Nit de plata (Catalán)

(Esta historia es la que tendria que ser la completa de la "saga" Noche de plata)

En Patrik jeia a terra amb les mans plenes de pintura verda. Acabava de pintar el seu desè quadre sobre Montserrat i se sentia tan cansat... Es va aixecar per a berenar alguna cosa abans no es fes fosc i la bellesa que envoltava el paisatge s'enfosquís.
Aquella nit tenia un sopar, un sopar molt estrany on no en coneixia l'amfitrió. En un principi pensà que és tractava d'una broma de mal gust, perquè el sobre era negre i la carta era escrita a mà amb una lletra elegant. Però després li va arribar una altra carta perquè verifiqués que assistiria i la curiositat el va vèncer de nou, com passava sempre, i va enviar la confirmació.
A la primera carta li havia arribat també un mapa sobre on tenia d'assistir, i com s'hi anava des de Montserrat, el lloc que sovint freqüentava pel fet de ser un gran aficionat a la muntanya com ho era.
El lloc en qüestió era una vella mansió abandonada que algú havia restaurat per aquest esdeveniment, era la Casa Forestal, com l'anomenaven a la zona, i estava situada a la vall d'Escós el poble on es va construir la mansió.
En una primera ullada a la foto, li feia una mica de por anar-hi, però ja havia enviat la confirmació i hi aniria tan si com no.
El cotxe en el qua anava era un cotxe de lloguer, i vigilava de no trobar-se amb ninguna pedra pel camí.
El mapa li indicava les ciutats que tindria que buscar com per exemple Lleida, Tremp i després Baro. Un cop allí, agafarien una carretera secundària que els portaria fins a Escós.
Quan va agafar la carretera, es va preocupar de sobre manera perquè era una carretera molt descuidada, massa fins i tot. En arribar a una granja vella va veure una carretera que enfilava cap amunt i no va dubtar ni un segon. Darrera seu, va quedar el cartell que anunciava Escós, cobert de males herbes, que senyalava cap a una altra direcció.

L'Alba havia estat treballant a l'oficina tot el matí, pensant en la trobada que farien aquella mateixa nit a la Casa Forestal en un petit poble anomenat Escós, que quedava ben lluny de Barcelona.
Tan bon punt va haver plegat de la feina i va haver sopat, va deixar a la Lara amb la cangur perquè s'encarregués de cuidar a la nena
Escós es trobava al Pirineu lleidatà, molt lluny, i tindria que sortir ràpid.
Utilitzant el mapa que li van donar, l'Alba va arribar a la Casa Forestal a les 7 del vespre, i va conèixer a l'amfitrió.
Era alt, fornit i musculós, amb els ulls marrons i el pèl castany clar. Aquest era llarg i estava recollit en una petita cueta.
-Bon dia. Vostè deu ser l'Alba, la convidada de Barcelona. Estic encantat de poder veure que encara es conserva en bon estat. Seguiu-me, us ensenyaré la vostra habitació.
L'Alba es preguntava de que la coneixia, però ho va deixar córrer tan bon punt va arribar a la seva habitació. Una gran sala amb un prestatge de llibres, una catifa que ocupava tot el centre de l'habitació, en un racó hi havia un armari amb un vestit molt elegant i un espai buit per a que pogués col·locar la seva roba. Hi havia també un gran llit amb uns llençols de seda de color blanc i un gran quadre d'un tal Patrik González.
Un escriptori omplia el buit que quedava a l'altra banda de la sala.
-El vestit és especial perquè se'l posi aquesta nit, senyoreta, i si desitja conèixer a l'autor d'aquest quadre, no tindria que trigar molt.
-Està convidat?
-Com ho està vostè i dues persones més.
-De què hem coneix?
-La vaig veure quan era una dona soltera. No ho deu recordar, el cas és que la conec i punt.
L'Alba es va quedar una mica plantada e insegura, i quan l'amfitrió se'n va anar de l'habitació, va començar a col·locar les seves pertinències a l'habitació.

En Will era un afortunat home de negocis i ex-president del comitè internacional de la llibertat d'Expressió (CILE), què va fracassar, però ell se'n va emportar tots els beneficis i es va fer un gran home ric.
La seva esposa, Lena, era preciosa, més fins i tot que la gran deessa de l'amor Afrodita.
No es van casar fins als 30 anys i ara que en tenien els dos 32, encara no tenien fills.
Però no era cap problema, es deia en Will, la vida amb un compromís com ho és un fill no porta res a part de gastos innecessaris.
El cotxe de seguida va sortir de la carretera i van punxar.
-Ostres Will, que no veus que no havíem de passar per Ancs, sinó per Gerri i Baro?
Malhumorat, en Will li donava la raó. El fet era que no estava de gaire bon humor perquè la persona que els havia enviat les invitacions no s'identificava en la carta.
-Vols dir que no ens hem equivocat en acceptar la invitació d'aquell home?
-No, estimat, si ens ha convidat hi hem d'anar home!
I un altre cop en Will donava la raó a la Lena.
“No potser si que ens hem equivocat, però ara ja és massa tard per a tornar enrere. Tinc molta curiositat en saber més sobre aquest assumpte”.






























Capítol 2-

-Perdoni senyora, això és Escós?- Va preguntar en Patrik a una dona vella i arrugada que estava alimentant les gallines en una quadra solitària al costat d'un petita casa i d'un tractor, en mig del no-res.
-Jua, jua, juaa! Jove, és que ets curt de gambals? Això no és Escós, Escós no està en aquest lloc, està en l'altra carretera, en carretera recta! Jua, jua, juaa!
La dona vella reia com una bruixa, pensava en Patrik, i feia por hi tot.
-Merci.
-No watch the moon in house of the criminal.- Va dir la vella, com si recités una maledicció.
En Patrik cada vegada estava més espantat i va pujar al cotxe tan aviat com les cames li van respondre i va sortir d'aquell casalot tan aviat com va poder.
No sabia ben bé el què passava, però allò era horrorós.

L'Alba era mirant la televisió a la sala principal, amb l'anfitrió parant la taula per als altres convidats.
Ella ja li havia demanat uns quants cops, però ell no havia acceptat que l'ajudés, ho trobava una falta de respecte.
Tampoc no deixava que li digués pel seu nom, Marcel, i volia que l'anomenés Amfitrió.
Era una persona molt estranya i ella tenia una mica de por de que els altres convidats no es presentessin com havien acordat fer.
-No es preocupi senyoreta, no trigaran a arribar.- Li havia dit l'Amfitrió feia una mitja hora.
Quan estava a punt de quedar-se adormida amb el programa de fotografies que feien, va escoltar el soroll de rodes d'un cotxe aparcant al pati de darrera.
Es va alegrar de seguida i va anar a rebre al nou convidat.
-Ni parlar-ne! Els convidats han de estar còmodes!- Li va etzibar l'Amfitrió quan va anar a obrir la porta.
Va escoltar la veu inquieta d'un home de la seva edat, més o menys, i es va tranquil·litzar en veure que era una persona normal.
-Senyoreta, aquest és en Patrik, el pintor que va pintar el quadre que és a la seva habitació. Senyoret, ella és l'Alba, una empresària d'èxit a Barcelona. Està soltera, pot estar ben tranquil, però li recomano que tingui tacte a l'hora de parlar del se ex. Juas, juas!- Va riure una mica.
Es van saludar cordialment i en Marcel el va acompanyar a la seva habitació al final del passadís, a la porta esquerra.
Se'ls va quedar mirant, fins que es va adormir.


-Felicitats, Will!- Va bramar la Lena.- Ara ens passarem tota la nit aquí amb el cotxe i arribarem tard
al sopar!
En Will no era un home amb una gran paciència, i per aquest motiu no podria suportar una nit en un cotxe.
-Trucaré a l'amfitrió per avisar-lo. Està a punt de fer-se fosc.
-Molt bé, serà el millor. Som una mica avall de Ancs, dis-li que portem 2 llibres i un portatil en una maleta i la roba a l'altra.
-Està bé.
Mentre en Will parlava per telèfon, la Lena va engegar la radio una mica i es va fer un cigarret per a calmar els nervis.
-L'amfitrió diu que ara ens puja a buscar amb el seu cotxe.
-Perfecte.- Fa una calada.- Vols fumar un mica de mentre no arribi?
-Lena!
-Què? És un vici, jo no sóc com tu, ho vaig provar de ben petita i no ho puc deixar!
-Mol bé, però mentre tu estiguis a la Casa Forsetal no vull que fumis ni un sol cigarret!
La Lena va apagar el cigarret amb un sospir de resignació en veure que l'amfitrió arribava amb cotxe.

-Hola e...
-Alba.
Feia una mitja hora que havia arribat en Patrik a la Casa Forestal i ja havia deixat les seves coses a la respectiva habitació.
L'Alba havia estat mirant un programa de concursos fins feia una estona i l'havia apagat per poder relaxar-se una mica.
En Patrik havia arribat just en aquell moment i ella ho agraïa, perquè tindrien que lligar llaços i fer amistat.
-Jo soc en Patrik. Encantat. Sóc pintor.
-M'agrada. Jo sóc oficinista a Barcelona. En un principi jo quasi hem perdo pel camí.- Va dir sense saber ben bé com. Amb una naturalitat que no va poder expressar amb el Rafael, que amb pau descansi, sigui on sigui.
En Patrik va riure una mica en recordar el seu error.
-Doncs jo si que m'he perdut. He torçat en una direcció equivocada i m'he trobat a una senyora molt estranya que, quan jo ja marxava espantat, m'ha dit: No watch the moon in house of the criminal. Mai he sabut anglès!- Va afegir entre una rialla que a l'Alba li va semblar agradable.
De sobte, es va parar per traduir el que la senyora vella li havia dit.
-No es veu la lluna a la casa del criminal...
-Com dius?
-Això és el que et va dir la vella! No es veu la lluna a la casa del criminal!
En Patrik es va quedar pensatiu durant uns segons abans de fer una ganyota de terror.
-Vols dir que aquesta casa es la casa d'un criminal, que l'amfitrió...
-Podria ser. I això hem recorda a la famosa novel·la d'Agahta Christie Y no quedó ninguno. És molt curiós. Quants convidats més hi ha en aquesta vetllada?
L'Alba va negar amb el cap com dient que no ho sabia.
Tots dos van restar muts, van sentir l'impuls d'agafar els cotxes i marxar, però no ho van poder fer, perquè llavors va arribar l'amfitrió amb els altres dos convidats, perduts ves a saber per on.

Durant la travessia pel camí tan vell, la Lena va xerrar com un lloro amb l'amfitrió, alt i musculós, i en Will va tenir desitjos d'apartar-la d'ell.
La Lena era el seu cor al 100%, l'ocupava tot i s'ho deien tot, i de tant en tant sorgia un atac de sinceritat entre ells i s'explicaven tot el que els preocupava de l'altre, això passava normalment a casa, quan miraven una pel·lícula i feien la pausa dels anuncis.
S'estimaven.
Però un inconvenient era que en Will era una mica gelós, la Lena li'n parlava i ell o acceptava resignat, sabent que de tant en tant, a la seva estimada també l'hi agafava la gelosia quan ell parlava amb una vella amiga d'infantesa que ara s'havia fet model.
Sempre, des de ben joves, s'havien agradat en secret, pensant que l'altre no sentia el mateix, i vivien autèntiques aventures dignes de ser contades en les seves memòries, si es que algun dia n'escrivien alguna.
El que en Will i la Lena no han oblidat mai va ser una nit, en una festa major d'un poble proper a la costa, on ells dos es van banyar en roba interior a la platja, rient-se de l'altre quan topava amb una petxina i queia al mar. La Lena es va fer mal al peu i en Will la va guarir. Ella encara no sortia amb ell, però els dos sabien que el que pensaven de l'altre era amor i no una simple amistat. I el fet de que ell li guarís la ferida, va fer que l'amor que la Lena sentia per a en Will es fes més gran encara del que ja ho estava quan es topaven “casualment” pel passadís.
Ell recordava bé les notes que s'enviaven anònimes, a les quals mai assistien i no tenien l'esperança de què fos l'altre. Tenien un munt d'històries gracioses i romàntiques en les quals els dos establien un contacte i sentien una sensació per l'altre molt impactant, com si l'altre fos dinamita.
Un soroll de rodes aparcant va fer treure a en Will dels seus pensaments i va agafar la maleta en les quals portaven la roba i les cremes de la Lena què tan li agradava posar-se.

-Tindrem d'anar amb peus de plom.- Va dir en Patrik a l'Alba.
-Si...
Es va obrir la porta amb un cop sec, i van aparèixer els dos convidats perduts per la montanya.
-Hola, senyoreta Alba, senyoret Patrik, ja han arribat els convidats que s'havien perdut, i els últims. Si us plau, els hi prego que vagin a les seves habitacions mentre jo acompanyo als convidats que han arribat a les seves.
En Patrik va assentir i va anar cap a l'habitació que tenia assignada.
No era gran cosa: un llit en una punta, al costat d'una finestra, una catifa grandiosa que quasi es podria dir que cobria tota l'habitació, un escriptori a l'altra punta de l'habitació, un tauleta de nit, un armari i una prestatgeria plena de llibres que semblaven molt antics.
Va obrir l'armari i hi va trobar un esmoquin negre amb una corbata, preparat per posar-se'l aquella nit.
Va desar la seva roba i va posar la foto de la seva germana en un racó de l'escriptori.
Li preocupava també, el fet de la naturalitat amb la que s'havia expressat amb l'Alba. Semblava una dona agradable i fins i tot divertida, tot i ser empresària.
Potser, i vagament ho pensava, a ell li agradava l'Alba.
Va desfer tota la possibilitat en pensar amb la Natàlia, la seva ex. Encara hi pensava molt, i no ho podia deixar. Ella era qui l'havia deixat, qui se n'havia anat de la seva vida com si no importés gens ni mica el que passés amb ells. I, de fet, així era. Però en Patrik no podia ara, a sobre que només feia una mes que ella l'havia deixat, enamorar-se de l'Alba.
No, definitivament, s'oblidaria d'ella.

L'Alba va sentir l'impuls d'estirar-se a terra, a sobre de la gran catifa que omplia quasi tota la sala.
Es va desfer del gran impuls perquè s'havia compromès a trucar la cangur de la Lara.
Van sonar uns quants piiiip abans no sonés el contestador automàtic.
Va deixar el seu missatge:
-Hola Rosa. Només era dir-te que he arribat bé a la Casa Forestal. Espero que vosaltres també estigueu igual de bé que jo. Però he d'admetre que tot plegat és bastant estrany. En fi, ja us trucaré en un moment més oportú. Un petó.
Va penjar el telèfon i es va dirigir cap a l'armari. Tenia que emprovar-se aquell vestit, no fos cas que no li anés bé de cintura, per poder-li fer algun que altre detall...
Se'l va quedar mirant, amb cara desafiant, però no la guanyaria un vestit, no, es deia, i el va agafar decidida a provar-se'l encara que amb allò li fos la vida!

La Lena estava encantada de la vida amb ella mateixa, tan encantada que no s'ho creia.
En Will va acceptar de posar-se l'esmoquin negre que li havia deixat l'amfitrió només per a satisfer-la! No s'ho creia, no queia de cul a terra perquè sabia que allò feia mal.
-No, Lena, no ho acabo de veure bé... potser hem fa una mica...
-Una mica, una mica! Excuses, Will! Estàs fenomenal.
En Will s'ho va començar a creure i es va mirar al mirall. La persona del mirall no era ell, definitivament, amb una corbata... feia un munt de temps que no se'n provava una!
Es va mirar la Lena. Duia un passador que ell li havia regalat quan eren molt petits que li recollia molt bé el seu bonic pèl negre, arrissat amb elegància i estil. Un vestit vermell i ajustat amb unes sabates negres.
Era tan bonica... sempre ho havia estat, de fet.

L'Amfitrió acabava de fer els últims retocs abans no fos l'hora de sopar i de començar la festa.
Va col·locar un ganivet i es va estirar esgotat al sofà que estava disposat davant del televisor i de la xemeneia, per on sortia el fum provocat pel foc que havia encès feia no res, per a esclafar la sala, més que res.
Estava molt feliç per com havien succeït les coses aquella tarda. Molt feliç. Molt satisfet.
La distribució de les habitacions no podia haver estat més ben preparada per aquella nit, i l'altra.
L'Amfitrió va riure dissimuladament mentre s'asseia més correctament al sofà.
-Pensava que no vindria... però ha acceptat la invitació.

En Patrik només feia que donar voltes per l'habitació, preocupat pel seu estat.
Si de debò era cert que li agradava... que l'atreia l'Alba, estaria en un embús no molt bonic. De debò que podia començar a pensar seriosament en una relació després de la Natàlia? Però, de totes maneres, que el feia pensar que l'Alba sentia el mateix per a ell? Tot era molt estrany.
Va mirar per la finestra i, inconscient-ment, va recordar les paraules de la vella del casalot. No es veu la lluna a la casa del criminal... era tan estrany.
Inconscient-ment va tornar a pensar en la Natàlia. La bella i preciosa Natàlia del seu cor. On quedava després de l'Alba, si de debò sentia alguna cosa per ella?
Massa preguntes que no podia contestar. Massa preguntes en les quals ara no volia pensar. Es va asseure al llit, un llit molt còmode, per cert, i es va preguntar què passaria en aquella casa...

En Will era ajagut a la cadira de l'escriptori mentre la Lena es pintava la ralla dels ulls.
Ell, de petit, havia estat el pitjor enemic de la seva estimada, però no sabia el perquè. La Lena li va explicar feia uns anys i li va semblar força graciós. Resulta que la seva millor amiga, de la qual no recordava el nom, deia que ell s'hi havia enrotllat, per dir-ho d'alguna manera, i com que ella sempre havia estat la persona que més l'estimava, li va saber molt greu.
La Lena va sortir del bany.
-Estàs...- Va començar en Will.- Estàs meravellosa!
-Gràcies.
I després d'això, en tota la casa, va ressonar el soroll del rellotge, que anunciava que eren les 9, hora de sopar.

Tots els convidats es van presentar a l'hora anunciada amb els vestits respecius.
“Perfecte” pensava l'Amfitrió.
L'ordre en què es disposaven els seients a la gran taula no era planificat com ho eren les diferents habitacions en les quals s'allotjaven els convidats, així que cadascú es va asseure on li va semblar.
-No sembla que sigui cap assassí, aquest amfitrió.- Va xiuxiuejar l'Alba al Patrik.
-No ho sé, suposo que hauràs vist alguna peli d'assassinats on l'assassí és qui menys t'esperes... deu ser el mateix.
-Suposo que si...- Va dir l'Alba.
L'Amfitrió repassava els últims retocs al sopar i a la música mentre els seus convidats parlaven i feien amistat.
Tot estava anant bé fins al moment. Ho tenia tot preparat, tot perfectament fet, només feia falta esperar el moment més oportú per a donar un impuls al seu treball.

M'ha ben enganyat. És una persona odiosa, aquest Amfitrió. Es mereix tot el que li puga fer i més. Sí senyor:el mataria a sang freda, recordant-li tot el que va passar.

La Lena no feia res més que mirar a en Will i aquest començava a pensar que no havia estat gaire bona idea això de posar-se l'esmoquin.
-Passa alguna cosa, Lena?
-No. Només és que cada vegada que et veig, des de que vam agafar el cotxe, m'agrades més.
En Will es va posar vermell en sentir-ho.
-Tu també m'agrades. Avui estàs molt guapa, més del que ja ho estàs normalment.
-Gràcies. Tu també.- Va dir la Lena, que amb aquestes paraules els dos es van posar més vermells.
-Will... t'he de dir una cosa molt seriosa.
-A si?- Va fer amb veu temorosa i prudent- Prefereixo no saber-ne res...
En Will va mirar a la Lena de reüll. La cara que va veure estava una mica vermella, però no ruboritzada per les paraules que abans li havia dit.
Estava a punt de plorar. Tan en Will com la Lena.
“No pot ser, com podem plorar per tan poca cosa?”, es deia en Will.
-Bé, si vols, no tinc cap presa en donar-te-ho més tard...
-No m'anaves a dir que estaves enamorada del musculós de l'Amfitrió?
Ara si, la Lena no va dissimular la seva sorpresa.
-De debò que ho pensaves, Will?- Va dir alegrant la cara.- Llavors, era això el que et passava al cotxe quan baixàvem, oi?
-Si... vaig veure que estaves tan encantada de la vida amb l'Amfitrió que...
La Lena va riure una mica i a en Will se li va encomanar la felicitat que expressava aquell riure.
“Si està gelós, vol dir que encara m'estima.” Va pensar feliç la Lena.

L'Alba es mirava la parella de davant amb tristesa. No feien res més que recordar-li com n'era, de fort, l'amor que ella sentia pel Rafael, que amb pau descansi.
Es van conèixer al metro, quan es disposaven a sortir, els dos van veure com un home estranger robava la bossa a un home que acabava de comprar i tots dos van córrer per agafar l'home. Però quan es disposaven a llençar-se-li a sobre, tots dos van caure junts a terra, semblant més bé unes persones sortides d'un còmic que uns rescatadors en acció.
Es van enamorar i després de tres mesos es van casar i van tenir una filla. Però el Rafael va morir...

La vetllada va transcórrer molt tranquil·la i en Patrik ho agraïa de tot cor. No semblava pas un lloc on assassinessin algú, més aviat una festa on es coneixia a gent.
Es va dirigir a la seva habitació tranquil·lament i sense pressa i, en passar per davant de l'habitació de l'Alba, va sentir uns plors.
Va trucar a la porta educada-ment i es va allisar l'esmoquin abans no l'obrís.
-Un moment!- Va sentir que deia l'Alba entre plors que s'aguantava.
Van ser dos moments, perquè va trigar bastant.
-Es que m'estava rentant la cara, ja se sap... Què vols Patrik?
-Doncs... es que pensava que tu estaves... ee... plorant i he volgut veure que passava, per ajudar-te.
L'Alba va somriure dolçament mentre mirava cap a un altre lloc, cap a un prestatge que ell no podia distingir.
-No hem passa res, pots marchar tranquil.- Va dir tancant la porta.
I en Will va fer el que ella li va dir.

En Will estava llegint un llibre dels que portava a la bossa quan va sentir el crit procedent de la biblioteca.
Tant ell com la Lena van sortir corrents de la seva habitació per veure el que passava i en Will va topar amb l'Alba quan sortia de la seva habitació.
L'Alba es va parar en sec quan el va veure bé. La seva ment es va parar, el perquè d'anar a la biblioteca va desaparèixer i l'única cosa que va poder fer va ser estirar-se a terra i posar-se a plorar.
Plorava, i no sabia el perquè. Últimament, no feia res més que plorar pel seu Rafael, pel que van compartir junts. S'aproximava el seu aniversari i no fei res més que pensar en ell, i l'amor que aquells dos desprenien era clavat al que en Rafael desprenia quan estava amb ella, quan estava al mateix món, abans que no desapareixés.
En Patrik passava pel seu costat en el moment en el que es va caure a terra, en el moment en el qual quasi es dona un cop amb l'escaleta que hi havia al costat d'on ella s'havia ajagut plorant.
-Alba, què et passa?
-Res!- Va bramar mentre s'aixecava pensant que algú com ella no podia plorar.
Va deixar a en Patrik plantat al mig del passadís.
La Lena va ser la primera en arribar a la biblioteca. El que va trobar no va ser el que s'hauria estimat més trobar. Cert que era un assassinat, però el veure tot el terra ple de sang, l'Amfitrió per terra amb els ulls en blanc agafant un bloc de notes, no va poder evitar fer un crit esgarrifós.
En Will va arribar just després del crit, però l'Alba el va empènyer bruscament i va cridar que no el toquessim.
-Podeu esborrar pistes. -Va aclarir l'Alba tot agafant una sabana i apartant una mica el cos per a poder posar-li bé. En fer això, li va caure una llàgrima en recordar com l'havia tractat en arribar a la Casa Forestal, i tots se'n van donar compte.












































Capítol 3-
Ell era assegut a la quarta fila al segon pupitre. Ella s'asseuria al tercer, per poder-lo observar millor.
Va passar pel seu costat, sense que l'altre es mogués una mica inquiet al seu seient o sense que sentís una punxada que es pogués veure a simple vista. Es va desil·lusionar. Sabia que ell no sentia res per ella, a part d'una simple forta amistat.
Ell la va saludar amb un gest de la mà. Ella es va posar una mica vermella i li va tornar, sense que ell li pogués veure la cara.
Durant les tres primeres hores, es va limitar a observar-lo atentament, cada gest, cada paraula... tot valia la pena.

Ell va veure clarament com entrava per la porta amb passos decidits. S'havia alegrat només de veure que anirien en moltes classes junts. Ell va evitar mirar-la perquè estava ocupat tapant-se la cara. La tenia vermella i tan sols es va limitar a fer-li un gest amb la mà.
De seguida va notar com ella s'asseia just darrere d'ell. No s'ho prenia malament, perquè la tindria a prop.
Durant tot el matí, ell va notar unes mirades penetrants, uns ulls que no se li treien de sobre. No es va fer il·lusions perquè clarament sabia que el músculs de la classe, en Xavier, estava boig per ella, i ella pel que es veia, sortia amb ell des de feia una setmana.

La Lena va notar que ell es posava inquiet, que pressentia que la mirava i que estava a punt per girar-se amb alguna excusa. De seguida va apartar la mirada cap a en Xavier, que seia al costat de'n Will.
Tal i com ella s'esperava, ell es va girar per demanar-li una goma i la va enxampar mirant en Xavier amb cara de bleda. No va notar desil·lusió en els ulls d'ell.
-Lena, que tens una goma?
-Si, té.- Va dir donant-li.
Va veure com feia veure que borrava alguna cosa de la taula i després li va tornar.

Exactment. Ella estava mirant en Xavier, ja no tenia cap dubte que estava coladíssima per ell.
Li va demanar una goma per a fer veure que borrava alguna cosa i li va tornar després.
Era tan graciós, ell, pensant en que la Lena estaria colada per en Xavier... i aquest més content que una mona!
L'arribava a odiar.

La Lena estava estirada en el seu llit quan va rebre una trucada inesperada.
-Si?- Va respondre.- Qui demana? (...) No, no soc amb ningú, ara. (...) a la meva habitació. (...) si jo també, adéu!- Va penjar una mica enfadada. Era en Xavier, que es preocupava per a res durant molta estona, i la controlava una mica.
Potser notava que ella estava pendent d'en Will? Esperava que no fos així.
Es va tornar a estirar, mirant pel buit de la finestra. No acabava d'estimar a en Xavier, però ja s'havia rendit amb en Will i necessitava oblidar-lo, amb totes les seves forces, així que quan va tenir l'oportunitat, es va declara a en Xavier.
-Sabia que tu, Lena, estaves penjada per mi! Totes ho estan!- Va dir donant-se aires de grandesa. Ella va tenir que reprimir els seus pensaments i fer veure que l'havia enxampat. Ell li va dir que si i es van començar a trobar, però encara no s'havien fet cap petó. No era timidesa, sinó que ella no era capaç de donar-li'n un, perquè sempre estava pensant amb en Will quan estava disposada a fer-li un petó. I era una gran tortura per a ella.
No volia que en Xavier s'assabentés d'algunes coses, per més novio seu que fos, volia intimitat.
Va engegar la televisió decididament quan pensava que seria ja impossible adormir-se a aquelles hores de la nit.

En Will caminava decidit cap al vestuari de nois per a curar-se la ferida que s'havia fet quan va sentir una veu: la Lena.
Va parar l'orella de seguida, camuflat darrera la porta.
-Lena, sortim junts des de fa una setmana i encara no m'has donat cap petó!
La Lena restava callada, pel que en Will interpretava en el silenci.
-Lena! Respon!
Llavors es va sentir una mà que donava un cop a la seva Lena.
-Si tu no t'atreveixes, te'l faré jo mateix! Som nòvios i m'has de fer un petó!- Li va cridar en Xavier.
“Com que ser novios es basa en els petons?!”, va pensar en Will.
Ell va escoltar uns gemecs i un cop contra una paret. Ell no podia més de ràbia quan va mirar una mica i va veure el que es temia: En Xavier agafant a la Lena, la seva Lena. No va poder fer-hi res, i va obrir la porta de bat a bat fent tot el xivarri possible.
En Xavier es va girar de sobte, temerós, i la Lena es va allunyar d'ell.
-Will...- Va dir ell.
Els ulls de'n Will bullien de ràbia, i en Xavier ho sabia. Tot i així, en Xavier era molt més fort que ell i tots dos ho sabien.
-Què li feies a la Lena?!
-No és assumpte teu.- Va dir en Xavier.- O potser si... per algun casual a tu t'agrada oi?
En Will estava mut, però va articular alguna resposta coherent.
-No, no m'agrada...
-I doncs?
-Som molt amics i l'aprecio molt. Segurament molt més que tu!
En Xavier va moure's decididament cap a en Will, que no es va moure.
-Com que assegures que, com que jo no l'aprecio, li demano petons? Si no l'apreciés, no li'n demanaria, es més, no hauria acceptat la seva declaració tros de soca!
En Xavier va agafar a en Will per la camisa com si fos un mosquit i li va escupir a la cara.
-Tu no et posis on no et demanen!
-Jo hem poso on hem dona la gana.- Va aconseguir dir en Will amb molt d'esforç.
Va mirar a la Lena i va veure com estava adormida, potser desmaiada, a causa de la bofetada que en Xavier li havia llençat.
Llavors, a causa de la distracció de'n Will, en Xavier el va llençar cap al passadís de nou, i ell es va dirigir a la Lena.
-Tu i jo parlarem després.- I tot seguit la va acariciar suaument.

La Lena escoltava una mica avergonyida com en Xavier li reclamava un petó. Després de que ella no respongués, li va clavar una bofetada que la va deixar parada.
Va escoltar a en Xavier dir algunes paraules a escopinades però, a causa del cop tan fort que li va ventar, estava quasi inconscient.
Va notar com l'empenyia cap a la paret, disposat a fer-li un petó a totes totes i també com algú entrava al vestidor donant un cop fort a la porta.
En Xavier la va deixar i ella es va deixar caure a terra.
-Lena, Lena!- Va dir una veu.- Lena desperta dona!
Era l'Amanda, que la sacsejava suament amb intenció de despertar-la.
-Et trobes bé? Podem trucar a casa per que et vinguin a buscar. No es normal adormir-se, i més encara sabent com ets tu...
La Lena estava confusa, però va saber distingir que tot el que havia passat deuria de ser un somni i va assentir amb el cap. Si es quedava al institut empitjoraria per moments.
Va caminar acompanyada de l'Amanda cap a infermeria per a descansar mentre no arribessin els seus pares a buscar-la. Pel camí es va trobar amb el Xavier i ella li va somriure dolçament per indicar-li que després el trucaria.
Pel camí també es va trobar amb en Will, que no la va mirar en cap moment i ella es va sentir malament. Segurament estava preocupat per ella.
Un cop al cotxe, la seva mare es va fixar en que duia la cara vermella i en que tenia els canells vermells com la cara.
-Què t'ha passat Lena?- Li va preguntar.
La Lena va dubtar, i va pensar. Es clar que no havia estat un somni, però no gosava di-ho.
-Com? No, no res...
La mare la va mirar poc convençuda, demanant-li explicacions.
-Tranquil·la, Lena, no ho direm a ningú sense el teu consentiment.
Dubtant, la Lena els va explicar fins el moment on s'havia adormit o desmaiat, i també que tenia una mica de por.
-No vull sortir amb en Xavier ara que sé que hem reclama petons a totes hores, i menys saben que vol parlar amb mi en privat. Sincerament, no pensava que fos així.
La seva mare ho entenia, i volia saber-ne els detalls per quan la seva filla els donés consentiment per a explicar-ho als professors.
-El o la que ha entrat t'ha salvat de donar-li el petó que et reclamava o d'alguna cosa pitjor. Recordes qui podria ser?
-No, només recordo que gràcies a el o la que ha entrat, en Xavier m'ha deixat caure bruscament al terra. Això és tot.
Van aparcar el cotxe i el seu pare va prendre la paraula.
-Demà no fa falta que vagis a l'institut. Jo demanaré la feina, reina.
-No, m'he d'enfrontar amb ell perquè vegi que no li tinc por.
-Però pot ser perillós. Imagina que vol alguna cosa més a part d'un simple petó.
La Lena es va estremir en imaginar-s'ho. No ho volia ni pensar.
Van entrar a casa i ella es va posar el pijama.
Va dormir una mica per a tranquil·litzar-se i la va despertar el soroll del mòbil. Inconscientment el va despenjar sense mirar qui era i es va endur un gran ensurt.
-Lena? Soc en Xavier. Avui vull quedar amb tu.
-A... jo no crec que...
-Si no vens, ho passaràs malament, i la persona que t'ha vingut a rescatar patirà.
-No vindré. Trobaré abans que tu a la persona que m'ha vingut a ajudar i li diré que no surti de casa.
-Si et creus tan especialista, ho podràs fer. Adéu.- Va dir penjant el telèfon.
La Lena estava molt preocupada per tot l'assumpte, i a la primera persona que va trucar després va ser a en Will.
-Will, en Xavier vol fer mal a la persona que hem va venir a ajudar als vestidor!- Li va treure tot d'una sola rafaga, sense prendre aire.
En Wil es va sorprendre.
-T'ho ha dit ell?
-Si!
-I tu que vols fer?
-Vull trobar a la persona que hem va venir a ajudar per poder-li dir que no surti de casa durant tota la tarda. M'ajudaràs?
En Will es va sorprendre un altre cop, perquè pensava que ella l'havia vist o escoltat però en certa manera es va quedar més tranquil.
-No pateixis, jo li diré.
-De debò Will? Ets fantàstic!
Fantàstic... Era el que pensava la Lena d'ell.







Capítol 4-
La Lena havia aconseguit fer una becaina gràcies a unes pastilles i s'acabava d'aixecar. Tots jeien, amb la cara pàlida. Potser en Will no tenia tan de pànic com els altres.
-Hem de trucar a la policia!- Va cridar en Will.
En Patrik va fer que no amb el cap mentre deia que no seria possible: els havien amagat el cable del telèfon i tots els mòbils estaven petats.
-I no podem anar a avisar a algú del poble i trucar des de qualsevol telèfon d'Escós?
-Tu creus que ens hem d'arriscar d'aquesta manera?- Va dir en Patrik.- Qualsevol pot oferir-se voluntari i llençar l'arma del crim, és així de fàcil!
-Però llavors ja sabrem que el que hi vagi és l'assassí.- Va dir la Lena mig adormida.
-Sempre hi ha la possibilitat que hi vagi un altre, sobretot ara que hem mencionat un possible truc.
-Podem anar-hi tots junts.
En Patrik va negar de nou amb un sospir de resignació.
-No ho podem fer perquè l'assassí pot llençar l'arma igualment, i per més soroll que faci, sempre el pot esmorteir fent-ne un de més gran o parlant fort. I a més...
-I a més què?
-A més hi ha la possibilitat de que l'assassí no sigui un de nosaltres i esborri pistes. Com l'Alba ha dit, si el toquem podriem esborrar pistes i allò vol dir que ningú abans l'ha tocat. I si ningú més l'ha tocat, vol dir que encara hi són i que si és cert que l'assassí no és entre nosaltres, les pot esborrar mentre marxem.
-Però i si un es queda vigilant?
-Aquell un pot ser l'assassí i esborrar les pistes!
Tots van sospirar en veure que tenia raó.
-Tu abans eres un detectiu o un policia o alguna cosa així no és cert? Sinó, no faries aquestes deduccions...
-Si, inspector de policia. Retirat, ja no ho sóc.
Ja era mitjanit. Van mirar per l'enorme finestra com la lluna banyava els prats i com les estrelles cobrien el cel de plata. No semblava que en la quietud d'una nit com aquella s'agués produït un assassinat.

No van trobar cap alternativa i es van quedar inspeccionant el cadàver.
-Vaja... no sembla que hagin planejat aquest assassinat amb antelació, el que ens podria assegurar que és una persona que ara està aquí amb nosaltres. Sembla que tenia un bloc de notes quan va morir.- en Patrik va aixecar la vista un moment per a veure amb més deteniment l'habitació del crim.- Evidentment, no l'han assassinat en un altre lloc i l'han portat aquí per a que no trobéssim pistes, ja que la sang que hi ha per terra i la paret són continues, es a dir, que van en perfecta concordança amb el cadàver.
La Lena observava com aquell home repetia coses i paraules que a ella prou lluny li quedaven. En Will era llegin un llibre quan, de sobte, es va començar a trobar malament.
-Què et passa estimat?- Li va preguntar la Lena preocupada.
-No hem trobo gens bé, crec que aniré a reposar una mica. Lena, preferiria estar acompanyat, no fos cas que ens assassinin també.
-Si.
L'Alba se'ls va mirar i li va caure una llàgrima prou grossa com per fer sospitar.
“Són tan clavats al Rafael i a mi!”, pensava.

En Will caminava ajudat per la Lena, que l'agafava pels braços.
-Lena, t'he de confessar una cosa. Saps...- es va parar en sec quan es va deixar esmunyir entre els braços de la seva estimada.
Va escoltar el seu crit, la seva veu apurada i els seus ànims.
Va veure que la Lena estava sent ajudada per en Patrik i que l'Alba se'l mirava amb una expressió estranya. Només va poder identificar la tristesa.

En Patrik i l'Alba estaven tenint una petita conversa.
-Sospito que deu haver sigut la mateixa persona que ha mort l'Amfitrió. Però no puc aconseguir trobar un mòbil.
-Patrik, t'oblides que tots en aquell moment estàvem lluny d'en Will i ningú no podia haver-li clavat cap cosa!
En Patrik va baixar la vista i es va deixa caure en una cadira propera.
-No, estic convençut que ha de ser la mateixa persona. Qui si nó es voldria lliurar d'en Will?
L'Alba va anar al bany, convençuda que hi tobaria la solució.
-Patrik!- el va cridar- Ho he trobat, ho he trobat!
L'Alba va aixecar un pot des de la porta com si fos un treofeu.
-Què és?
-Una crema especial per a la pell.
-I amb que ens pot ajudar?
-La pell absorbeix la crema, no ho recordes? Potser hi havia crema al llibre o alguna cosa semblant...
-Però llabors, que hi guanyava?
-No ho sé...
En Patrik es va posar dret i va mirar cap a fora.
-És tan trist que en Will hagi deixat a la Lena d'aquesta manera... mort, als seus braços, amb ganes de dir-li alguna cosa que no dirà mai.
-Massa trist, sí, però el cert és que no hi ha res a fer. Be, si que hi ha una cosa a fer: trobar a l'assassí
el més ràpid possible. Imagina què ens vol matar a tots!
Els crits ofegats de la Lena cada cop eren més evidents, crits de pena, de ràbia, de tristesa... crits que deixarien sord a qui els escoltes, si els sentís d'aprop.

En Will, pàl·lid com ho estava, li havia deixat una pista que volia que només ella descobrís. No ho havia vist fins en aquell moment.
Era un trosset petit de paper, una nota, què deia:

La vida amb tu ha estat fantàstica. Ara me'n vaig, i et deixo sola. Sola i bonica en la tristesa què hem provoca trobar-te de nou.

Era estrany, i llabors pensava que la nota era per una altra persona, i no pas per ella. Però s'equivocava. Era segur que la nota li havia deixat per a ella.
-Will... tu sabies que moriries, oi? Per què no m'ho vas dir?- Deia la Lena amb la veu fluixa i trista, entre els plor profunds que queien de la seva galta.
No s'ho creia. En Will sabia que moriria i, per tant, li havia deixat aquella nota per a ella. I ella... que en faria ella de la nota?
No es refiava ni un pèl de l'Alba. Només que l'havia vist plorant mentre els mirava i li feia mala espina.
I també i havia aquest tal Patik. De debò que havia estat inspector de policia? Per què, justament, l'Amfitrió els havia elegit a ells? Què tenia tot això a veure amb la mort del Will? Per què a ell?
La Lena no feia sinó reflexionar. Havia deixat de plorar, seria valenta com ho havia estat disset anys enrere. No es rendiria davant un assassí, això seria com donar-se per vençuda.
En Will l'estimava perquè sempre havia estat valenta i forta, elegant i bella. I seria el que en Will estimava: seria una Lena forta, valenta i bella.
Deixar-se vèncer d'aquesta manera hauria estat l'error més greu de la seva vida si no fos per la nota que havia trobat al seu marit. Volia venjança, i l'aconseguiria. I tant que l'aconseguiria!


Capítol 5-
En Ptrik continuava absent, mirant el cadàver de l'Amfitrió amb deteniment i comparant-lo amb el de'n Will. I la Lena no ho suportava.
-Deixa de tractar al Will com a un objecte!
-No el tracto com a un objecte, faig la meva feina, trobar pistes.
-La teva feina? Com es nota que no els coneixies de res!- Va dir entre plors evidents.
En Patrik se la va mirar, comprenent i assimilant informació.
-I ara què fas? Mirarme i veure com hem comporto? Tu trobes que mataria al meu marit?
-Hi ha la possibilitat...-En Patrik va deixar la frase a mitjes perquè una bofetada va anar a parar a la seva galta dreta.
Es va fer un silenci. Es podia escoltar la remor llunyana del riu a aquelles altes hores de la nit. També els insectes de la nit vibraven amb les aigües llunyanes.
-Tu... tu i la teva feina... quan estiguis d'esborrar pistes i quan vulguis començar a tobarles, hem vens a cridar.
-No pots sortir! Tu pots ser l'assassina!- Li va ventar l'Alba.
-I tu? Pots tenir motius per a matar-los, oi? Sé que no paraves de mirar-nos i de ploriquejar.
L'Alba va callar i en Patrik, ofès, va prendre la paraula.
-Qui ets tu per a dir això?
-Una persona amb dret a opinar a qui acaben d'assassinar el marit i que no fan res per a tobar a l'assassí.
Dit això, va agafar la porta i li va ventar un cop de peu per a tancar-la quan va haver desaparegut.

L'habitació de l'Alba estava davant de les escales i la Lena no va dubtar a l'hora d'entrar-hi.
La catifa del mig estava rebregada i al telèfon hi havia un missatge.

Estem molt bé. La Lara es porta fabulosament. Diu unes coses que jo no entenc: què significa que en Rafael et vindrà a veure? Sento recordar-to, però ell es mort. Hem preocupa el que diu la nena, però a part d'això estem molt bé. Petons, Rosa i Lara.

Un tal Rafael va morir i la nena petita ha dit que vindrà a veure a l'Alba. Deu ser una equivocació.
Va remenar tota l'habitació en busca de proves que puguin revelar alguna identitat, alguna pista, però només va trobar, en un quadern, uns estranys apunts rebregats i posats de qualsevol manera.
No els va poder llegir perquè semblaven fets amb molta presa i sense posar-hi gaire atenció.
Eren unes lletres inidentificables i un simbol molt estrany.