El somni del canvi de cos

Estavem a educacio fisica, era un desastre i el profesor ens va fer anar a l'aula de musica a tots.
-Treieu-vos una peça de roba i torneu al passadís.- Ens va dir.
L'Adrià va ser el primer, i després de treure's els pantalons i de descobrir els boxers roses que duia, es va repenjar a la paret del passadís, mentre entrava un altre i es treia la jaqueta.
Hem toca a mi, i hem trec la meva jaqueta blanca també, deixant veure la meva sudadera blanca i la gent va passant, timidament, i deixant una pila de roba a la taula gran del professor.
No passa molt de temps abans no torni a parlar el professor, amb cert aire de superioritat.
-Ara, us posareu en el cos d'una altra persona. La que menys us espereu, la que menys té a veure amb vosaltres.
I bualà! Allí estàvem tots en el cos d'una altra persona. Jo, que no hem notava gens diferent, hem vaig buscar entre la mutitud i, efectivament, allí estava jo.
-Qui ets?- Hem vaig preguntar a mi mateixa, de manera un tant curiosa.
-...
Era el Xavi, el punk de la meva classe, i jo també estava al seu cos.
En aquell moment estàvem caminant per un passadís de l'institut, quan li vaig preguntar:
-I fins quan haurem d'estar així?
-Fins divendres, ha dit.
-Què?! Jo no puc entrar a casa amb aquestes pintes! (que no t'estic dient lleig ni res, si no que... ets tu i no jo).
Va obrir la porta i va anar a fumar. Pensava seguir-lo, però... i si hem veien? Eh?
En aquell moment vaig pensar que, de fet, a qui veurien seria al Xavi i no a mi així que vaig anar amb ell.
Tenia el cabell més curt que el tenia jo.
"Clar, ell ja té el cabell curt...", vaig pensar. Però era estrany. Ja que només havien canviat els cossos.
(...)
-Llavors jo podria fer això no?- I va tocar-se (o tocar-me...) els pits fen una cara mig caxonda mig de conya.
-No! Para de fer això.- Li vaig contestar, agafant-li els braços i posant-los on els tenia que posar. On no toquesin el que haguesin de tocar.
-Perquè ens han fet treure roba?
-Perquè podria rebentar en el cos d'un altre.
-Però no se suposa que ens canviem de cos.
Va arronsar les espatlles i vam continuar parlant sobre el tema. Coses, de les quals no recordo gaire.
(...)
Baixava les escales per anar al menjador, i hem vaig trobar a l'Aleix, que el vaig saludar.
-Hombre! Quant de temps!
-Des d'aquest matí.
-Què dius? Si ens vam veure fa dos o tres dies...
-Es que sóc la teva veïna...
-...
-El profesor d'Educació física ens ha canviat els cosos! El Xavi és jo, i no sé com van els altres...
(...)
-Hola.- Vaig saludar al Marc.
Hem va mirar amb cara rara i li vaig dir el mateix que a l'Aleix, sol que ell hem va creure.
Se'ns van plantar uns tios raros i ens van proposar de jugar a futbol, i no sé com vaig dir que si i vam començar a jugar: el Marc es movia molt lentament,
igual que jo fa uns dies, i en aquell moment m'estava movent molt agilment, robant la pilota i passant de tots, corrents amb la pilota, i després de xutar la pilota ben lluny, i d'escoltar
com uns de baix, al costat del menjador, al·lucinaven amb mi, la noia que passava llista hem va mirar contenta i hem va oferir mil i un cops d'ingressar al seu equip.
-Són ells, els que t'animaven.
-Si, però no, gràcies.
-Va, si ets un crack al futbol! Vine amb nosaltres!
-De debò que no, gràcies.
Hem vaig asseure al costat del Marc.
-Sembla que també ens an canviat les habilitats.
-Sí, és nota.
I si ens havien canviat les habilitats, això volia dir que el Xavi sabrie escriure bones histories, llegir, i dibuixar.
I jo, doncs, se'm donarien bé els esports. Cosa estranya. Molt estranya.