Decepcions i l'Amàlia

-Oh, amor meu...- Va sospirar l'Alicia.- T'ho ha tornat a fer oi que si?
Vaig assentir lleument amb el cap. Sabia que hem diria que ja m'ho va avisar (que, d'altra banda, era del tot cert) i que m'acaronaria el cap com a una nena petita, com feia sempre i com tant odiava. Pero aquest cop no ho va fer, i es va limitar a fer-me una tendra abraçada.
-Sé que no és el moment més oportú per a parlar, però t'hem d'explicar una cosa, i ja hem trigat massa a dir-t'ho.
La vaig mirar amb incredulitat mentre veia com el meu pare s'asseia amb mi, mentre l'Alicia hem deixava d'abraçar. És clar, per això havia entrat a la meva habitació tant precipitadament...
-Mira, filla, hem decidit que ens haurem de divorciar.
-Sé que és un cop dur, i més ara, però hem pensat que era el millor moment, ja que si esperàvem més sentiries que et faríem un lleig molt gran.
-El lleig me'l feu igual.- Vaig dir, aixecant-me del llit i anant cap a la porta, esperant secretament que m'aturessin i hem diguessin “Ei, que era una broma Amàlia! Com t'ho has empassat, eh?”, però evidentment no ho van fer i hem vaig quedar davant la porta de la cuina.
Vaig decidir no fugir del problema, afrontar-m'hi, així que vaig refer el meu camí fins a la meva habitació i, creuant els braços altivament, els vaig demanar explicacions.
-Com ja saps, no ens portem bé i ens hem deixat d'estimar com a parella.- Va dir-me l'Alicia.
-Sí.- Va afegir el meu pare no gaire convençut.
-Ha estat culpa del pare oi, Alicia?
El pare va abaixar la mirada, i ella també ho va fer, així que vaig ser la única capaç de parlar clar mentre ells dos aguantaven les ganes de retirar-se cap a la seva habitació. Ara hem sentia com la mare quan descobria que havia pegat a en Ton: superior i diligent.
Però ara la mare no hi era i en Ton tampoc, i només quedàvem jo, el pare... i l'Alicia.
Però aquesta família fins fa poc coneguda s'estava enfonsant per moments i el món que fins feia un moment hem feia posar trista per una estupidesa, ara hem feia sentir impotent per una autèntica bogeria.
La tercera. La tercera novia del pare des que en Ton i la mare van morir! La tercera i no n'ha sabut cuidar prou bé!
Tenia la sensació que només era jo la supervivent d'aquell accident d'ara farà tres anys, com si el pare que coneixia d'abans s'hagués esfumat en un segon.
Ara anava de flor en flor i ni s'immutava. Tot i haver tingut tres novies declarades oficials, jo sabia que anava a locals i que hi coneixia noies amb les quals tornava a casa algun cop.
L'Alicia no ho havia patit, perquè el pare havia estat respectuós amb ella, però què vol que en pensi, ara d'ell?
Evidentment poca cosa bona, igual que en va acabant pensant la mare quan va decidir marxar per a no tornar, tot i que quan va dir que no tornaria no ho va dir precisament amb el sentit relatiu a tot el que va passar...
L'Alicia i el pare havien anat a fer les maletes de l'Alicia. És clar, seria ella la que marxaria, com va passar amb les altres dues.
És que sóc la única al món que té un pare tan pocavergonya? Molt hem temo que si, i que no canviarà. Pensava que amb ella seria diferent, que el sermó que li vaig fer després de que la Samantha l'enviés a pastar fang li hauria servit.
Però no. Amb el pare no va servir absolutament res.