La Roser s'havia aixecat aviat aquell divendres d'hivern, i quan va veure l'hora que era, es va alegrar inmensament de poder romandre més temps entre els suaus llençols del seu llit.
De seguida es va tornar a adormir, doncs estava cansada després de la gran nit de Nadal que va tenir amb la seva família, i en el seu cap van tornar aquells records d'estiu que havien quedat enrere tan ràpid com ho van fer els de tardor.
Unes muntanyes inmenses plenes de colors groc, taronja i marró, banyades en una llum daurada que ho inundava tot, o uns prats d'espígol a punt per a tallar i, fins i tot, podries trobar-te amb algun ocell cantaire abans que tots marxessin cap al sud.
Si, la tardor tenia un munt de coses màgiques, es repetia la Roser dins seu, en el seu sotmi.
Hi havia molta gent a la que no li agradava gens, però a la Roser la feia parar boja. Podia tornar a menjar nous, castanyes i un munt de coses que són típiques de la tardor.
Però l'hivern no li agradava gaire, li feia semblar que el rellotge del temps s'havia aturat i que no passaven els dies, entre tanta grisor que hi havia en l'ambient, tant de fred que feia i tant poques ganes de sortir al carrer. Ho detestava.
Detestava les nevades que queien a Sort al menys un cop a l'any, nevades que fins i tot arrivaben al mig metre alguns cops, i que la feien lliscar pels carrers com una bleda. Nevades que aturaven el trànsit i que feien que tots els guiris i pixa-pins que passaven les vacanses de Nadal al poble es possesin les mans al cap. No li agradava l'hivern.
Però, allà arraulida entre els llençols, pensava que tot plegat era molt agradable quedar-se allà ben tapada escoltant el soroll de l'aigua quant xocava contra la teulada de fusta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario