Dimecres d'hora lliure (Parida d'hora lliure IV)

L'ultima hora lliure va ser un tant estranya: per algun motiu, en Dani va marxar abans, i la Joana i en Marcel es va quedar quasi callats perquè el seu plà no tenia sentit si el Dani no hi era.
I quin plà, us preguntareu tots.
La Joana no és tan escalfabraguetes com sembla, tot i que l'altre dia va decidir pasar-se una mica amb el Dani per jugar amb ell, per veure si es posava gelós. Al final va decidir que habia estat tot un gran fracàs i va decidir que si no venia a la seguent hora lliure per a tornar-ho a intentar amb més tranquil·litat, no ho suportaria i s'hauria d'enrotllar amb en Marcel.
Però anem pas per pas.
"El Dani no ha vingut, però en Marcel si," Va començar a pensar la Joana "potser em puc enrotllar amb ell. Està bo, per més que el Guerau hem digui que tinc mal gust. I què si m'agrada? Prou que en té ell, de mal gust!".
Es va asseure en el seu banc, al costat del Marcel, que de seguida es va alterar davant la presència de la Joana.
-Joana,hola.- Va dir nerviós.
-Hola, Marcel maco!- Va dir aixecant la veu perquè en Guerau els escoltés, ja que es trovàven a pocs metres de distància: ell caminant cap al banc i ells quasi entortolligats en una empalagosa abraçada.
-Marcel maco!- Va imitar en Guerau.- Vols veure'm els pits que tinc? Són grandísims!
-Calla tu!
-Callaé quan vulgui, no trobes bunica?
-I tant que n'és, la Joana de bonica!
-Ems, guapet que a tu ningú t'ha dit res. Treu les mans d'aquí,- Assenyala les cuixes de la Joana.- que això és territori Dani.
La Joana mira al Guerau amb aires hostils, i quan està a punt de dir una cosa, un volant de badminton aterra al seu cap, tot lliscant fins a caure entre els seus pits.
-Joana marrana, que atreus fins i tot als volants de badminton cap als teus pits!-VA crdar un noi des de l'aula polivalent.
-Hem torna a caure una cosa aquí, i ja veuràs el que faré!
El noi fa un gest amb els dits groser i vulgar i tanca la finestra. La Joana no sembla molesta pel fet que li hagi fet el gest, més aviat s'ha quedat enrojolada i pensativa.
Tot seguit, pensa en enrotllar-se amb en Marcel i la idea li passa fugaç quan es dona compte, sense saber ben bé que pensar, que la Mònica (que va a la mateixa classe que ella) s'acosta cap al banc, s'asseu al costat del Marcel i se li abraça tota tranquila.
I llavors comença a parlar amb ells com si dugués tota l'hora (o la vida) allà. I això, a la Joana, la posa dels nervis.

Caminant per la pluja

Ara per ara només caminava entre cortines d’aigua, que queien amb força en algun punt de l’exterior. Però jo caminava sense ànims i doncs, no n’era gaire conscient fins que algú hem va donar una forta empenta i hem va pispar la cartera, tot cridant insults grollers dirigits clarament a mi. I és que potser es pensava, ell també, que no plovia dins la gent, i que per tant jo no tenia cap preocupació.
Però suposo que ho va descobrir, que no hi havia res d’interès dins la cartera. Jo era una persona molt trista i depriment i no tenia amics. Amics, al menys, que intentessin ajudar-me.
Hem vaig aixecar del basalt d’aigua tot escopint al terra, i vaig tenir un calfred. Sentia que necessitava un got de xocolata calenta, d’aquella tan bona que hem preparava la mare.
-I si vols una cosa per què no ho intentes?- Va preguntar la mare.- No perds res en intentar-ho, oi?
-Sí és clar que no, però...- Va dir l’Agnes tot rememorant les paraules que acostumava a dir la seva mare.- Però encara tinc disset anys. No puc treballar i el pare m’odia.
Es va refugiar en un portal, d’aquells tan grans on hi cabria una banyera antiga, i es va escórrer el cabell, xop per la pluja. Pensà que aquella no era la seva vida, que ella en devia de tenir una de millor, en algun lloc, i ara aquella estava reposant en un lloc d’allà o d’aquí, mentre la seva ànima havia anat a parar al cos d’una desgraciada.
De sobte es va obrir un llum dins de l’edifici i l’Agnes es va espantar i després de comprovar que només era una noia que tenia que treure a passejar al seu gos.

Parida d'hora lliure III

La inquietud travesaba com una fletxa en Dani des de que aquell cregut (i una mica malparit) s'havia unit al petit club de l'hora lliure del dimecres, del qual ell encara no n'havia sortit encara que hagués fet l'amor amb la Joana.
Però la inquietud que el travesa, precisament té a veure amb la Joana.
Resulta que el paio nou (però no tan nou perquè era de l'institut de tota la vida) s'habia quedat sol els dimecres, i s'aborria TANT que va decidir unir-se a la seva petita colla durant les hores lliures. Dimecres passat, és a dir el primer en que es van verue les cares, es va presentar així de feliç al banc del paradís, amb una poma vermella enorme (no de les del paradís) per a la Joana.
-Té, Joana. M'han dit que t'agraden vermelles.
I apa, ja ho tenim. Amb una sola frase ja fa malpensar a tot el grup i a més, aconsegueix encendre la rabia del noi, que va començar a florir dins seu.
-Gràcies. Però no li agraden vermelles, li agraden grogues!- Va dir en Dani. Va aconseguir que tothom malpenses de nou, tot i que aquest cop la Joana va intervenir.
-Ems... Dani? A mi m'agraden de tots tipus.
-Joana, millor que tu no t'hi fiquis per què el que passa aquí és que en Dani està tan gelós que no hi pot. A més, sona FATAL que ho diguis tu.
-Ah, molt bé! Ja malpenseu tots? Colla de merda... i tot per una poma! Porta aquí.- Diu tot agafant la poma de la ma del noubingut.- Per una vegada que una sola persona vol ser amable amb mi...
-Apa! Que jo també ho sóc!
-I jo.
-I jo també!
-Si, és clar. Ara que estic amb aquest noi tan maco i amable, vosaltres alli aneu amb el rotllo de mira-quin-tio-que-esta-amb-la-Joana-que-bo-que-està-anem-amb-ella no? Ja us val colla d'ignorants!
El pobre noi es quedà plantat davant la rapida deducció de la Joana.
-Mira Joana- Va començar a dir en Guerau.- Per començar, ningú t'ha insultat i per acabar aquest tio no està bo, oh Déu meu, s'ha de tenir mal gust bonica!
-Merci pel cumplit Guerau, però jo això ja ho sé.- Va dir ella amb aires de grandesa- I tampoc necessito les teves mentides geloses per a viure. Ell està molt bo, i punt.
I dit això va mirar en Dani, que continuava callat i mirant en un punt fixe del terra.
-Dani.- Va dir ella.- És una parida.
-Si, és clar.
-Estàs gelós?
-No, no ho estic.
-Respostes curtes, mirada fixa a terra i veu fluixa.- Va dir la Joana.- A qui intentes enganyar? T'importa i ho saps. No menteixis més, siusplau.
-Que no menteixo! No m'importa!- Va bramar amb força. I bé... la Joana ho va entendre a la seva manera, però no va dir res davant de tots i es va limitar a agafar el braç del noubingut i se'l va endur amb ella a un altre punt del pati.
-Joana...
-No ha estat culpa teva, són tots usn ignorants!

I això és tot el que ell recorda.
Ara estàn asseguts al banc, com sempre, i el torracollons i calenta-Joanes del Marcel lligant amb ella com si res.
-M'encanta el teu nom saps?
-Ah si?- Va dir amb un somriure.
-Sí. Perquè jo sóc d'aquelles que creuen que les dues coses més importants a la vida són el mar i el cel, perquè és com... com si expressessin llibertat saps? Com si et diguessin que són tan grans només perquè hi pugui cabre la teva persona... I ajuntar aquestes grans coses en un nom- Va fer un silenci, mentre passava la mà per la seva espatlla i aproximava la boca a la seva orella.- és una cosa fantàstica, i molt especial.
En Dani va fer ganyotes imitant en playbag la ultima frase de la Joana, mentres que de reüll observava com les peres qu tan bon gust tenien no estaven tant a la vista com feia tres o cuatre dimecres.
I entristit, abaixà la mirada cap a una mena de pou secret.

Bieber is love XIV (Y capítulo final...)

¿Por qué? Se preguntaran.
¿Por qué Alexandra pudo conocer a su amor platónico con tantissima suerte? ¿Por qué? ¿Por qué? Pues mirad, no lo sé. Hay gente en este mundo que esta destinada, de un modo u otro a conocerse y a enamorarse, y tal vez Alex fue tan afortunada que se encontró con Justin por casualidad.
Peeeero... solamente en un sueño, un simple sueño del qual había despertado a causa de un cubo de agua mal lanzado, que había empapado también buena parte del suelo.
Ahora Alexandra tenía 25 años, estaba casada y vivía en una mansión en California con ese amor suyo tan apreciado: Justin Bieber.
Había pasado mucho tiempo desde entonces, no se habían dejado de querer aunque estuvieran a miles de quilometros de distancia.
Volviendo a la actualidad.
La madre de Justin le había lanzado un cubo de agua para que se despertase.
-No tienes 25 años para estar durmiendo hasta las 10 de la mañana, ¡bonita!- Dijo la mujer.
Evidentemente, no se llevaban bien, pero esa era ahora su mayor preocupación en mucho tiempo.
Y como dicen los cuentos, después de un bonito final feliz... ¡cuento contado, y se ha terminado!