miércoles, 27 de abril de 2011

El pou de les pors

No podia saber si allò era un color fosc, tot i que si ho era tindria de ser molt vell per a estar tan descolorit com semblava que estaba.
Però no tenia por. No tenia por de perdre la conciència i despertar en un d'aquells dies d'Agost tan calorosos en una tovallola de peixos vermells, en alguna de les numeroses platges de Hawai. No, allò tenia que ser diferent que un simple sotmi.
Però la insuportable calor que feia allà dins es tindria que poder explicar d'alguna manera i, allà tancada en el seu pou de les pors, no podia pensar en gran cosa.
No era el primer cop que la Kat apareixia en un pou, sempre en el mateix, on hi apareixien les coses que tant l'aterrien, on hi apareixien les histories més terribles que ella s'imaginava. I és per això que no podia sortir-se'n mai sola, que sempre hi havia algú que la cridava des de l'altra banda del pou, però el cert és que fins que això passi, fins que la cridi algú, allà dins pot passar de tot.
La Kat passa per 4 fases quan hi cau.
La primera és la negació.
No es pot creure que sigui allà dins, simplement torna a pensar que és un altre sotmi (o malson) del qual aviat s'escaparà.
Després ve l'aterradora veritat.
S'adona de que no és cap sotmi i comença a patir i a passar-ho malament, a tenir por, a tancar els ulls i intentar adormir-se, però no pot i la por dins seu mentre dins del seu cap, inevitablement comença a imaginar aterradores imatges que és compleixen en aquell espai tan redüit.
Quan ja no pot més suplica a la foscor infinita que s'aixeca sobre seu.
Plora, esgarrapa les parets tot suplicant pietat i ajuda.
Finalment, la criden i dóna una abraçada a aquella persona que ha pensat en ella, i que l'ha salvat.
Però això era de petita, quan no ho havia viscut tants cops com ara. Ara el que fa es asseure's i esperar, mentre tot de coses, cada cop més esgarrifoses, tenen lloc davant seu. I el pitjor és que no pot tancar els ulls, i és un peix que es mossega la cua: a causa d'això confia menys amb la gent i cada cop les esperes son més llargues. I més doloroses.

1 comentario:

  1. Resumes bien lo que es, para mí y muchos otros, el sentimiento de miedo que nos aprisiona tantas veces.

    ResponderEliminar