La asesina del hombre de Cuenca

Lo que no puedo decir és el por qué de las cosas.
Sí, soy yo y estoi aquí haciendo esto, pero no puedo decirte porqué soy yo o porqué estoi aquí o porqué hago esto. Simplemente, hay que ver los hechos y no las causas de estos. Al menos, eso pensaba yo antes. Antes, al menos, de conocerte.
Sí, sí, no hagas cómo si no hubiera pasado nada. Tú y yo, somos como el cóctel invencible, y por eso pensé que las causas no importaban siempre que los hechos ocurrieran.
Pero lo que no imaginé, fue que tú tal vez no pensaras igual. Y entonces me planteé a mi misma que tal vez las causas eran lo que determinaban los hechos, y que entonces í importaban.
Por eso le maté sin previo aviso. Porqué quería tener un motivo para hacerlo antes que tu. Y ese es el porqué, ni más ni menos.
Todo ocurrió de noche, bajo la tenue luz de una luna sostenida por un palo en el arcén de la acera.
Tenía ya preparado de antemano un cuchillo afilado, para defenderme, nada más, porque sabía que si lo utilizaba para matarle entonces encontrarían mis huellas y yo no soy tan tonta cómo para no saber eso.
Así que cruzé el umbral de la puerta y adivina a quién me encontré cara a cara ese martes 13: a ella, a mi futura víctima: Javier Ortiz Navarro, también conocido cómo "El Hombre de Cuenca".
És una historia larga de contar, así que de todas formas no resulta importante el porqué se le llama de ese modo.
En fin, nada, que lo que ocurrió después ya lo sabes: no podía sacar la pistola, así que cojí el cuchillo y cómo bien tonta que soy, luego identificaron mis huellas en el arma del crimen, que tuve que dejar allí porque no podía ir por ahí con un cuchillo ensangrentado.
Así que, cuando termines de reírte de tu peón, piensa que antes ha sido tu reina, que casi daba un haque mate al rei.
Y ahora, mientras pienso en ello, me doi cuenta de que siempre he sido un peón: el peón para tu huida, cabrón.

Paranoia d'hora lliure VI-

I aqui estem, en la última hora lliure de tot el curs. I com de ràpid passa el curs, oi?
Ho vam deixar en el moment en que l'Alexandra escoltava els gemecs i les confesions entre el Marcel i la Mònica, i mentre ella s'acollonia cada cop més en escoltar el què feien...
Es disposava a marxar de puntetes quan la Mònica va sortir de la cabina i la va veure de ple.
-A... A... Alex!!
El Macel surt ràpidament, agafa l'Alexandra pel bras i li tapa la boca tot dient:
-Com diguis una cosa sobre això, et juro que et donare una pallisa!
L'Alexandra assenteix amb el cap i ell la deixa, mentre es corda el pantaló i baixa el cap.
Caminen tots tres pel passadis, en Marcel al mig, tocant el cul a la Mònica, i apretant fot la mà de l'Alex per recordar-li que ell és més fort.
Quan arriven tots al banc un altre cop, la Joana i el Dani no hi són.
-On han anat?
-No ho sabem.- Diu l'Adriana.- Ens han dit que no trigarien. Pensàvem que havien anat als lavavos amb vosaltre però es veu que no...
En Marcel ja habia deixat de toquetejar a la Mònica i d'apretar fort la mà de l'Alexandra, que s'habia assegut al banc tota seriosa.
-Qualsevol diria que t'han afegit per a fer un trio nena!- Diu el Guerau.
-No, estic cansada. Avui... no he dormit.
-No sembles molt convensuda...
"I es que no ho estic! Ells dos estàven dient com de gran tenien els pits o la... la cosa del Marcel mentre s'escoltaven gemecs! Què collons vols que faci? Riure?!", pensava ella tota esverada. Però no podia dir-ne res.

Mentrestant, la Joana i el Dani estàven en una altra sala: la classe de biologia. Allí segurisim que no el destorava ningu mentre el Dani petonejava el cos de la Joana un altre cop, o mentres tornava a sentirse home d'aquella manera en com s'ho havia sentit aquell dia, llunyà, sí, però aquell dia.
-Pensava que tu i el Marcel...
-Calla...- Diu, tot besant-lo.- No tenim res. Era per posarte gelós.
-Tindriem que tornar.
-Sí...
Baixaven pels passadisos; una escala, dues escales... fins que arriven al banc i se'ls troven a tots.
Felisos, no tenen por de semblar-ho i s'endinen altre cop en el moment en que estàven abans.
És l'hora de sortir, i la Mònica i el Marcel van per una banda, i la resta de gent excepte el Dani per l'altra, i després de reflexionar tota l'hora l'Alex decideix parlar-li a la Joana.
-Joana, tu i jo hem de parlar a soles.

I el brunzit de les fulles en moure's a causa del vent d'estiu, fa que tot sigui més tràgic, dramàtic i perturbador...

Un altre dimecres d'hora lliure (V)

Aquest cop ja es van trobar tots al passadis que anava des de l'aula polivalent fins a la porta que donava la sortida al món exterior, d'aire i de vitalitat, on també hi feia calor.
Una calor que excitava als joves. I més a aquests joves.
Uns joves que anaven ven decidits cap al banc entre pins, on es van asseure com van poder.
El Marcel, en canvi, dubtava com seure, perquè avui també hi havia la Mònica i es clar, també la Joana...
Es va seure entre les dues, deixant a en Dani en un segon planol irritant que li feia moltisima ràbia.
-Marcel, maco...- Va començar a dir la Joana- La Mònica i tu sou...¿
-Amics.- Va acabar ell, tot serios.
Tot i així, ningú d'allà s'ho acabava de creure així que fingiren que eren comprensius en la situacio i exteriorment no s'hi van ficar. En canvi per dins, tothom es preguntaava la mateixa pregunta:
¿Fins quan aguantaria el Dani tota aquella tortura?
Van passar uns quinze minuts de pau aparent fins que el Marcel va demanar a la Joana uns moments d'intimitat, i ella el va seguir amb la Mònica fins al lavabo.
-Mònica, tu qui ets i què fas amb el Marcel?
-No hi faig res.
Van callar, silenciosos en la mentida que era tant evident.
-Bé, potser m'h apropo molt, però és ben normal.
La Joana la entenia: ella mateixa s'hi apropava molt i encara no tenia res amb ell.
Així doncs, la Mònica va tenir un pla per a la Joana, per a ajudar-la.
-Tu vas amb el Dani, sola, mentre ell i jo parlem a les escales o alguna cosa així i d'aquesta manera li fas veure que si que li importes, pero s'adonarà que no de la mateixa manera i no et podrà recriminar res en cas que tingues pensat fer-ho.
A la Joana li va semblar bé el pla i el va dur a terme en menys de cinc minuts, innocent com n'era, mentre en Marcel s'apretava a la Mònica en una de les cabines del lavavo de noies.
-En realitat, tu ets millor Mònica.
-S'ho ha empassat la pobra...
Un petó del Marcel la va fer callar. O potser va callar més coses que s'haurien d'haber dit, més coses que haurien de sortir a la llum, com el dia anterior en Marcel realment havia tingut un contacte sexual amb la Joana, però el va trobar poc apsionat en comparació amb el que ell veia capas a la Mònica.
Però no donava temps a explicar tantes coses quan, en un tres i no res, et trovaves a una noia despullada, molt bona per cert, davant teu. I t'oferia els pits sense timidesa, s'oferia a fer-te coses sense tallar-se, i sense queixar-se del fet d'haver anat massa ràpid, i en un lloc com aquell.
Però el Marcel que la Joana havia conegut era diferent al Marcel pervertit i sortit que era en realitat.
Tot i tenir un fisic realment bo, i un pel atractiu, amb un aspecte de poder ser el noi més tendre del món, però alhora ser el més malparit.
I ell era, mentre estava al lavabo, el noi més malparit del món sencer, en aquell moment.
I la pobra Joana, que es pensava que la Mònica feia el mateix que ella i que ella no serie tan puta d'enrotllar-se amb en Marcel quan exactament era allò el que estava fent. Quan era allò, exactament, el que ella pretenia enviant-la amb en Dani.
Però l'Alexandra, quan va veure apareixer la Joana sola per les escales, no es va creure res i va anar al lavabo.
I allà mateix, al lavabo de noies, va escoltar coses que ni sabia que passaven allà dins.