(Catalán) Esta es una que me gustaria terminar.
Saludos, Anairda.
Un lloc per a l'Àlex.
Una ombra vaga sense un rumb concret per els carrers antics de Tarragona. No té un destí.
“Ara ja no”, pensa l'Àlex.
Ha tingut una baralla molt forta amb els seus pares i s'ha escapat de casa. I no vol tornar a creuar més aquella porta. No vol anar a seguretat social ni comèdies d'aquestes. Pot sobreviure sol, ja té 15 anys.
Es camufla entre els nois que parlen de la lliga de bàsquet, dels que van amb monopatí i amb les noies que parlen de nois. Abans, a ell no li importava que li clavessin els ulls, perquè li agradava que el miressin, però ara se sent com si fos un objecte. Com si fos algú més entre la gent a qui observar. Ja no té a ningú. I no pot anar amb el Xavi perquè el seu pare treballa a l'hotel del seu. I tampoc amb l'Albert perquè la seva mare i la de l'Àlex són molt bones amigues.
Tampoc es que vulgui viure de franc i com un intrús a casa de la gent, perquè no és el seu estil. El que faria seria passar el temps amb els amics abans de morir de gana.
“Perquè si m'he d'estar així fins als 18, i sense haber acabat l'escola, de segur que hem moro.”, pensava, mentre les mirades que l'observaven no paraven. Ara s'adonava que ell també mirava així abans a la gent.
Camina durant una estona més i decideix anar cap a l'amfiteatre romà. Asseure's en un banc i contemplar-ho des de fora.
“¿Perquè pagar quan es pot veure des de fora de la reixa?”, pensa.
Ara, assegut sobre un banc fet pols, té la sensació que res no dura per sempre. No fa ni vint minuts que era a casa seva, fent-se l'esmorzar, i ara... ja no ho tornarà a fer mai més, fins que no tingui un treball. I per més bé que administri els 100 euros que li ha robat a la mare del seu “amagatall per futures emergències”, no en tindrà per a tres anys.
Fa un sospir i deixa que la ment es deixi anar.
Comença a pensar en la seva infància. Recorda els nois anglesos, la cosina Marta quan anaven a casa els oncles per Nadal, i la felicitat de la Rosa quan va tenir el seu primer fill... hi ha moments i sensacions que encara no ha oblidat. Ni ho farà mai.
La mare li ha donat una motxilla amb les seves coses més íntimes abans de marxar. Li donava una motxilla amb quatre coses de no res i el deixava anar per Tarragona com qui no vol la cosa. Va alçar la vista abans de mirar en el interior de la motxilla i es va preguntar com seria la vida en el temps dels romans, si aquestes coses serien normals entre els gladiadors i entre grans famílies riques de l'època.
Decideix mirar l'interior de la motxilla i hi descobreix una foto d'ell i els seus pares, un mapa, una petita sàbana i una caixa de cartró que sembla tenir un contingut molt vell.
S'intriga més per la caixa que per observar millor la fotografia o el mapa (encara que creu que ho llençarà tot al contenidor, o ho vendrà per guanya un petit benefici) i l'obre. El que hi troba són una pila de cartes.
-Ai no...- Murmura amb uns ulls oberts de bat a bat.- Però si... si són de l'Emma.
L'Emma és una noia que va conèixer de ben petit, però que va morir de leucèmia als 12 anys. Són una pila de cartes que els seus pares mai li van entregar, ell creu que per no fer-li mal, en el seu moment.
Agafa el primer sobre i el llegeix amb ansietat.
A l'Àlex:
Aquest estiu passat ha estat el millor de la meva vida, i has fet que conegui una cosa anomenada diversió. Mai m'ho havia passat tan bé.
Només era dir-te el de sempre: que estic bé, que hem continuo avorrint molt i que espero que ens tornem a veure aviat.
M'han dit que hi haurà un torneig d'escacs al poble. ¡Que divertit! ¡Escacs!
Buf... no ho sé segur, però també corre el rumor d'una lliga de petanca.
Ja ho veus, en un poble ple de gent avorrida, el que hi passa són coses avorrides. I no puc jugar amb els meus pares perquè no hem fan cas. Quina sort que tens de que amb tu juguin a futbol, o a bàsquet. A mi m'ignoren. Si els teus no t'agraden, me'ls canvies quan vulguis si?
Va, una abraçada. Emma.
No hay comentarios:
Publicar un comentario