havia escrita una frase: El passat no es pot canviar, però si que es pot vengar als morts.
La lletra no era clara, donat que semblava fet per un nen de tres anys, però es podia identificar algunes lletres per completar la frase.
Era realment fastigós.
Van portar a la Maria i al Xavier a un hostal a Baro i els hi van pagar una habitació. Els dos estaven traumatitzats després d'haver vist el cap del Xuxo, de saber que li havien tret... bé, no fa falta entrar gaire en detalls mentre ells dos intenten oblidar-ho.
La nit era freda. Molt. I no podia estar-se de la glòria que havia experimentat quan havia vist aquell gos pel bosc. Quan l'havia seguit fins al vell paller havia experimentat la sensació més desconeguda que havia sentit mai. Era... trist. Però li havia agradat. I al final, el pobre gos no havia donat suficient sang i avia tingut que posar una mica de la seva.
“Ja li val a lo gos!”, pensava.
Havia aparcat el cotxe en un vell solar i anava a entrar al bar quan va pensar en una nit, de ja feia molts anys, quan van marxar tots i la van deixar abandonada, quan ningú se'n va voler ocupar... ara tothom n'estaria al corrent, d'aquella història, quan la policia comenci a investigar la història de la casa.
Va entrar al bar i va trobar a la Glòria prenent una cervesa. S'hi va aproximar per parlar.
La mateixa hora, únicament que en un altre lloc del poble. Del poble de Sort.
“En aquests moments no es que en doni gaire, de sort...”, pensava un vell policia mentre es prenia un cafè. Li acabaven d'informar del cas del gos mort i decapitat i s'havia quedat una mica parat.
Hi hauria més barbaritats? Buff... Esperava que no. Però el destí no es pot escollir, només es pot avançar.
Va deixar de beure, va tancar els ulls i va deixar la ment en blanc. Un assesí, un gos, una frase... Quin sentit tenia, tot plegat?
Bé, sol faltava unir les peses del puzle, i esperava que no fossin moltes...
Primera hora del matí. El poble es lleva, les vaques pasturen i la get comença a anar als seus prats amb tota normalitat, ignorant i fent rutina.
Tot va com sempre, excepte que un veí ha vist els cotxes patrulla per la vella casa Forestal. I la noticia va volant, com un au, fins que, simplement, tota la gent del poble se'n va assabentar. I, com es normal, van començar a especular.
Però res no s'aproximava a la realitat, com és evident.
La policia circulava a totes hores però sense cap resultat. I els hi donava molta ràbia.
La Maria no sabia de ningú que li volgués fer mal. I tampoc coneixia a ningú allà al Pallars, així que res no tenia sentit.
-Potser és simplement algú a qui li agrada matar animals i pintar amb sang.- Va dir un policia.
Ningú se'l va prendre seriosament.
En aquell moment, truquen al mòbil del cap de la investigació, i l'informen de que un altre gos ha aparegut mort en una habitació de la casa Forestal. És un gos que no coneixen, però que sembla ser que l'han mort amb molta habilitat, donat que l'acaben de trobar.
-Déu meu amb el paio aquest!
Quan entren a la casa, el que troben no és gaire diferent a l'altre cas: un pobre gos decapitat a qui han buidat la sang per escriure la mateixa frase. Res canvia, excepte que sembla fet amb preses. No s'han pres el detall d'emportar-se el ganivet en aquest cas, ni de netejar-lo ni de arreglar res, com en el cas anterior, en el qual les lletres semblaven més polides, però ara eren simplement colors diferents, amb el cos del gos tirat contra la paret, no com amb el Xuxo, que semblava que l'havien deixat en un racó.
La gent començaria a preocupar-se molt més sabent que no ha estat una venjança concreta contra la Maria i el Xuxo. Fos qui fos, anava a per totes i a per tots...
En quin embolic s'havia posat. No tindria d'haver comès el segon assassinat, hauria d'haver esperat fins que fos més tard. Ara tenien la idea que era algú que no treballava de dia. Algun borratxo... i ell podria ser cridat a declarar.
Bé, el vell policia havia trobat una peça del puzle. I era una de molt gran.
A aquelles hores la gent treballava. I no hi havia tanta gent sense feina al Pallars, i menys gent encara que no tingués coartada.
Va fer exactament el que l'assassí pensaria que faria: manar un grup de policies a els bars és populars de Sort. I també la gent que no treballava als matins ni als vespres.
“Ja està, tot s'ha acabat, m'han enxampat. Han anat per un camí correcte. Ara només falta esperar a que descobreixin la història de la casa, i ja podré marxar. Els ho he repetit ja dos cops.”
Anava caminant d'un lloc a altre del bosc, nerviós, i amb ganes d'acabar amb tot.
Ja està. El tenien.
El vell policia, després de estar-se tot el dia amb el telèfon a la mà, esperant una trucada com un nen petit per Nadal, ha aconseguit el seu objectiu. L'únic que falta és saber on es troba.
I com si li hagués llegit la ment, un jove que passava per allí li informa de que han vist a un home estrany en una caseta en un petit bosc.
Se'n hi van tan ràpid com s'adonen de la noticia, i, efectivament, la persona que hi ha allí es l'assassí de gossos.
Tota la caseta plena de sang, i amb un braç gotejant, aquell home s'havia suïcidat deixant amb la seva pròpia sang una paraula: Adéu.
I la Maria, i el Xavier, i tots els que estaven relacionats d'alguna manera en aquell cas, van sentir no haver-lo atrapat abans. Estava boig, matava gossos perquè si, perquè li divertia deixar frases misterioses de venjança amb la sang d'uns pobres animals.
I així es va tancar el cas de l'assassí boig.
Fa un temps, en aquella casa hi van habitar uns ocupes que la van deixar feta un fastig.
És tota blanca, excepte pels vius colors dels grafitis que l'envolten tant per la casa com pel paller, i potser, en algunes ocasions, pot semblar una mansió maleïda però...Quina mansió abandonada no ho pot semblar?
I ara resta solitària, ocupant el lloc que sempre ha ocupat entre els matolls i arbres que envolten, oferint refugi a insectes i ratolins perduts... però no sempre continuarà sent ignorada la seva història.
Era un diumenge quan la Maria aparcava el cotxe en un petit espai, i deixava al Xuxo lliure, el deixava córrer feliç entre les herbes mentre li portava un i altre cop el pal perquè li llencés.
Un dia molt tranquil i normal, com qualsevol altre.
S'havia fet fosc més aviat del normal a causa dels núvols que havien tapat el cel a mesura que el dia avançava.
Llavors la Maria es va donar compte de que tot estava massa tranquil. Es a dir, no tranquil com si tot estigués com sempre, si no que faltava alguna cosa. I se'n va donar compte: faltava el Xuxo.
Tota preocupada va començar a cridar-lo però no pareixia per enlloc.
La sola foscor que la començava a envoltar la feia estremir fins a tal punt que es va tancar al cotxe. No podia buscar al Xuxo si l'ambient a fora era esfereïdor, i molt menys sola. Així que va agafar el mòbil i va trucar a en Xavier, un bon amic, perquè l'ajudés a buscar al seu gos.
Va aparèixer després que li costés penes i treballs trobar al cotxe de la Maria, perquè la nit avançava amb rapidesa.
-Com es possible que hagi desaparegut? No el tenies vigilat?
-Si... Però no pot ser que hagi desaparegut així, sense cap motiu!
-Doncs ja veus que és ben possible. Au, va! Anem a buscar al Xuxo.
Just quan no portaven ni cinc minuts caminant, van escoltar un udol fort, llarg i agut que només podia provenir del gos.
La sensació de la Maria quan el va escoltar, el que va sentir dins seu, va ser la sensació de que no l'havia perdut. La sensació que per aquella zona havia passat algú i s'havia emportat al Xuxo.
Però no va tenir temps de reflexionar sobre l'estupidesa d'aquella idea perquè en un acte reflex va sortir corrents rere en Xavier, que ja havia detectat més o menys d'on havia vingut el soroll. Van sortir a una carretera, però aviat van tornar a anar a un prat, fins que van parar-se en una vella casa, enorme i blanca. Tot i que després s'hi van aproximar no van detectar els dibuixos de les parets.
Van escoltar un soroll suau, fluix i constant. Semblava que era una fuita d'aigua, però no podia haver-hi aigua en un lloc com aquell, tan abandonat. Només d'entrar ja es van estremir.
El silenci, la soledat, el soroll suau de la fuita d'aigua... tot plegat, semblava una escena d'una pel·lícula de terror.
-Crec que he donat una puntada de peu a alguna cosa...- Va dir la Maria.
Tots dos es van quedar ven quiets, a l'espera que algú mirés que era el que tenien als peus. Va ser la Maria la que es va atrevir a mirar abans.
Primer va ser la boca. No tenia dentadura, alguna cosa li havia arrencat. Després es van fixar en el forat que tenia al cap. Era horrible... no van poder estar-se més temps en aquell lloc, tot i que només estaven a la porta.
Van sortir d'alli tan ràpid com van poder i van trucar a la policia, que va trigar una bona estona, i la Maria els va maleïr per allò.
Quan la policia va arribar, el primer que va fer va ser preguntar què havia passat.
-... i després ens hem trobat al cap del gos, i no hem entrat més per por al que poguessim trobar-nos.
-Si, si, es comprensible... bé, anem a mirar dins a veure si trobem el cos.
La policia va entrar en petits grups de tres a registrar la casa, però no hi van trobar res estrany fins passats uns vint minuts, quan un home va fer un crit d'horror i de pànic i el van seguir unes quantes veus més fins que tot el cos de policia es va haver concentrat en la zona dels fets. Ningú no va tenir ganes de treure el sopar quan va veure l'escena, per que no havien sopat encara.
En una part, tirat com si fos un ninot vell i inservible, estava el cos del Xuxo. I a la paret hi havia escrita una frase: El passat no es pot canviar, però si que es pot vengar als morts.
La lletra no era clara, donat que semblava fet per un nen de tres anys, però es podia identificar algunes lletres per completar la frase.
Era realment fastigós.
Van portar a la Maria i al Xavier a un hostal a Baro i els hi van pagar una habitació. Els dos estaven traumatitzats després d'haver vist el cap del Xuxo, de saber que li havien tret... bé, no fa falta entrar gaire en detalls mentre ells dos intenten oblidar-ho.
La nit era freda. Molt. I no podia estar-se de la glòria que havia experimentat quan havia vist aquell gos pel bosc. Quan l'havia seguit fins al vell paller havia experimentat la sensació més desconeguda que havia sentit mai. Era... trist. Però li havia agradat. I al final, el pobre gos no havia donat suficient sang i avia tingut que posar una mica de la seva.
“Ja li val a lo gos!”, pensava.
Havia aparcat el cotxe en un vell solar i anava a entrar al bar quan va pensar en una nit, de ja feia molts anys, quan van marxar tots i la van deixar abandonada, quan ningú se'n va voler ocupar... ara tothom n'estaria al corrent, d'aquella història, quan la policia comenci a investigar la història de la casa.
Va entrar al bar i va trobar a la Glòria prenent una cervesa. S'hi va aproximar per parlar.
La mateixa hora, únicament que en un altre lloc del poble. Del poble de Sort.
“En aquests moments no es que en doni gaire, de sort...”, pensava un vell policia mentre es prenia un cafè. Li acabaven d'informar del cas del gos mort i decapitat i s'havia quedat una mica parat.
Hi hauria més barbaritats? Buff... Esperava que no. Però el destí no es pot escollir, només es pot avançar.
Va deixar de beure, va tancar els ulls i va deixar la ment en blanc. Un assesí, un gos, una frase... Quin sentit tenia, tot plegat?
Bé, sol faltava unir les peses del puzle, i esperava que no fossin moltes...
Primera hora del matí. El poble es lleva, les vaques pasturen i la get comença a anar als seus prats amb tota normalitat, ignorant i fent rutina.
Tot va com sempre, excepte que un veí ha vist els cotxes patrulla per la vella casa Forestal. I la noticia va volant, com un au, fins que, simplement, tota la gent del poble se'n va assabentar. I, com es normal, van començar a especular.
Però res no s'aproximava a la realitat, com és evident.
La policia circulava a totes hores però sense cap resultat. I els hi donava molta ràbia.
La Maria no sabia de ningú que li volgués fer mal. I tampoc coneixia a ningú allà al Pallars, així que res no tenia sentit.
-Potser és simplement algú a qui li agrada matar animals i pintar amb sang.- Va dir un policia.
Ningú se'l va prendre seriosament.
En aquell moment, truquen al mòbil del cap de la investigació, i l'informen de que un altre gos ha aparegut mort en una habitació de la casa Forestal. És un gos que no coneixen, però que sembla ser que l'han mort amb molta habilitat, donat que l'acaben de trobar.
-Déu meu amb el paio aquest!
Quan entren a la casa, el que troben no és gaire diferent a l'altre cas: un pobre gos decapitat a qui han buidat la sang per escriure la mateixa frase. Res canvia, excepte que sembla fet amb preses. No s'han pres el detall d'emportar-se el ganivet en aquest cas, ni de netejar-lo ni de arreglar res, com en el cas anterior, en el qual les lletres semblaven més polides, però ara eren simplement colors diferents, amb el cos del gos tirat contra la paret, no com amb el Xuxo, que semblava que l'havien deixat en un racó.
La gent començaria a preocupar-se molt més sabent que no ha estat una venjança concreta contra la Maria i el Xuxo. Fos qui fos, anava a per totes i a per tots...
En quin embolic s'havia posat. No tindria d'haver comès el segon assassinat, hauria d'haver esperat fins que fos més tard. Ara tenien la idea que era algú que no treballava de dia. Algun borratxo... i ell podria ser cridat a declarar.
Bé, el vell policia havia trobat una peça del puzle. I era una de molt gran.
A aquelles hores la gent treballava. I no hi havia tanta gent sense feina al Pallars, i menys gent encara que no tingués coartada.
Va fer exactament el que l'assassí pensaria que faria: manar un grup de policies a els bars és populars de Sort. I també la gent que no treballava als matins ni als vespres.
“Ja està, tot s'ha acabat, m'han enxampat. Han anat per un camí correcte. Ara només falta esperar a que descobreixin la història de la casa, i ja podré marxar. Els ho he repetit ja dos cops.”
Anava caminant d'un lloc a altre del bosc, nerviós, i amb ganes d'acabar amb tot.
Ja està. El tenien.
El vell policia, després de estar-se tot el dia amb el telèfon a la mà, esperant una trucada com un nen petit per Nadal, ha aconseguit el seu objectiu. L'únic que falta és saber on es troba.
I com si li hagués llegit la ment, un jove que passava per allí li informa de que han vist a un home estrany en una caseta en un petit bosc.
Se'n hi van tan ràpid com s'adonen de la noticia, i, efectivament, la persona que hi ha allí es l'assassí de gossos.
Tota la caseta plena de sang, i amb un braç gotejant, aquell home s'havia suïcidat deixant amb la seva pròpia sang una paraula: Adéu.
I la Maria, i el Xavier, i tots els que estaven relacionats d'alguna manera en aquell cas, van sentir no haver-lo atrapat abans. Estava boig, matava gossos perquè si, perquè li divertia deixar frases misterioses de venjança amb la sang d'uns pobres animals.
I així es va tancar el cas de l'assassí boig.
Pedazos de historia hechas por mi II
(Catalan) Esta es totalmente fantástic, que no es bien, bien mi tipo, pero me gustaria terminarla también. Porque me gusta que los personajes que creo tengan una historia completa.
Saludos, Anairda.
El joc de la mort
-Hola i benvinguts al Joc de la mort, on cada participant ha d'aconseguir els 1000 punts abans que els altres. Si en voleu saber més, demà a les 22:00h s'estrena la 3ª temporada en directe. Si voleu anar a la tribuna truqueu al número que apareix en pantalla.
Tots els televisors del regne d'Ogama sintonitzaven la mateixa cadena. Fos quina fos, ningú es volia perdre la gran estrena d'aquest programa. El resum de la temporada passada va passant tranquil·lament mentre es fa temps per la gran estrena.
La Sara es una participant més d'entre els altres. Ella es troba encara una mica drogada, perquè quan sortien de casa els han fet prendre un somnífer molt fort. No sap encara ben be on es troba, però intueix per la veu que ressona a tot l'estadi que és un somni. Només al seu cap se li podria acudir la idea d'un Joc de la mort, d'una baralla entre els participants i d'una incineració al que no aconsegueixi 50 punts en un dia.
“Es clar,”, es diu a ella mateixa, “ per això m'han aixecat del llit. En realitat, encara estic entre les mantes.”.
La Sara es una jove de 16 anys que va deixar d'estudiar i de relacionar-se amb la gent fa un temps, és una participant del joc de la mort. Un joc en el qual els agents del mal i, en secret, alguns del bé, gaudeixen veient com els jugadors es barallen per fer més proves i obtenir menjar i aigua. Un joc no gaire bonic...
Saludos, Anairda.
El joc de la mort
-Hola i benvinguts al Joc de la mort, on cada participant ha d'aconseguir els 1000 punts abans que els altres. Si en voleu saber més, demà a les 22:00h s'estrena la 3ª temporada en directe. Si voleu anar a la tribuna truqueu al número que apareix en pantalla.
Tots els televisors del regne d'Ogama sintonitzaven la mateixa cadena. Fos quina fos, ningú es volia perdre la gran estrena d'aquest programa. El resum de la temporada passada va passant tranquil·lament mentre es fa temps per la gran estrena.
La Sara es una participant més d'entre els altres. Ella es troba encara una mica drogada, perquè quan sortien de casa els han fet prendre un somnífer molt fort. No sap encara ben be on es troba, però intueix per la veu que ressona a tot l'estadi que és un somni. Només al seu cap se li podria acudir la idea d'un Joc de la mort, d'una baralla entre els participants i d'una incineració al que no aconsegueixi 50 punts en un dia.
“Es clar,”, es diu a ella mateixa, “ per això m'han aixecat del llit. En realitat, encara estic entre les mantes.”.
La Sara es una jove de 16 anys que va deixar d'estudiar i de relacionar-se amb la gent fa un temps, és una participant del joc de la mort. Un joc en el qual els agents del mal i, en secret, alguns del bé, gaudeixen veient com els jugadors es barallen per fer més proves i obtenir menjar i aigua. Un joc no gaire bonic...
Pedazos de historias hechas por mi.
(Catalán) Esta es una que me gustaria terminar.
Saludos, Anairda.
Un lloc per a l'Àlex.
Una ombra vaga sense un rumb concret per els carrers antics de Tarragona. No té un destí.
“Ara ja no”, pensa l'Àlex.
Ha tingut una baralla molt forta amb els seus pares i s'ha escapat de casa. I no vol tornar a creuar més aquella porta. No vol anar a seguretat social ni comèdies d'aquestes. Pot sobreviure sol, ja té 15 anys.
Es camufla entre els nois que parlen de la lliga de bàsquet, dels que van amb monopatí i amb les noies que parlen de nois. Abans, a ell no li importava que li clavessin els ulls, perquè li agradava que el miressin, però ara se sent com si fos un objecte. Com si fos algú més entre la gent a qui observar. Ja no té a ningú. I no pot anar amb el Xavi perquè el seu pare treballa a l'hotel del seu. I tampoc amb l'Albert perquè la seva mare i la de l'Àlex són molt bones amigues.
Tampoc es que vulgui viure de franc i com un intrús a casa de la gent, perquè no és el seu estil. El que faria seria passar el temps amb els amics abans de morir de gana.
“Perquè si m'he d'estar així fins als 18, i sense haber acabat l'escola, de segur que hem moro.”, pensava, mentre les mirades que l'observaven no paraven. Ara s'adonava que ell també mirava així abans a la gent.
Camina durant una estona més i decideix anar cap a l'amfiteatre romà. Asseure's en un banc i contemplar-ho des de fora.
“¿Perquè pagar quan es pot veure des de fora de la reixa?”, pensa.
Ara, assegut sobre un banc fet pols, té la sensació que res no dura per sempre. No fa ni vint minuts que era a casa seva, fent-se l'esmorzar, i ara... ja no ho tornarà a fer mai més, fins que no tingui un treball. I per més bé que administri els 100 euros que li ha robat a la mare del seu “amagatall per futures emergències”, no en tindrà per a tres anys.
Fa un sospir i deixa que la ment es deixi anar.
Comença a pensar en la seva infància. Recorda els nois anglesos, la cosina Marta quan anaven a casa els oncles per Nadal, i la felicitat de la Rosa quan va tenir el seu primer fill... hi ha moments i sensacions que encara no ha oblidat. Ni ho farà mai.
La mare li ha donat una motxilla amb les seves coses més íntimes abans de marxar. Li donava una motxilla amb quatre coses de no res i el deixava anar per Tarragona com qui no vol la cosa. Va alçar la vista abans de mirar en el interior de la motxilla i es va preguntar com seria la vida en el temps dels romans, si aquestes coses serien normals entre els gladiadors i entre grans famílies riques de l'època.
Decideix mirar l'interior de la motxilla i hi descobreix una foto d'ell i els seus pares, un mapa, una petita sàbana i una caixa de cartró que sembla tenir un contingut molt vell.
S'intriga més per la caixa que per observar millor la fotografia o el mapa (encara que creu que ho llençarà tot al contenidor, o ho vendrà per guanya un petit benefici) i l'obre. El que hi troba són una pila de cartes.
-Ai no...- Murmura amb uns ulls oberts de bat a bat.- Però si... si són de l'Emma.
L'Emma és una noia que va conèixer de ben petit, però que va morir de leucèmia als 12 anys. Són una pila de cartes que els seus pares mai li van entregar, ell creu que per no fer-li mal, en el seu moment.
Agafa el primer sobre i el llegeix amb ansietat.
A l'Àlex:
Aquest estiu passat ha estat el millor de la meva vida, i has fet que conegui una cosa anomenada diversió. Mai m'ho havia passat tan bé.
Només era dir-te el de sempre: que estic bé, que hem continuo avorrint molt i que espero que ens tornem a veure aviat.
M'han dit que hi haurà un torneig d'escacs al poble. ¡Que divertit! ¡Escacs!
Buf... no ho sé segur, però també corre el rumor d'una lliga de petanca.
Ja ho veus, en un poble ple de gent avorrida, el que hi passa són coses avorrides. I no puc jugar amb els meus pares perquè no hem fan cas. Quina sort que tens de que amb tu juguin a futbol, o a bàsquet. A mi m'ignoren. Si els teus no t'agraden, me'ls canvies quan vulguis si?
Va, una abraçada. Emma.
Saludos, Anairda.
Un lloc per a l'Àlex.
Una ombra vaga sense un rumb concret per els carrers antics de Tarragona. No té un destí.
“Ara ja no”, pensa l'Àlex.
Ha tingut una baralla molt forta amb els seus pares i s'ha escapat de casa. I no vol tornar a creuar més aquella porta. No vol anar a seguretat social ni comèdies d'aquestes. Pot sobreviure sol, ja té 15 anys.
Es camufla entre els nois que parlen de la lliga de bàsquet, dels que van amb monopatí i amb les noies que parlen de nois. Abans, a ell no li importava que li clavessin els ulls, perquè li agradava que el miressin, però ara se sent com si fos un objecte. Com si fos algú més entre la gent a qui observar. Ja no té a ningú. I no pot anar amb el Xavi perquè el seu pare treballa a l'hotel del seu. I tampoc amb l'Albert perquè la seva mare i la de l'Àlex són molt bones amigues.
Tampoc es que vulgui viure de franc i com un intrús a casa de la gent, perquè no és el seu estil. El que faria seria passar el temps amb els amics abans de morir de gana.
“Perquè si m'he d'estar així fins als 18, i sense haber acabat l'escola, de segur que hem moro.”, pensava, mentre les mirades que l'observaven no paraven. Ara s'adonava que ell també mirava així abans a la gent.
Camina durant una estona més i decideix anar cap a l'amfiteatre romà. Asseure's en un banc i contemplar-ho des de fora.
“¿Perquè pagar quan es pot veure des de fora de la reixa?”, pensa.
Ara, assegut sobre un banc fet pols, té la sensació que res no dura per sempre. No fa ni vint minuts que era a casa seva, fent-se l'esmorzar, i ara... ja no ho tornarà a fer mai més, fins que no tingui un treball. I per més bé que administri els 100 euros que li ha robat a la mare del seu “amagatall per futures emergències”, no en tindrà per a tres anys.
Fa un sospir i deixa que la ment es deixi anar.
Comença a pensar en la seva infància. Recorda els nois anglesos, la cosina Marta quan anaven a casa els oncles per Nadal, i la felicitat de la Rosa quan va tenir el seu primer fill... hi ha moments i sensacions que encara no ha oblidat. Ni ho farà mai.
La mare li ha donat una motxilla amb les seves coses més íntimes abans de marxar. Li donava una motxilla amb quatre coses de no res i el deixava anar per Tarragona com qui no vol la cosa. Va alçar la vista abans de mirar en el interior de la motxilla i es va preguntar com seria la vida en el temps dels romans, si aquestes coses serien normals entre els gladiadors i entre grans famílies riques de l'època.
Decideix mirar l'interior de la motxilla i hi descobreix una foto d'ell i els seus pares, un mapa, una petita sàbana i una caixa de cartró que sembla tenir un contingut molt vell.
S'intriga més per la caixa que per observar millor la fotografia o el mapa (encara que creu que ho llençarà tot al contenidor, o ho vendrà per guanya un petit benefici) i l'obre. El que hi troba són una pila de cartes.
-Ai no...- Murmura amb uns ulls oberts de bat a bat.- Però si... si són de l'Emma.
L'Emma és una noia que va conèixer de ben petit, però que va morir de leucèmia als 12 anys. Són una pila de cartes que els seus pares mai li van entregar, ell creu que per no fer-li mal, en el seu moment.
Agafa el primer sobre i el llegeix amb ansietat.
A l'Àlex:
Aquest estiu passat ha estat el millor de la meva vida, i has fet que conegui una cosa anomenada diversió. Mai m'ho havia passat tan bé.
Només era dir-te el de sempre: que estic bé, que hem continuo avorrint molt i que espero que ens tornem a veure aviat.
M'han dit que hi haurà un torneig d'escacs al poble. ¡Que divertit! ¡Escacs!
Buf... no ho sé segur, però també corre el rumor d'una lliga de petanca.
Ja ho veus, en un poble ple de gent avorrida, el que hi passa són coses avorrides. I no puc jugar amb els meus pares perquè no hem fan cas. Quina sort que tens de que amb tu juguin a futbol, o a bàsquet. A mi m'ignoren. Si els teus no t'agraden, me'ls canvies quan vulguis si?
Va, una abraçada. Emma.
lunes, 13 de septiembre de 2010
Juanes- Nada valgo sin tu amor
Para los que tienen una canción que describe sus pensamientos en un momento concreto. Para los que hechan mucho de menos a alguien. Para todos... si fuera mia os la dedicaría, pero ahora lo único que hago es recordarla siempre.
Espero que tengais un buen día... o una buena noche.
Saludos, Anairda.
Cuando el tiempo pasa y nos hacemos viejos nos empieza a parecer
que pesan más los daños que los mismos años al final
por eso yo quiero que mis años pasen junto a ti mi amor eterno
junto a mi familia junto a mis amigos y mi voz
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
Y es que vale más un año tardío que un siglo vació amor
y es que vale mas tener bien llenito el corazón
por eso yo quiero que en mi mente siempre tu cariño este bien fuerte
aunque estemos lejos o aunque estemos cerca del final
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
ven amor…
Me siento débil cuando estoy sin ti
y me hago fuerte cuando estas aquí
sin ti yo ya no se que es vivir
mi vida es un túnel sin tu luz
quiero pasar mas tiempo junto a ti
recuperar las noches que perdí
vencer el miedo inmenso de morir
y ser eterno junto a ti
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
Y si yo pudiera detener el tiempo y volver a comenzar
borraría todo lo que un día me hizo tanto pero tanto mal
borraría el odio y también las penas y una a una las tristezas
y dibujaría solo tu cariño en su lugar
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
ven amor…
Me siento débil cuando estoy sin ti
y me hago fuerte cuando estas aquí
sin ti yo ya no se que es vivir
mi vida es un túnel sin tu luz
quiero pasar mas tiempo junto a ti
recuperar las noches que perdí
vencer el miedo inmenso de morir
y ser eterno junto a ti
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
Espero que tengais un buen día... o una buena noche.
Saludos, Anairda.
Cuando el tiempo pasa y nos hacemos viejos nos empieza a parecer
que pesan más los daños que los mismos años al final
por eso yo quiero que mis años pasen junto a ti mi amor eterno
junto a mi familia junto a mis amigos y mi voz
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
Y es que vale más un año tardío que un siglo vació amor
y es que vale mas tener bien llenito el corazón
por eso yo quiero que en mi mente siempre tu cariño este bien fuerte
aunque estemos lejos o aunque estemos cerca del final
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
ven amor…
Me siento débil cuando estoy sin ti
y me hago fuerte cuando estas aquí
sin ti yo ya no se que es vivir
mi vida es un túnel sin tu luz
quiero pasar mas tiempo junto a ti
recuperar las noches que perdí
vencer el miedo inmenso de morir
y ser eterno junto a ti
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
Y si yo pudiera detener el tiempo y volver a comenzar
borraría todo lo que un día me hizo tanto pero tanto mal
borraría el odio y también las penas y una a una las tristezas
y dibujaría solo tu cariño en su lugar
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
ven amor…
Me siento débil cuando estoy sin ti
y me hago fuerte cuando estas aquí
sin ti yo ya no se que es vivir
mi vida es un túnel sin tu luz
quiero pasar mas tiempo junto a ti
recuperar las noches que perdí
vencer el miedo inmenso de morir
y ser eterno junto a ti
Porque nada valgo porque nada tengo si no tengo lo mejor
tu amor y compañía en mi corazón
martes, 7 de septiembre de 2010
Las tinieblas de la noche: Y dijeron basta
Mientras Eduardo dormía, y mientras los chicos y chicas del equipo de rescate se torturaban pensando si debín tomarse en serio la nota dejada en el retrete y los pinchazos de los coches, una sombra vagaba sin aún un rumbo concreto.
"Que le den al mundo. Que les den a todos", pensaba.
Y aunque supongo que no hace falta que lo diga, esta alma se llama Damian, y es un montañero que se perdió hace unos cuantos días sin ser encontrado. Él no queria perderse, porque hay gente a quien le gusta perderse en la montaña.
Y sigue vagando, sin ser conciente de que le observan. Y le molesta andar por andar, porque no se quiere sentar, y porque no le gusta descansar demasiado. Descansa cinco minutos y se levanta para seguir, para seguir siendo una alma vagabunda entre los prados...
El sillon cojió hasta la forma de Eduardo del tiempo que llebava ya tumbado, sin hacer nada, sin pensar en nada... salvo en volver a su casa con su familia. Y comer un plato de sabrosos espaguetti cocinados por Elena. Pero no... un montañero se perdió hace dos semanas y deben ir a por él. Pronto lo darán por muerto si no aparece en poco tiempo...
Menuda mierda les habia tocado! No queria buscar a gente como esa.
Y entonces, en sus mentes, se abrió la lucecita que decia que eso era una estupidez, que debian continuar con sus vidas sin pensar en los coches. Ya lso llevarian al taller.
Se terminó la tontería, se marchaban con los coches del refugio y ya. No les daba la gana de esperar toda la noche alli para tener confianza en bajar andando.
Eran fuertes y se valian por ellos mismos.
El chico que habia habia sacado la nota del retrete, o que se suponia que lo habia hecho, empezó a tener miedo.
-No, chicos, no podeis iros. ¿Y la nota?
-Nos largamos Juan. Tu haz lo que te de la gana, pero yo creo que esto nos ha afectado ya demasiado.
Y se fueron con os jeeps hacia su casa. Y se fueron con los jeeps, a la sombra del bosque. Y una vez estas en la sombra, ya no encuntras el camino.
Debieron creer a Juan.
"Que le den al mundo. Que les den a todos", pensaba.
Y aunque supongo que no hace falta que lo diga, esta alma se llama Damian, y es un montañero que se perdió hace unos cuantos días sin ser encontrado. Él no queria perderse, porque hay gente a quien le gusta perderse en la montaña.
Y sigue vagando, sin ser conciente de que le observan. Y le molesta andar por andar, porque no se quiere sentar, y porque no le gusta descansar demasiado. Descansa cinco minutos y se levanta para seguir, para seguir siendo una alma vagabunda entre los prados...
El sillon cojió hasta la forma de Eduardo del tiempo que llebava ya tumbado, sin hacer nada, sin pensar en nada... salvo en volver a su casa con su familia. Y comer un plato de sabrosos espaguetti cocinados por Elena. Pero no... un montañero se perdió hace dos semanas y deben ir a por él. Pronto lo darán por muerto si no aparece en poco tiempo...
Menuda mierda les habia tocado! No queria buscar a gente como esa.
Y entonces, en sus mentes, se abrió la lucecita que decia que eso era una estupidez, que debian continuar con sus vidas sin pensar en los coches. Ya lso llevarian al taller.
Se terminó la tontería, se marchaban con los coches del refugio y ya. No les daba la gana de esperar toda la noche alli para tener confianza en bajar andando.
Eran fuertes y se valian por ellos mismos.
El chico que habia habia sacado la nota del retrete, o que se suponia que lo habia hecho, empezó a tener miedo.
-No, chicos, no podeis iros. ¿Y la nota?
-Nos largamos Juan. Tu haz lo que te de la gana, pero yo creo que esto nos ha afectado ya demasiado.
Y se fueron con os jeeps hacia su casa. Y se fueron con los jeeps, a la sombra del bosque. Y una vez estas en la sombra, ya no encuntras el camino.
Debieron creer a Juan.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)