Caminant per la pluja

Ara per ara només caminava entre cortines d’aigua, que queien amb força en algun punt de l’exterior. Però jo caminava sense ànims i doncs, no n’era gaire conscient fins que algú hem va donar una forta empenta i hem va pispar la cartera, tot cridant insults grollers dirigits clarament a mi. I és que potser es pensava, ell també, que no plovia dins la gent, i que per tant jo no tenia cap preocupació.
Però suposo que ho va descobrir, que no hi havia res d’interès dins la cartera. Jo era una persona molt trista i depriment i no tenia amics. Amics, al menys, que intentessin ajudar-me.
Hem vaig aixecar del basalt d’aigua tot escopint al terra, i vaig tenir un calfred. Sentia que necessitava un got de xocolata calenta, d’aquella tan bona que hem preparava la mare.
-I si vols una cosa per què no ho intentes?- Va preguntar la mare.- No perds res en intentar-ho, oi?
-Sí és clar que no, però...- Va dir l’Agnes tot rememorant les paraules que acostumava a dir la seva mare.- Però encara tinc disset anys. No puc treballar i el pare m’odia.
Es va refugiar en un portal, d’aquells tan grans on hi cabria una banyera antiga, i es va escórrer el cabell, xop per la pluja. Pensà que aquella no era la seva vida, que ella en devia de tenir una de millor, en algun lloc, i ara aquella estava reposant en un lloc d’allà o d’aquí, mentre la seva ànima havia anat a parar al cos d’una desgraciada.
De sobte es va obrir un llum dins de l’edifici i l’Agnes es va espantar i després de comprovar que només era una noia que tenia que treure a passejar al seu gos.