El pou de les pors

No podia saber si allò era un color fosc, tot i que si ho era tindria de ser molt vell per a estar tan descolorit com semblava que estaba.
Però no tenia por. No tenia por de perdre la conciència i despertar en un d'aquells dies d'Agost tan calorosos en una tovallola de peixos vermells, en alguna de les numeroses platges de Hawai. No, allò tenia que ser diferent que un simple sotmi.
Però la insuportable calor que feia allà dins es tindria que poder explicar d'alguna manera i, allà tancada en el seu pou de les pors, no podia pensar en gran cosa.
No era el primer cop que la Kat apareixia en un pou, sempre en el mateix, on hi apareixien les coses que tant l'aterrien, on hi apareixien les histories més terribles que ella s'imaginava. I és per això que no podia sortir-se'n mai sola, que sempre hi havia algú que la cridava des de l'altra banda del pou, però el cert és que fins que això passi, fins que la cridi algú, allà dins pot passar de tot.
La Kat passa per 4 fases quan hi cau.
La primera és la negació.
No es pot creure que sigui allà dins, simplement torna a pensar que és un altre sotmi (o malson) del qual aviat s'escaparà.
Després ve l'aterradora veritat.
S'adona de que no és cap sotmi i comença a patir i a passar-ho malament, a tenir por, a tancar els ulls i intentar adormir-se, però no pot i la por dins seu mentre dins del seu cap, inevitablement comença a imaginar aterradores imatges que és compleixen en aquell espai tan redüit.
Quan ja no pot més suplica a la foscor infinita que s'aixeca sobre seu.
Plora, esgarrapa les parets tot suplicant pietat i ajuda.
Finalment, la criden i dóna una abraçada a aquella persona que ha pensat en ella, i que l'ha salvat.
Però això era de petita, quan no ho havia viscut tants cops com ara. Ara el que fa es asseure's i esperar, mentre tot de coses, cada cop més esgarrifoses, tenen lloc davant seu. I el pitjor és que no pot tancar els ulls, i és un peix que es mossega la cua: a causa d'això confia menys amb la gent i cada cop les esperes son més llargues. I més doloroses.

Paranoia d'hora lliure II

A veure, que tornem a estar en aquell banc i tornem a mirar-nos com si fossim els ultims humans de l'univers.
L'últim cop que ens vam mirar així ens van interrompre una nena fata, un nen una mica estúpid (d'acord: molt) i un altre massa baixet que no és més intel·ligent que jo, i mira que jo no en sóc en absolut...
En fi, que tornàvem a ser els de sempre i, curiosament, la Joan portava la mateixa camisa. Començava a tenir calor, tot i que les temperatures eren lleugerament més fredes que fa una setmana. Déu meu, no ho podia evitar! La necessitava, la volia! Però no, si no hem controlava ella encara ho passaria més malament.
-Vaig al lavabo.- Va dir, tot mirant-me de reüll.
-T'acompaño.- Vaig dir apresuradament en cabtar la indirecta.
Mentre caminava empanat en aquelles peres que volia tastar, que seblaven tenir tant bon gust, escoltava de lluny els comentaris dels tres inutils de sempre, però no els hi feia cas. Potser avui seria el meu dia, qui sap...
-Dani, Dani, Dani!
-Dis-me.
-Què estaves mirant?
Hem vaig posar vermell de sobte, o potser era la sobtada calor que m'havia envait que m'ho feia creure, o potser era veure la seva cara també vermella.
-Res, jo...
Va somriure i hem va agafar de la mà i vam posar-nos a córrer. No explicaré el que va passar en el bany, per fabor! Quina vergonya que cause explicar la teva primera vegada!
El cas és que va ser fantàstic, i que ara hem sento... una mica més gran i experimentat. Potser té alguna cosa a veure el fet que haguéssim actuat com adults solitaris en el món, com si fos l'ultim cop que poguessim fer una cosa semblant.
La tornava a mirar com si fos l'última noia del món senser. I ho era. Era la última noia amb qui ho faria, perquè... Déu meu, doncs perqu`ha estat fantàstic!
I les nostre mirades d'estúpids a l'hora de marxar era la mateixa que tenia fa una setmana, suposo. No hem volia mirar al mirall després d'haver-me sentit home, el que volia era sentir-m'ho un altre cop. Potser, en un altre dimecres... perquè els dimecres s'havien convertit en la nostra hora preferida, i la més calorosa.

Un lunes

Quando el Sol sale, suele hacerlo de manera discreta, para tan sólo despertarnos con el suave cosquilleo de su luz por la mañana. Y és no fue la eccepción.
Sora, la gata de Arisa, estaba relajada (aunque no dormida) en el regazo de la abuela, que se mecía en una silla mientras cosía una manta con gruesas lanas de color rojo oscuro, como la sangre, o como una rosa marchita un poco olvidada en el jardín.
La gata empezava a lamerse sus blancas patas cuando hechó de menos una cosa. La galleta de los lunes que le solía dar su dueña por la mañana.
Igual que todos los lunes, Arisa debía ir al colegio, pero notó que no había sotado su despertador.
No era normal que Arisa no se levantara antes de que sonara su despertador, así que decidió ir a ver que ocurría y aprovechar para reclamar su galleta de la mañana.
La gata saltó encima de la cama de la chica, que se despertó enseguida.
-Buenos días, Sora. ¿Empezabas a tener hambre?- Preguntó con voz cansada y de dormida.
Aún así, Arisa sólo se limitó a apartar la gata de encima suya y empezó con sus tareas diarias de un lunes qualquiera porque, verdaderamente eso era un lunes qualquiera.

Bieber is love XIII

Sentada en el sofa de su casa, tenia la mirada perdida, perdida en el espacio y el tiempo que lo separavan de España. Nunca llegó a imaginar que ser famoso lo cosaría tanto, que haberse emborrachado por ella causaría un escándalo semejante, y nunca llegó a imaginar que no le contestaría el mensaje.
Y tal vez por eso último era por lo que estaba abatido y perdido. No quería pensar en ella, pero es que solamente tenia ojos para ella, para sus mechas rubias i su pelo, para sus ojos y su cuerpo, para ella y para admirarla.

Ése día ba a ser como los demàs, verdad? No lo podria contar, cierto? Estaría sola en todo este lío, no?
Y la respuesta siempre era un sí rotundo, redondo, rojo y en grande.
Eso hacia que se entristeciera aún más y que se echase a llorar. Salió de casa, necesitaba fumar, beber, hacer algo grande y que le prducera satisfacción y que estuviera prohibido, que no puediera hacerlo, para poderse sentir mala, rebelde y poderosa. Encendió un cigarro y quando estaba a punto de fumar una calada, el cigarro fue cogido por una mano desconocida. Alzó la cabeza asustada porque esa persona no solo la estaba viendo llorar, si no que también fumar.

Fue una decision dificil, pero decidió irse a España lo antes possible. buscó el pueblo y se pasó toda la tarde buscando a Alex, su Alex, su querida Alex, su normal Alex, su bella Alex, su todo Alex.
Distingió una figua a lo lejos, y supo que era ella. ¿Fumaba? ¿Lloraba? ¿Las dos cosas?
Se le acercó y le quitó el cigarro.

Le besó.

La besó.
Tuvo sufiente valor como para hacerlo después de todo lo que habia pasado.

Sintió sus labios como si no hubiera otra cosa en el mundo que él. Le pareció atrevido, presentuoso y algo creido al creer que ella no tendira inconveniente, pero la verdad es que no tenía ninguno, le gustaba ese Justin, ese era al Justin al que adoraba y al que queria.
Y se quedaron así, sentados uno al lado del otro hasta que oscureció demasiado y tuvieron que despedirse, aunque les resultara dificil.
-Mañana.
-Sí. Mañana nos vemos.
Y así quedó cerrado ese asunto en el que se vieron envueltos unas largas semanas. Aunque claro... historias de amor como estas dan para muchas anecdotas, muchos desamores y muchas otras comedias que suelen ocurrir entre parejas. Y ellos, claro está ahora, són una pareja.

El secret de la caixa de vidre

Caminant per un casalot vell i abandonat es poden trobar objectes que, en els seus temps, van pertànyer a grans personatges rebosants de diners i esclaus.
Però en l'actualitat, l'ímpetu de la que va ser la casa de l'home més poderós d'una gran vall es veu enderrocat en convertir-se en una simple acumulació de fusta vella i pols que ja no serveix per a res.
I es per això que ja fa temps la gent del poble més proper, a no més de 1.000m, va reclamar a l'ajuntament que l'enderroqués per tal de sentir-se més segurs.
Segurs de què, us preguntareu.
Doncs més aviat fa referència als joves, que demostren el seu coratge endinsant-se al vell casalot a les nits, i els adults ja no saben què fer per allunyar-los d'allí.
Tot i així, l'ajuntament continua negant-se a enderrocar-la.

En una d'aquestes sortides els joves van trobar en aquella casa una caixa no molt gran, feta d'un vidre fi i amb uns dibuixos a la tapa que, a causa dels anys que portaba abandonada, no es podien distingir molt bé. L'únic que es podia fer amb aquella caixa era rentar-la, segons el criteri dels més grans, per poder veure-hi l'interior amb claredat.
Però els més petits de la colla estaven impacients per saber què hi havia dins, i van decidir obrir-la en aquell moment.
A dins, hi van trobar unes cartes escrites a mà, i van decidir llegir-les.
8 d'Abril de 1851
Carles:
Li agraïm que s'hagi ofert voluntari per donar-nos pressupost necessari en aquesta batalla. Li ho farem saber a cada rebel que s'enfronti amb nosaltres, a cada poble enemic que es torni a rebelar, que vostè ha estat l'heroi d'aquesta futura victoria que durem a terme.
Cap de la batalla: Jaquim, fill d'Arnau II.
19 d'Abril de 1851
Carles:
Necessitem la vostra ajuda per combatir contra els rebels de les terres veïnes. Li demanem urgentment pressupost per tal de comprar més armament, la qual cosa ens ajudarà a sortir victoriosos, ja que els rebels disposen de l'armament robat del castell del Senyor.
Cap de la batalla: Jaquim, fill d'Arnau II.
27 d'Abril de 1851
Carles:
Necessitem les armes se'ns falta, ja hem perdut més de la meitat dels soldats. L'armament és indispensable per tal de protegir amb seguretat la vida de molts vilatans de pobles propers. El nombre de rebels és cada cop major i per això li demanem a vostè el pressupost.
Cap de la batalla: Jaquim, fill d'Arnau II.
21 de Maig de 1851
Carles:
Com és que no ens ha enviat el pressupost que varem acordar que ens enviaríeu? En aquests moments som fugitius que han escapat de les cel·les on ens varen tancar els rebels.
Necessitem una explicació i una disculpa, vostè ha estat el principal culpable de la nostra derrota contra els rebels.
Cap de la batalla: Jaquim, fill d'Arnau II.
2 de Juny de 1851
Carles:
A tothom li farem saber el farsant que està fet, la guineu astuta que amaga dins aviat serà caçada. Els soldats que hem sobreviscut a l'últim atac farem saber al compte que vostè ens ha enganyat des d'un principi, que no va complir el tracte i que, gràcies a aquest fet, centenars de soldats i desenes de vilatans han estat morts en aquesta batalla.
Soldat veterà Guillem, fill d'Enric VI.
14 d'Octubre de 1851
Carles:
Des dels alts pics de l'Aragó li fem saber que des del moment en que llegeixi l'escrit les vostres terres passaran a formar part de l'estat degut a la infidelitat donada al cap de batalla Jaquim el passat mes d'Abril, i el declarem culpable de la derrota dels soldats en nom de l'estat. Enviarem tropes per tal d'assegurar-nos que les vostres terres tornen a ser del compte.
Senyor d'Aragó

La colla, i sobretot els més petits, es van quedar mirant fixament l'última carta que contenia la caixa. En aquelles cartes, es narra la història d'una batalla de rebels.
Uns rebels que van robar armament i van aconseguir guanyar les tropes de l'estat. Tot i que, pel que fa als joves, comentaven el fet que a la penúltima carta no firmés el cap de batalla, sinó un soldat veterà. És clar que van donar per fet que el cap de batalla va morir en l'últim atac.
Tot i així, van decidir explorar la casa a fons, removent totes les fustes i il·luminant tots els racons coberts de pols que portava allà desenes d'anys.
El cor els bategava molt ràpid, tot i no saber perquè, i els feia estar més atents. Va ser una noia la que va veure, enterrats sota un munt de fustes, uns ossos de persones. Va fer un crit, i tots es van girar.
Entre el crit ofegat de la noia i els centenars de ratpenats que de sobte van sortir del sostre van quedar enterrats els últims instants d'aquells joves aventurers que es van endinsar en una història que molts abans d'ells van conèixer, però no explicar. Un minut després, la caixa de vidre tornava a estar enterrada sota la runa, amb les cartes dins seu i el misteri sense explicar, desconegut per a la resta de mortals.

De ben segur, us ho dic jo, que tot aquell que torni a conèixer la història que conté la caixa de vidre acabarà així, perquè hi ha destins que no es poden esborrar, instants que es queden impregnats pel pànic que els han envoltat i misteriosos secrets que, per algun motiu desconegut, no es poden revelar. I per aquests secrets hi ha gent capaç de qualsevol cosa. De qualsevol cosa...

Paranoia d'hora lliure

Fa sol, i calor, i ell ho nota més que ella perquè hi està molt a prop. Vesteix una camisa de tirants, fina, i ell no pot apartar la vista de les dues peres del paradís, grans i que l’atreuen, que sembla que li vulgui mostrar la Joana amb una tela tan fina sobre seu.
-Joana, Joana i Dani, Dani!- Crida el Guerau com a soroll de fons.
Però la qüestió és que cap d’ells l’escolta, estan ensimismats en el rostre de felicitat que es dibuixa en l’altre. El temps s’ha parat, ja no existeix ningú més a part d’ells i tot el xivarri que fan els que juguen a futbol no s’escolta, no pas dins del seu món particular.
Guerau riu de les cares que tan l’una com l’altre fan, i de com la Joana ignora que en Dani estigui visualitzant dintre seu una imatge poc indicada per a un menor.
Els dos cossos amb l’ànima a un món inaccessible han decidit marxar en un lloc més íntim, on no se’n riguin d’estar enamorat. I on, segons imagina el Guerau, puguin fer manetes. Sap que potser no és així, que potser no estan enamorats, però fer-li la guitza al Dani és el que més li agrada.
Des de la posició del banc on es troben el Guerau, l’Adriana i el Pol no es veu gens bé el que fan, però no estan suficientment lluny per a no veure-hi res. Veuen gestos estranys que decideixen no impedir per a no exagerar les coses.
-Potser només s’hi ha estirat, recolzant el cap a les seves cames com fa sovint.
-Si, és clar, però ha posat el cap en una zona d’alt risc.
Decideixen ignorar el fet que, després de tot, en aquella postura les dues peres del paradís particular del Dani es veuen perfectament des del punt de vista del noi, i decideixen ignorar també, que recolza la mà en el bell mig del perer del paradís.
Tot i que no saben que en aquella hora lliure han passat, i passaran, més coses de les que voldran veure.