Història d'una rodamón (Catalán)

No conec un món més cruel que el que s'amaga rere la capa de la riquesa. I encara més després de saber quins són els luxes dels que disposa la gent amb un treball. Menjar calent, un sostre i els pares.
Els pares... són ells qui et mantenen molts anys de la teva vida i no ho aprecies de veritat fins que aquest temps s'acava. A mi no s'em va acabar. Jo el vaig acabar, que es diferent.
A casa era el pare qui manava, qui imposava les regles que tant la mare com jo haviem de seguir. De petita no ho veia. Ara, l'únic que veia en aquella casa era por, respecte i ganes de marxar.
Aquestes ganes venien de mi, es clar. I ara farà d'això mig any. Mig any vivint del que podia en una cabaña amb ocupes.

Els ocupes no són com hem semblava que eren. Pensava que eren gent drogadicta, adicta al fum que desprén un bon porro o que eren mala gent, però he descobert que no tots són així. Bé que amb els que convic fumen. Però no són ni drogadictes ni mala gent.
D'això n'estic segura: hi ha moltes coses en aquest món que enyoro, si, però n'hi ha d'altres que enyoraria encara més si tornés a casa.
Com per exemple el cel fosc amb estrelles. Estrelles que contemplo cada nit amb la Berta i el Marcel. O amb en Zac o la Fàtima, d'entre altres.
Estar aquí, al llac, m'ha canviat. Quan vaig començar aquesta nova vida, hem semblava insoportable mantenir-me, però amb el temps he après a cultivar un hort i a deixar lliure la meva consiència en un camp que es perd en l'horitzó, tal com han après a fer els altres.
No sóc la única que ha vingut des de Barcelona com a pogut, només perquè així pensava que ho oblidaria tot. En Zac i la Anna també hem van explicar un passat més o menys igual.
Ells dos eren germans i rebien un mal tracte per part del seu pare i quan van fer els disset, farts de tot, van agafar i van marxar de casa.
Les primeres nits no podia dormir. Havia fet amistat amb la gent d'aquí però no sabia si feia ben fet. Si hem passaria alguna cosa o si podria tornar a tenir una familia. La Fàtima m'havia ajudat quan vaig arribar aquí, i pel que havia vist era evident que no era una mala persona. Però als altres amb prou feines hi parlava. Tampoc es que hi portés una eternitat, a la masia, però m'incomodava.
Per això, sortia de la vella masia on vivía aleshores i anava a asseure'm a la vora del llac per reaxar-me quan no era capaç d'adormir-me.
Mirava els estels imaginant què estaria fent a casa a aquestes hores. No era dificil:
segurament estaria plorant perquè el pare ens hauria tornat a escridassar perquè la sopa no estava prou calenta, o perquè no li havíem planxat l'uniforme.
Llavors venia la Fàtima i hem parlava amablement, com si ella sabés perfectament com hem sentia.
-És dur al principi. Què et penses? Nosaltres també vam tenir uns primers dies en aquesta masia perduda.- Hem deia, tot seient al meu costat i tirant una pedra al llac.
-I tant si és dur... però més ho era estar amb el pare.
-Ara el teu pare ja no hi és, ja no et pot fer mal. Nosaltres no ho farem, així que ja pots entrar.
I tot seguit, m'ajudava a aixecar-me i entràvem a casa.
La vida és molt millor en companyia, aquella nit ho vaig comprendre definitivament. Si marxava del llac, no sabria com viure.
Hi ha dos coses de les quals no tenia cap dubte quan vaig arribar al llac, i també quan en continuava estant:
no enyoraria mai al meu pare, però si que trobaria a faltar la meva habitació... amb les meves coses de sempre i amb la meva història atrapada a les seves parets.
D'això no en parlàvem a la masia perquè allí ningú no volia tornar al passat.
La Fàtima hem va explicar un dia que no parlàven d'aquelles coses perquè no valia la pena fer-ho. Segons ella, parlar del passat es com abandonar el futur: s'ha de viure el moment al màxim, sigui quin sigui el present on vivim. Amb el temps hem vaig adonar de que per força així tindria que ser.
-El què has de fer no és enyorar casa teva. Has de mirar el que ara tens: pau, tranquilitat i vida. Aquí pots viure amb nosaltres sense que tiguis que suportar al teu pare. Així estem tots, amb el temps un s'acostuma a viure sense la gent, per mes dur que sigui al principi. Jo vaig marxar de casa deixant amb la meva germana petita amb la promesa que tornaria. Ves a saber si ja s'ha oblidat de mi...
I a continuació m'oferia un cigar que aceptava mentre ella demanava a en Zac un encenedor.
Jo, com que no tenia germans, no patia per ells. Tampoc patia per la meva mare, perquè sabia que ens abandonaria. Ho portava planejant unes setmanes. Aniria amb la tieta i ens deixaria a mi amb el pare.
-Per què?- Hem va preguntar una dia la Berta.
-Perquè la meva mare hem considerava una càrrega. No feia les coses tal i com el pare les volia... en fi, res, això.
La Berta era la que sempre s'ocupava de mi quan vaig arribar cansada a la casa. Junt amb la Fàtima, hem van ajudar en tot el que van poder.

Ara, per les nits, l'únic en que sóc capaç de pensar mentres dormo és en el demà. Què faré, si surtiré al poble o si hem quedaré a casa. Potser vaig a pescar amb el Zac o amb l'Anna... no ho sé.
Lúnic que sé, és que ara visc en pau. Sense pallises. Sense crits. Sense el pare.