Dimecres d'hora lliure (Parida d'hora lliure IV)

L'ultima hora lliure va ser un tant estranya: per algun motiu, en Dani va marxar abans, i la Joana i en Marcel es va quedar quasi callats perquè el seu plà no tenia sentit si el Dani no hi era.
I quin plà, us preguntareu tots.
La Joana no és tan escalfabraguetes com sembla, tot i que l'altre dia va decidir pasar-se una mica amb el Dani per jugar amb ell, per veure si es posava gelós. Al final va decidir que habia estat tot un gran fracàs i va decidir que si no venia a la seguent hora lliure per a tornar-ho a intentar amb més tranquil·litat, no ho suportaria i s'hauria d'enrotllar amb en Marcel.
Però anem pas per pas.
"El Dani no ha vingut, però en Marcel si," Va començar a pensar la Joana "potser em puc enrotllar amb ell. Està bo, per més que el Guerau hem digui que tinc mal gust. I què si m'agrada? Prou que en té ell, de mal gust!".
Es va asseure en el seu banc, al costat del Marcel, que de seguida es va alterar davant la presència de la Joana.
-Joana,hola.- Va dir nerviós.
-Hola, Marcel maco!- Va dir aixecant la veu perquè en Guerau els escoltés, ja que es trovàven a pocs metres de distància: ell caminant cap al banc i ells quasi entortolligats en una empalagosa abraçada.
-Marcel maco!- Va imitar en Guerau.- Vols veure'm els pits que tinc? Són grandísims!
-Calla tu!
-Callaé quan vulgui, no trobes bunica?
-I tant que n'és, la Joana de bonica!
-Ems, guapet que a tu ningú t'ha dit res. Treu les mans d'aquí,- Assenyala les cuixes de la Joana.- que això és territori Dani.
La Joana mira al Guerau amb aires hostils, i quan està a punt de dir una cosa, un volant de badminton aterra al seu cap, tot lliscant fins a caure entre els seus pits.
-Joana marrana, que atreus fins i tot als volants de badminton cap als teus pits!-VA crdar un noi des de l'aula polivalent.
-Hem torna a caure una cosa aquí, i ja veuràs el que faré!
El noi fa un gest amb els dits groser i vulgar i tanca la finestra. La Joana no sembla molesta pel fet que li hagi fet el gest, més aviat s'ha quedat enrojolada i pensativa.
Tot seguit, pensa en enrotllar-se amb en Marcel i la idea li passa fugaç quan es dona compte, sense saber ben bé que pensar, que la Mònica (que va a la mateixa classe que ella) s'acosta cap al banc, s'asseu al costat del Marcel i se li abraça tota tranquila.
I llavors comença a parlar amb ells com si dugués tota l'hora (o la vida) allà. I això, a la Joana, la posa dels nervis.