El boig de la Forestal (Catalan)

La casa Forestal és una vella mansió abandonada, deixada de la mà de Déu, a la vora d'un petit poble anomenat Escós.
Fa un temps, en aquella casa hi van habitar uns ocupes que la van deixar feta un fastig.
És tota blanca, excepte pels vius colors dels grafitis que l'envolten tant per la casa com pel paller, i potser, en algunes ocasions, pot semblar una mansió maleïda però...Quina mansió abandonada no ho pot semblar?
I ara resta solitària, ocupant el lloc que sempre ha ocupat entre els matolls i arbres que envolten, oferint refugi a insectes i ratolins perduts... però no sempre continuarà sent ignorada la seva història.

Era un diumenge quan la Maria aparcava el cotxe en un petit espai, i deixava al Xuxo lliure, el deixava córrer feliç entre les herbes mentre li portava un i altre cop el pal perquè li llencés.
Un dia molt tranquil i normal, com qualsevol altre.
S'havia fet fosc més aviat del normal a causa dels núvols que havien tapat el cel a mesura que el dia avançava.
Llavors la Maria es va donar compte de que tot estava massa tranquil. Es a dir, no tranquil com si tot estigués com sempre, si no que faltava alguna cosa. I se'n va donar compte: faltava el Xuxo.
Tota preocupada va començar a cridar-lo però no pareixia per enlloc.
La sola foscor que la començava a envoltar la feia estremir fins a tal punt que es va tancar al cotxe. No podia buscar al Xuxo si l'ambient a fora era esfereïdor, i molt menys sola. Així que va agafar el mòbil i va trucar a en Xavier, un bon amic, perquè l'ajudés a buscar al seu gos.
Va aparèixer després que li costés penes i treballs trobar al cotxe de la Maria, perquè la nit avançava amb rapidesa.
-Com es possible que hagi desaparegut? No el tenies vigilat?
-Si... Però no pot ser que hagi desaparegut així, sense cap motiu!
-Doncs ja veus que és ben possible. Au, va! Anem a buscar al Xuxo.
Just quan no portaven ni cinc minuts caminant, van escoltar un udol fort, llarg i agut que només podia provenir del gos.
La sensació de la Maria quan el va escoltar, el que va sentir dins seu, va ser la sensació de que no l'havia perdut. La sensació que per aquella zona havia passat algú i s'havia emportat al Xuxo.
Però no va tenir temps de reflexionar sobre l'estupidesa d'aquella idea perquè en un acte reflex va sortir corrents rere en Xavier, que ja havia detectat més o menys d'on havia vingut el soroll. Van sortir a una carretera, però aviat van tornar a anar a un prat, fins que van parar-se en una vella casa, enorme i blanca. Tot i que després s'hi van aproximar no van detectar els dibuixos de les parets.
Van escoltar un soroll suau, fluix i constant. Semblava que era una fuita d'aigua, però no podia haver-hi aigua en un lloc com aquell, tan abandonat. Només d'entrar ja es van estremir.
El silenci, la soledat, el soroll suau de la fuita d'aigua... tot plegat, semblava una escena d'una pel·lícula de terror.
-Crec que he donat una puntada de peu a alguna cosa...- Va dir la Maria.
Tots dos es van quedar ven quiets, a l'espera que algú mirés que era el que tenien als peus. Va ser la Maria la que es va atrevir a mirar abans.
Primer va ser la boca. No tenia dentadura, alguna cosa li havia arrencat. Després es van fixar en el forat que tenia al cap. Era horrible... no van poder estar-se més temps en aquell lloc, tot i que només estaven a la porta.
Van sortir d'alli tan ràpid com van poder i van trucar a la policia, que va trigar una bona estona, i la Maria els va maleïr per allò.
Quan la policia va arribar, el primer que va fer va ser preguntar què havia passat.
-... i després ens hem trobat al cap del gos, i no hem entrat més per por al que poguessim trobar-nos.
-Si, si, es comprensible... bé, anem a mirar dins a veure si trobem el cos.
La policia va entrar en petits grups de tres a registrar la casa, però no hi van trobar res estrany fins passats uns vint minuts, quan un home va fer un crit d'horror i de pànic i el van seguir unes quantes veus més fins que tot el cos de policia es va haver concentrat en la zona dels fets. Ningú no va tenir ganes de treure el sopar quan va veure l'escena, per que no havien sopat encara.
En una part, tirat com si fos un ninot vell i inservible, estava el cos del Xuxo. I a la paret hi havia escrita una frase: El passat no es pot canviar, però si que es pot vengar als morts.
La lletra no era clara, donat que semblava fet per un nen de tres anys, però es podia identificar algunes lletres per completar la frase.
Era realment fastigós.
Van portar a la Maria i al Xavier a un hostal a Baro i els hi van pagar una habitació. Els dos estaven traumatitzats després d'haver vist el cap del Xuxo, de saber que li havien tret... bé, no fa falta entrar gaire en detalls mentre ells dos intenten oblidar-ho.

La nit era freda. Molt. I no podia estar-se de la glòria que havia experimentat quan havia vist aquell gos pel bosc. Quan l'havia seguit fins al vell paller havia experimentat la sensació més desconeguda que havia sentit mai. Era... trist. Però li havia agradat. I al final, el pobre gos no havia donat suficient sang i avia tingut que posar una mica de la seva.
“Ja li val a lo gos!”, pensava.
Havia aparcat el cotxe en un vell solar i anava a entrar al bar quan va pensar en una nit, de ja feia molts anys, quan van marxar tots i la van deixar abandonada, quan ningú se'n va voler ocupar... ara tothom n'estaria al corrent, d'aquella història, quan la policia comenci a investigar la història de la casa.
Va entrar al bar i va trobar a la Glòria prenent una cervesa. S'hi va aproximar per parlar.

La mateixa hora, únicament que en un altre lloc del poble. Del poble de Sort.
“En aquests moments no es que en doni gaire, de sort...”, pensava un vell policia mentre es prenia un cafè. Li acabaven d'informar del cas del gos mort i decapitat i s'havia quedat una mica parat.
Hi hauria més barbaritats? Buff... Esperava que no. Però el destí no es pot escollir, només es pot avançar.
Va deixar de beure, va tancar els ulls i va deixar la ment en blanc. Un assesí, un gos, una frase... Quin sentit tenia, tot plegat?
Bé, sol faltava unir les peses del puzle, i esperava que no fossin moltes...

Primera hora del matí. El poble es lleva, les vaques pasturen i la get comença a anar als seus prats amb tota normalitat, ignorant i fent rutina.
Tot va com sempre, excepte que un veí ha vist els cotxes patrulla per la vella casa Forestal. I la noticia va volant, com un au, fins que, simplement, tota la gent del poble se'n va assabentar. I, com es normal, van començar a especular.
Però res no s'aproximava a la realitat, com és evident.

La policia circulava a totes hores però sense cap resultat. I els hi donava molta ràbia.
La Maria no sabia de ningú que li volgués fer mal. I tampoc coneixia a ningú allà al Pallars, així que res no tenia sentit.
-Potser és simplement algú a qui li agrada matar animals i pintar amb sang.- Va dir un policia.
Ningú se'l va prendre seriosament.
En aquell moment, truquen al mòbil del cap de la investigació, i l'informen de que un altre gos ha aparegut mort en una habitació de la casa Forestal. És un gos que no coneixen, però que sembla ser que l'han mort amb molta habilitat, donat que l'acaben de trobar.
-Déu meu amb el paio aquest!
Quan entren a la casa, el que troben no és gaire diferent a l'altre cas: un pobre gos decapitat a qui han buidat la sang per escriure la mateixa frase. Res canvia, excepte que sembla fet amb preses. No s'han pres el detall d'emportar-se el ganivet en aquest cas, ni de netejar-lo ni de arreglar res, com en el cas anterior, en el qual les lletres semblaven més polides, però ara eren simplement colors diferents, amb el cos del gos tirat contra la paret, no com amb el Xuxo, que semblava que l'havien deixat en un racó.
La gent començaria a preocupar-se molt més sabent que no ha estat una venjança concreta contra la Maria i el Xuxo. Fos qui fos, anava a per totes i a per tots...

En quin embolic s'havia posat. No tindria d'haver comès el segon assassinat, hauria d'haver esperat fins que fos més tard. Ara tenien la idea que era algú que no treballava de dia. Algun borratxo... i ell podria ser cridat a declarar.

Bé, el vell policia havia trobat una peça del puzle. I era una de molt gran.
A aquelles hores la gent treballava. I no hi havia tanta gent sense feina al Pallars, i menys gent encara que no tingués coartada.
Va fer exactament el que l'assassí pensaria que faria: manar un grup de policies a els bars és populars de Sort. I també la gent que no treballava als matins ni als vespres.

“Ja està, tot s'ha acabat, m'han enxampat. Han anat per un camí correcte. Ara només falta esperar a que descobreixin la història de la casa, i ja podré marxar. Els ho he repetit ja dos cops.”
Anava caminant d'un lloc a altre del bosc, nerviós, i amb ganes d'acabar amb tot.

Ja està. El tenien.
El vell policia, després de estar-se tot el dia amb el telèfon a la mà, esperant una trucada com un nen petit per Nadal, ha aconseguit el seu objectiu. L'únic que falta és saber on es troba.
I com si li hagués llegit la ment, un jove que passava per allí li informa de que han vist a un home estrany en una caseta en un petit bosc.
Se'n hi van tan ràpid com s'adonen de la noticia, i, efectivament, la persona que hi ha allí es l'assassí de gossos.
Tota la caseta plena de sang, i amb un braç gotejant, aquell home s'havia suïcidat deixant amb la seva pròpia sang una paraula: Adéu.
I la Maria, i el Xavier, i tots els que estaven relacionats d'alguna manera en aquell cas, van sentir no haver-lo atrapat abans. Estava boig, matava gossos perquè si, perquè li divertia deixar frases misterioses de venjança amb la sang d'uns pobres animals.
I així es va tancar el cas de l'assassí boig.