El secret de la caixa de vidre

Caminant per un casalot vell i abandonat es poden trobar objectes que, en els seus temps, van pertànyer a grans personatges rebosants de diners i esclaus.
Però en l'actualitat, l'ímpetu de la que va ser la casa de l'home més poderós d'una gran vall es veu enderrocat en convertir-se en una simple acumulació de fusta vella i pols que ja no serveix per a res.
I es per això que ja fa temps la gent del poble més proper, a no més de 1.000m, va reclamar a l'ajuntament que l'enderroqués per tal de sentir-se més segurs.
Segurs de què, us preguntareu.
Doncs més aviat fa referència als joves, que demostren el seu coratge endinsant-se al vell casalot a les nits, i els adults ja no saben què fer per allunyar-los d'allí.
Tot i així, l'ajuntament continua negant-se a enderrocar-la.

En una d'aquestes sortides els joves van trobar en aquella casa una caixa no molt gran, feta d'un vidre fi i amb uns dibuixos a la tapa que, a causa dels anys que portaba abandonada, no es podien distingir molt bé. L'únic que es podia fer amb aquella caixa era rentar-la, segons el criteri dels més grans, per poder veure-hi l'interior amb claredat.
Però els més petits de la colla estaven impacients per saber què hi havia dins, i van decidir obrir-la en aquell moment.
A dins, hi van trobar unes cartes escrites a mà, i van decidir llegir-les.
8 d'Abril de 1851
Carles:
Li agraïm que s'hagi ofert voluntari per donar-nos pressupost necessari en aquesta batalla. Li ho farem saber a cada rebel que s'enfronti amb nosaltres, a cada poble enemic que es torni a rebelar, que vostè ha estat l'heroi d'aquesta futura victoria que durem a terme.
Cap de la batalla: Jaquim, fill d'Arnau II.
19 d'Abril de 1851
Carles:
Necessitem la vostra ajuda per combatir contra els rebels de les terres veïnes. Li demanem urgentment pressupost per tal de comprar més armament, la qual cosa ens ajudarà a sortir victoriosos, ja que els rebels disposen de l'armament robat del castell del Senyor.
Cap de la batalla: Jaquim, fill d'Arnau II.
27 d'Abril de 1851
Carles:
Necessitem les armes se'ns falta, ja hem perdut més de la meitat dels soldats. L'armament és indispensable per tal de protegir amb seguretat la vida de molts vilatans de pobles propers. El nombre de rebels és cada cop major i per això li demanem a vostè el pressupost.
Cap de la batalla: Jaquim, fill d'Arnau II.
21 de Maig de 1851
Carles:
Com és que no ens ha enviat el pressupost que varem acordar que ens enviaríeu? En aquests moments som fugitius que han escapat de les cel·les on ens varen tancar els rebels.
Necessitem una explicació i una disculpa, vostè ha estat el principal culpable de la nostra derrota contra els rebels.
Cap de la batalla: Jaquim, fill d'Arnau II.
2 de Juny de 1851
Carles:
A tothom li farem saber el farsant que està fet, la guineu astuta que amaga dins aviat serà caçada. Els soldats que hem sobreviscut a l'últim atac farem saber al compte que vostè ens ha enganyat des d'un principi, que no va complir el tracte i que, gràcies a aquest fet, centenars de soldats i desenes de vilatans han estat morts en aquesta batalla.
Soldat veterà Guillem, fill d'Enric VI.
14 d'Octubre de 1851
Carles:
Des dels alts pics de l'Aragó li fem saber que des del moment en que llegeixi l'escrit les vostres terres passaran a formar part de l'estat degut a la infidelitat donada al cap de batalla Jaquim el passat mes d'Abril, i el declarem culpable de la derrota dels soldats en nom de l'estat. Enviarem tropes per tal d'assegurar-nos que les vostres terres tornen a ser del compte.
Senyor d'Aragó

La colla, i sobretot els més petits, es van quedar mirant fixament l'última carta que contenia la caixa. En aquelles cartes, es narra la història d'una batalla de rebels.
Uns rebels que van robar armament i van aconseguir guanyar les tropes de l'estat. Tot i que, pel que fa als joves, comentaven el fet que a la penúltima carta no firmés el cap de batalla, sinó un soldat veterà. És clar que van donar per fet que el cap de batalla va morir en l'últim atac.
Tot i així, van decidir explorar la casa a fons, removent totes les fustes i il·luminant tots els racons coberts de pols que portava allà desenes d'anys.
El cor els bategava molt ràpid, tot i no saber perquè, i els feia estar més atents. Va ser una noia la que va veure, enterrats sota un munt de fustes, uns ossos de persones. Va fer un crit, i tots es van girar.
Entre el crit ofegat de la noia i els centenars de ratpenats que de sobte van sortir del sostre van quedar enterrats els últims instants d'aquells joves aventurers que es van endinsar en una història que molts abans d'ells van conèixer, però no explicar. Un minut després, la caixa de vidre tornava a estar enterrada sota la runa, amb les cartes dins seu i el misteri sense explicar, desconegut per a la resta de mortals.

De ben segur, us ho dic jo, que tot aquell que torni a conèixer la història que conté la caixa de vidre acabarà així, perquè hi ha destins que no es poden esborrar, instants que es queden impregnats pel pànic que els han envoltat i misteriosos secrets que, per algun motiu desconegut, no es poden revelar. I per aquests secrets hi ha gent capaç de qualsevol cosa. De qualsevol cosa...