Paranoia d'hora lliure

Fa sol, i calor, i ell ho nota més que ella perquè hi està molt a prop. Vesteix una camisa de tirants, fina, i ell no pot apartar la vista de les dues peres del paradís, grans i que l’atreuen, que sembla que li vulgui mostrar la Joana amb una tela tan fina sobre seu.
-Joana, Joana i Dani, Dani!- Crida el Guerau com a soroll de fons.
Però la qüestió és que cap d’ells l’escolta, estan ensimismats en el rostre de felicitat que es dibuixa en l’altre. El temps s’ha parat, ja no existeix ningú més a part d’ells i tot el xivarri que fan els que juguen a futbol no s’escolta, no pas dins del seu món particular.
Guerau riu de les cares que tan l’una com l’altre fan, i de com la Joana ignora que en Dani estigui visualitzant dintre seu una imatge poc indicada per a un menor.
Els dos cossos amb l’ànima a un món inaccessible han decidit marxar en un lloc més íntim, on no se’n riguin d’estar enamorat. I on, segons imagina el Guerau, puguin fer manetes. Sap que potser no és així, que potser no estan enamorats, però fer-li la guitza al Dani és el que més li agrada.
Des de la posició del banc on es troben el Guerau, l’Adriana i el Pol no es veu gens bé el que fan, però no estan suficientment lluny per a no veure-hi res. Veuen gestos estranys que decideixen no impedir per a no exagerar les coses.
-Potser només s’hi ha estirat, recolzant el cap a les seves cames com fa sovint.
-Si, és clar, però ha posat el cap en una zona d’alt risc.
Decideixen ignorar el fet que, després de tot, en aquella postura les dues peres del paradís particular del Dani es veuen perfectament des del punt de vista del noi, i decideixen ignorar també, que recolza la mà en el bell mig del perer del paradís.
Tot i que no saben que en aquella hora lliure han passat, i passaran, més coses de les que voldran veure.