Estava asseguda a la tercera fila de la dreta, recta i amb el cabell perfectament recollit en una cua de caball, deixant entreveure una petita cadeneta de plata que tenia penjada del coll.
Duia una vestit blau elèctric sense esquena preciós i tenia un toc màgic amb aquella agulla que li recollia el serrell en forma de papallona, que tenia aspecte de ser molt dificil d'aconseguir i molt, però que molt car.
Tenia un cabell negre com la mateixa nit i un somriure permanent a la cara, perfectament tallada en aquell cos que no era prim com el d'una model, però tampoc era gens gras.
Hem vaig haber d'aixecar una mica per admirar-la amb més deteniment.
Qui seria?
No hem sonava d'haber-la vist arribar en cotxe, o en una limusina brillant i cara.
Vaig observar com mantenia el posat tranquil i serè, amb el seu somriure permanent en veure a la parella besant-se a l'altar.
Però es movia incòmoda en el seu seient, i tirava el cap una mica endarrere com si també volgués admirar-me a mi.
Llavors hem vaig donar compte que el que volia la noia era saber qui l'estava mirant tan detenidament com per a provocar en ella una sensació tal d'incomoditat, així que hem vaig veure forçat a aparatr la vista d'ella i asseure'm correctament a la meva parcela de banc.
Era delicada com una flor, bonica com ella mateixa.
Vaig mirar-la un altre cop, doncs no hem podia contenir, i vaig veure com murmurava una cosa al noi que tenia al costat, que era ni més ni menys que el germà de la nòvia.
La noia del vestit blau va somriure i li va fer un petó disimulat a la galta.
Vaig apartar la mirada amb rapidessa i vaig fer com si mai no hagués vist aquella escena, com si mai no hagués pensat en lo bella que era allà asseguda i concentrada, o en com de bonic era el seu cabell recollit amb tantissima elegància.
Fer com si mai hagués existit dins meu. La noia del vestit blau...
sábado, 29 de octubre de 2011
El temps per a la Roser (per a tu)
La Roser s'havia aixecat aviat aquell divendres d'hivern, i quan va veure l'hora que era, es va alegrar inmensament de poder romandre més temps entre els suaus llençols del seu llit.
De seguida es va tornar a adormir, doncs estava cansada després de la gran nit de Nadal que va tenir amb la seva família, i en el seu cap van tornar aquells records d'estiu que havien quedat enrere tan ràpid com ho van fer els de tardor.
Unes muntanyes inmenses plenes de colors groc, taronja i marró, banyades en una llum daurada que ho inundava tot, o uns prats d'espígol a punt per a tallar i, fins i tot, podries trobar-te amb algun ocell cantaire abans que tots marxessin cap al sud.
Si, la tardor tenia un munt de coses màgiques, es repetia la Roser dins seu, en el seu sotmi.
Hi havia molta gent a la que no li agradava gens, però a la Roser la feia parar boja. Podia tornar a menjar nous, castanyes i un munt de coses que són típiques de la tardor.
Però l'hivern no li agradava gaire, li feia semblar que el rellotge del temps s'havia aturat i que no passaven els dies, entre tanta grisor que hi havia en l'ambient, tant de fred que feia i tant poques ganes de sortir al carrer. Ho detestava.
Detestava les nevades que queien a Sort al menys un cop a l'any, nevades que fins i tot arrivaben al mig metre alguns cops, i que la feien lliscar pels carrers com una bleda. Nevades que aturaven el trànsit i que feien que tots els guiris i pixa-pins que passaven les vacanses de Nadal al poble es possesin les mans al cap. No li agradava l'hivern.
Però, allà arraulida entre els llençols, pensava que tot plegat era molt agradable quedar-se allà ben tapada escoltant el soroll de l'aigua quant xocava contra la teulada de fusta.
De seguida es va tornar a adormir, doncs estava cansada després de la gran nit de Nadal que va tenir amb la seva família, i en el seu cap van tornar aquells records d'estiu que havien quedat enrere tan ràpid com ho van fer els de tardor.
Unes muntanyes inmenses plenes de colors groc, taronja i marró, banyades en una llum daurada que ho inundava tot, o uns prats d'espígol a punt per a tallar i, fins i tot, podries trobar-te amb algun ocell cantaire abans que tots marxessin cap al sud.
Si, la tardor tenia un munt de coses màgiques, es repetia la Roser dins seu, en el seu sotmi.
Hi havia molta gent a la que no li agradava gens, però a la Roser la feia parar boja. Podia tornar a menjar nous, castanyes i un munt de coses que són típiques de la tardor.
Però l'hivern no li agradava gaire, li feia semblar que el rellotge del temps s'havia aturat i que no passaven els dies, entre tanta grisor que hi havia en l'ambient, tant de fred que feia i tant poques ganes de sortir al carrer. Ho detestava.
Detestava les nevades que queien a Sort al menys un cop a l'any, nevades que fins i tot arrivaben al mig metre alguns cops, i que la feien lliscar pels carrers com una bleda. Nevades que aturaven el trànsit i que feien que tots els guiris i pixa-pins que passaven les vacanses de Nadal al poble es possesin les mans al cap. No li agradava l'hivern.
Però, allà arraulida entre els llençols, pensava que tot plegat era molt agradable quedar-se allà ben tapada escoltant el soroll de l'aigua quant xocava contra la teulada de fusta.
Decepcions i l'Amàlia
-Oh, amor meu...- Va sospirar l'Alicia.- T'ho ha tornat a fer oi que si?
Vaig assentir lleument amb el cap. Sabia que hem diria que ja m'ho va avisar (que, d'altra banda, era del tot cert) i que m'acaronaria el cap com a una nena petita, com feia sempre i com tant odiava. Pero aquest cop no ho va fer, i es va limitar a fer-me una tendra abraçada.
-Sé que no és el moment més oportú per a parlar, però t'hem d'explicar una cosa, i ja hem trigat massa a dir-t'ho.
La vaig mirar amb incredulitat mentre veia com el meu pare s'asseia amb mi, mentre l'Alicia hem deixava d'abraçar. És clar, per això havia entrat a la meva habitació tant precipitadament...
-Mira, filla, hem decidit que ens haurem de divorciar.
-Sé que és un cop dur, i més ara, però hem pensat que era el millor moment, ja que si esperàvem més sentiries que et faríem un lleig molt gran.
-El lleig me'l feu igual.- Vaig dir, aixecant-me del llit i anant cap a la porta, esperant secretament que m'aturessin i hem diguessin “Ei, que era una broma Amàlia! Com t'ho has empassat, eh?”, però evidentment no ho van fer i hem vaig quedar davant la porta de la cuina.
Vaig decidir no fugir del problema, afrontar-m'hi, així que vaig refer el meu camí fins a la meva habitació i, creuant els braços altivament, els vaig demanar explicacions.
-Com ja saps, no ens portem bé i ens hem deixat d'estimar com a parella.- Va dir-me l'Alicia.
-Sí.- Va afegir el meu pare no gaire convençut.
-Ha estat culpa del pare oi, Alicia?
El pare va abaixar la mirada, i ella també ho va fer, així que vaig ser la única capaç de parlar clar mentre ells dos aguantaven les ganes de retirar-se cap a la seva habitació. Ara hem sentia com la mare quan descobria que havia pegat a en Ton: superior i diligent.
Però ara la mare no hi era i en Ton tampoc, i només quedàvem jo, el pare... i l'Alicia.
Però aquesta família fins fa poc coneguda s'estava enfonsant per moments i el món que fins feia un moment hem feia posar trista per una estupidesa, ara hem feia sentir impotent per una autèntica bogeria.
La tercera. La tercera novia del pare des que en Ton i la mare van morir! La tercera i no n'ha sabut cuidar prou bé!
Tenia la sensació que només era jo la supervivent d'aquell accident d'ara farà tres anys, com si el pare que coneixia d'abans s'hagués esfumat en un segon.
Ara anava de flor en flor i ni s'immutava. Tot i haver tingut tres novies declarades oficials, jo sabia que anava a locals i que hi coneixia noies amb les quals tornava a casa algun cop.
L'Alicia no ho havia patit, perquè el pare havia estat respectuós amb ella, però què vol que en pensi, ara d'ell?
Evidentment poca cosa bona, igual que en va acabant pensant la mare quan va decidir marxar per a no tornar, tot i que quan va dir que no tornaria no ho va dir precisament amb el sentit relatiu a tot el que va passar...
L'Alicia i el pare havien anat a fer les maletes de l'Alicia. És clar, seria ella la que marxaria, com va passar amb les altres dues.
És que sóc la única al món que té un pare tan pocavergonya? Molt hem temo que si, i que no canviarà. Pensava que amb ella seria diferent, que el sermó que li vaig fer després de que la Samantha l'enviés a pastar fang li hauria servit.
Però no. Amb el pare no va servir absolutament res.
Vaig assentir lleument amb el cap. Sabia que hem diria que ja m'ho va avisar (que, d'altra banda, era del tot cert) i que m'acaronaria el cap com a una nena petita, com feia sempre i com tant odiava. Pero aquest cop no ho va fer, i es va limitar a fer-me una tendra abraçada.
-Sé que no és el moment més oportú per a parlar, però t'hem d'explicar una cosa, i ja hem trigat massa a dir-t'ho.
La vaig mirar amb incredulitat mentre veia com el meu pare s'asseia amb mi, mentre l'Alicia hem deixava d'abraçar. És clar, per això havia entrat a la meva habitació tant precipitadament...
-Mira, filla, hem decidit que ens haurem de divorciar.
-Sé que és un cop dur, i més ara, però hem pensat que era el millor moment, ja que si esperàvem més sentiries que et faríem un lleig molt gran.
-El lleig me'l feu igual.- Vaig dir, aixecant-me del llit i anant cap a la porta, esperant secretament que m'aturessin i hem diguessin “Ei, que era una broma Amàlia! Com t'ho has empassat, eh?”, però evidentment no ho van fer i hem vaig quedar davant la porta de la cuina.
Vaig decidir no fugir del problema, afrontar-m'hi, així que vaig refer el meu camí fins a la meva habitació i, creuant els braços altivament, els vaig demanar explicacions.
-Com ja saps, no ens portem bé i ens hem deixat d'estimar com a parella.- Va dir-me l'Alicia.
-Sí.- Va afegir el meu pare no gaire convençut.
-Ha estat culpa del pare oi, Alicia?
El pare va abaixar la mirada, i ella també ho va fer, així que vaig ser la única capaç de parlar clar mentre ells dos aguantaven les ganes de retirar-se cap a la seva habitació. Ara hem sentia com la mare quan descobria que havia pegat a en Ton: superior i diligent.
Però ara la mare no hi era i en Ton tampoc, i només quedàvem jo, el pare... i l'Alicia.
Però aquesta família fins fa poc coneguda s'estava enfonsant per moments i el món que fins feia un moment hem feia posar trista per una estupidesa, ara hem feia sentir impotent per una autèntica bogeria.
La tercera. La tercera novia del pare des que en Ton i la mare van morir! La tercera i no n'ha sabut cuidar prou bé!
Tenia la sensació que només era jo la supervivent d'aquell accident d'ara farà tres anys, com si el pare que coneixia d'abans s'hagués esfumat en un segon.
Ara anava de flor en flor i ni s'immutava. Tot i haver tingut tres novies declarades oficials, jo sabia que anava a locals i que hi coneixia noies amb les quals tornava a casa algun cop.
L'Alicia no ho havia patit, perquè el pare havia estat respectuós amb ella, però què vol que en pensi, ara d'ell?
Evidentment poca cosa bona, igual que en va acabant pensant la mare quan va decidir marxar per a no tornar, tot i que quan va dir que no tornaria no ho va dir precisament amb el sentit relatiu a tot el que va passar...
L'Alicia i el pare havien anat a fer les maletes de l'Alicia. És clar, seria ella la que marxaria, com va passar amb les altres dues.
És que sóc la única al món que té un pare tan pocavergonya? Molt hem temo que si, i que no canviarà. Pensava que amb ella seria diferent, que el sermó que li vaig fer després de que la Samantha l'enviés a pastar fang li hauria servit.
Però no. Amb el pare no va servir absolutament res.
El somni del canvi de cos
Estavem a educacio fisica, era un desastre i el profesor ens va fer anar a l'aula de musica a tots.
-Treieu-vos una peça de roba i torneu al passadís.- Ens va dir.
L'Adrià va ser el primer, i després de treure's els pantalons i de descobrir els boxers roses que duia, es va repenjar a la paret del passadís, mentre entrava un altre i es treia la jaqueta.
Hem toca a mi, i hem trec la meva jaqueta blanca també, deixant veure la meva sudadera blanca i la gent va passant, timidament, i deixant una pila de roba a la taula gran del professor.
No passa molt de temps abans no torni a parlar el professor, amb cert aire de superioritat.
-Ara, us posareu en el cos d'una altra persona. La que menys us espereu, la que menys té a veure amb vosaltres.
I bualà! Allí estàvem tots en el cos d'una altra persona. Jo, que no hem notava gens diferent, hem vaig buscar entre la mutitud i, efectivament, allí estava jo.
-Qui ets?- Hem vaig preguntar a mi mateixa, de manera un tant curiosa.
-...
Era el Xavi, el punk de la meva classe, i jo també estava al seu cos.
En aquell moment estàvem caminant per un passadís de l'institut, quan li vaig preguntar:
-I fins quan haurem d'estar així?
-Fins divendres, ha dit.
-Què?! Jo no puc entrar a casa amb aquestes pintes! (que no t'estic dient lleig ni res, si no que... ets tu i no jo).
Va obrir la porta i va anar a fumar. Pensava seguir-lo, però... i si hem veien? Eh?
En aquell moment vaig pensar que, de fet, a qui veurien seria al Xavi i no a mi així que vaig anar amb ell.
Tenia el cabell més curt que el tenia jo.
"Clar, ell ja té el cabell curt...", vaig pensar. Però era estrany. Ja que només havien canviat els cossos.
(...)
-Llavors jo podria fer això no?- I va tocar-se (o tocar-me...) els pits fen una cara mig caxonda mig de conya.
-No! Para de fer això.- Li vaig contestar, agafant-li els braços i posant-los on els tenia que posar. On no toquesin el que haguesin de tocar.
-Perquè ens han fet treure roba?
-Perquè podria rebentar en el cos d'un altre.
-Però no se suposa que ens canviem de cos.
Va arronsar les espatlles i vam continuar parlant sobre el tema. Coses, de les quals no recordo gaire.
(...)
Baixava les escales per anar al menjador, i hem vaig trobar a l'Aleix, que el vaig saludar.
-Hombre! Quant de temps!
-Des d'aquest matí.
-Què dius? Si ens vam veure fa dos o tres dies...
-Es que sóc la teva veïna...
-...
-El profesor d'Educació física ens ha canviat els cosos! El Xavi és jo, i no sé com van els altres...
(...)
-Hola.- Vaig saludar al Marc.
Hem va mirar amb cara rara i li vaig dir el mateix que a l'Aleix, sol que ell hem va creure.
Se'ns van plantar uns tios raros i ens van proposar de jugar a futbol, i no sé com vaig dir que si i vam començar a jugar: el Marc es movia molt lentament,
igual que jo fa uns dies, i en aquell moment m'estava movent molt agilment, robant la pilota i passant de tots, corrents amb la pilota, i després de xutar la pilota ben lluny, i d'escoltar
com uns de baix, al costat del menjador, al·lucinaven amb mi, la noia que passava llista hem va mirar contenta i hem va oferir mil i un cops d'ingressar al seu equip.
-Són ells, els que t'animaven.
-Si, però no, gràcies.
-Va, si ets un crack al futbol! Vine amb nosaltres!
-De debò que no, gràcies.
Hem vaig asseure al costat del Marc.
-Sembla que també ens an canviat les habilitats.
-Sí, és nota.
I si ens havien canviat les habilitats, això volia dir que el Xavi sabrie escriure bones histories, llegir, i dibuixar.
I jo, doncs, se'm donarien bé els esports. Cosa estranya. Molt estranya.
-Treieu-vos una peça de roba i torneu al passadís.- Ens va dir.
L'Adrià va ser el primer, i després de treure's els pantalons i de descobrir els boxers roses que duia, es va repenjar a la paret del passadís, mentre entrava un altre i es treia la jaqueta.
Hem toca a mi, i hem trec la meva jaqueta blanca també, deixant veure la meva sudadera blanca i la gent va passant, timidament, i deixant una pila de roba a la taula gran del professor.
No passa molt de temps abans no torni a parlar el professor, amb cert aire de superioritat.
-Ara, us posareu en el cos d'una altra persona. La que menys us espereu, la que menys té a veure amb vosaltres.
I bualà! Allí estàvem tots en el cos d'una altra persona. Jo, que no hem notava gens diferent, hem vaig buscar entre la mutitud i, efectivament, allí estava jo.
-Qui ets?- Hem vaig preguntar a mi mateixa, de manera un tant curiosa.
-...
Era el Xavi, el punk de la meva classe, i jo també estava al seu cos.
En aquell moment estàvem caminant per un passadís de l'institut, quan li vaig preguntar:
-I fins quan haurem d'estar així?
-Fins divendres, ha dit.
-Què?! Jo no puc entrar a casa amb aquestes pintes! (que no t'estic dient lleig ni res, si no que... ets tu i no jo).
Va obrir la porta i va anar a fumar. Pensava seguir-lo, però... i si hem veien? Eh?
En aquell moment vaig pensar que, de fet, a qui veurien seria al Xavi i no a mi així que vaig anar amb ell.
Tenia el cabell més curt que el tenia jo.
"Clar, ell ja té el cabell curt...", vaig pensar. Però era estrany. Ja que només havien canviat els cossos.
(...)
-Llavors jo podria fer això no?- I va tocar-se (o tocar-me...) els pits fen una cara mig caxonda mig de conya.
-No! Para de fer això.- Li vaig contestar, agafant-li els braços i posant-los on els tenia que posar. On no toquesin el que haguesin de tocar.
-Perquè ens han fet treure roba?
-Perquè podria rebentar en el cos d'un altre.
-Però no se suposa que ens canviem de cos.
Va arronsar les espatlles i vam continuar parlant sobre el tema. Coses, de les quals no recordo gaire.
(...)
Baixava les escales per anar al menjador, i hem vaig trobar a l'Aleix, que el vaig saludar.
-Hombre! Quant de temps!
-Des d'aquest matí.
-Què dius? Si ens vam veure fa dos o tres dies...
-Es que sóc la teva veïna...
-...
-El profesor d'Educació física ens ha canviat els cosos! El Xavi és jo, i no sé com van els altres...
(...)
-Hola.- Vaig saludar al Marc.
Hem va mirar amb cara rara i li vaig dir el mateix que a l'Aleix, sol que ell hem va creure.
Se'ns van plantar uns tios raros i ens van proposar de jugar a futbol, i no sé com vaig dir que si i vam començar a jugar: el Marc es movia molt lentament,
igual que jo fa uns dies, i en aquell moment m'estava movent molt agilment, robant la pilota i passant de tots, corrents amb la pilota, i després de xutar la pilota ben lluny, i d'escoltar
com uns de baix, al costat del menjador, al·lucinaven amb mi, la noia que passava llista hem va mirar contenta i hem va oferir mil i un cops d'ingressar al seu equip.
-Són ells, els que t'animaven.
-Si, però no, gràcies.
-Va, si ets un crack al futbol! Vine amb nosaltres!
-De debò que no, gràcies.
Hem vaig asseure al costat del Marc.
-Sembla que també ens an canviat les habilitats.
-Sí, és nota.
I si ens havien canviat les habilitats, això volia dir que el Xavi sabrie escriure bones histories, llegir, i dibuixar.
I jo, doncs, se'm donarien bé els esports. Cosa estranya. Molt estranya.
viernes, 28 de octubre de 2011
Paranoia d'hora lliure X-
I si, tot plegat, resultés ser tot un somni? Un d'aquells que somies una nit massa llarga, si, en el qual tens diferents etapes.
Sí, un d'aquells en els que despres, et despertes com qui no vol la cosa, et beus un cafè i marxes cap a l'institut com qui no vol la cosa.
Es podria considerar, dins del considerable en el cap de'n Dani, que era el somni més estrany que havia tingut mai.
Però llavors, hauria de poder dominar-lo; hauria de poder sentir-se feliç encara que sapigués que la Joana estava amb en Marcel, que aquest alhora estava amb la Mònica i que aquesta, no alhora però si feia molt poc, havia estat enrotllada amb un altre paio. Havia investigat sobre el tema.
I es sentia tan trist, que no ho podria desciure amb paraules. La única que podria voler dir alguna cosa semblant era la desesperació.
Mai s'havia imaginat a ell mateix plorant, fins a que li va passar.
I la desesperació era el que el tombava, i el que voldria eliminar d'una vegada per totes.
"Déu meu com hi van aquests!", pensava l'Iris rere la porta de l'habitació de la seva germana, des de la qual es podien veure dos parells de cames ben enganxades, fent certs moviments i fent, d'alguna manera, un acte d'amor barroer (L'Iris no ho considerava amor, si nó necesitat, en aquell moment).
De manera que, per a putejar més a sa germana, va decidir clickar el PLAY del seu mòbil, i va començar a gravar...
Sí, un d'aquells en els que despres, et despertes com qui no vol la cosa, et beus un cafè i marxes cap a l'institut com qui no vol la cosa.
Es podria considerar, dins del considerable en el cap de'n Dani, que era el somni més estrany que havia tingut mai.
Però llavors, hauria de poder dominar-lo; hauria de poder sentir-se feliç encara que sapigués que la Joana estava amb en Marcel, que aquest alhora estava amb la Mònica i que aquesta, no alhora però si feia molt poc, havia estat enrotllada amb un altre paio. Havia investigat sobre el tema.
I es sentia tan trist, que no ho podria desciure amb paraules. La única que podria voler dir alguna cosa semblant era la desesperació.
Mai s'havia imaginat a ell mateix plorant, fins a que li va passar.
I la desesperació era el que el tombava, i el que voldria eliminar d'una vegada per totes.
"Déu meu com hi van aquests!", pensava l'Iris rere la porta de l'habitació de la seva germana, des de la qual es podien veure dos parells de cames ben enganxades, fent certs moviments i fent, d'alguna manera, un acte d'amor barroer (L'Iris no ho considerava amor, si nó necesitat, en aquell moment).
De manera que, per a putejar més a sa germana, va decidir clickar el PLAY del seu mòbil, i va començar a gravar...
Dorm- Els vuit
Dorm, ja fa molt temps que tot és fosc
I a poc a poc entres al meu món,
On tot és possible si em segueixes
I deixes de tenir por.
Dorm, tens tota la nit per descobrir
Només si tu vols, somia amb mi.
Jo et portaré per molts camins
Fins que el sol ens sorprengui al matí.
Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l’horitzó.
Dorm, ja queda menys per arribar.
Dir adéu mai no t’ha agradat
Sempre ens quedarà demà
Per continuar somiant.
Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l’horitzó.
Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l’horitzó.
I a poc a poc entres al meu món,
On tot és possible si em segueixes
I deixes de tenir por.
Dorm, tens tota la nit per descobrir
Només si tu vols, somia amb mi.
Jo et portaré per molts camins
Fins que el sol ens sorprengui al matí.
Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l’horitzó.
Dorm, ja queda menys per arribar.
Dir adéu mai no t’ha agradat
Sempre ens quedarà demà
Per continuar somiant.
Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l’horitzó.
Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
Trens i un destí, l’horitzó.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)