Tribu urbana

Això és vida!- Cridava l'Unai.
S'havia estirat al llit amb un refresc a la mà, mentre el bevia amb desesperació per a refrescar-se. La calor l'havia obligat a baixar la persiana de la seva finestra, i ara estava completament a les fosques, però això sí: amb la seva Coca-cola.
L'Artur, que s'havia quedat de peu davant del llit, va trobar oportú d'encendre la llum per a poder continuar amb els seus deures.
-Si ho haguessis fet tot quan tocava, ara podries fer com jo: beure una Coca-cola i estirar-te al llit fent el ganso tot el dia.
El noi no va dir res, i va acotar el cap ressentit mentre escoltava com el seu amic feia un glop del refresc que duia entre les mans.
La feina l'estava matant, i les innumerables redaccions que havia de presentar per al dia següent continuaven estant a mitges, però no es rendia. Ja podia dir tot el que volgués, l'Unai, que ell se'n sortiria ben aviat.
Mentre resolia un problema de matemàtiques li va venir al cap aquella ocasió en que el seu germà es va posar en un bon embolic.
Devia ser feia un o dos mesos, per allà a mitjans d'estiu, que en Mateu es va començar a relacionar amb un grup perillós del carrer.
S'havia tornat addicte a la coca i sabia que aquella gent en duia, així que va voler entrar al grup que formaven.
Ells eren el que se'n podria dir una tribu urbana com Déu mana: amb pantalons trencats, botes fins als genolls i camises completament desgasades, tenien un aspecte tan poc agradable que la gent no acostumava a acostar-s'hi gaire. Alguns adults que els havien denunciat havien rebut una bona pallissa, i ja ningú al barri s'atrevia a dir-los-hi res.
Però en Marcel, tot decidit, es va aventurar en un espai on no acostumava a moure's gaire, i en va acabar malparat.
Al Toni, el cap del grup, l'hi va semblar entretingut fer-li passar per una petita tortura, o prova com en diria ell, per a acceptar-lo com a un dels seus.
La prova consistia en travessar tot el carrer fins a arribar a la cantonada de l'Antònia, evitant les pedres i els pals que els membres del grup li anirien tirant pel camí.
I així va començar a córrer carrer avall, mentre una pluja de pals i de pedres li passava pels costats. En un principi, li anava molt bé, però algunes pedres ja el començaven a tocar fort a les cames, provocant així que disminuís la marxa.
Però com més afluixava el seu ritme, més pedres li tocaven. Era un peix que es mossegava la cua.
Llavors va ser quan el pare de l'Unai va aparèixer amb la patrulla policia i van aturar la carrera, emportant-se al Marcel a l'hospital.
Però el que realment lamentava l'Artur, era la poca valentía que havia tingut el pare de l'Unai en deixar anar als membres del grup.
Però una cosa no treia l'altra, i l'hi estava molt agraït al pare del seu amic per haver salvat el seu germà d'aquella tortura.
L'única cosa que no va poder evitar l'Artur, i que era el que el tenia ocupat, va ser concentrar-se amb tota la feina, encara que l'Unai l'hi ho hagués recordat milers de cops aquell estiu.
I ara, en tombar una mica el cap per a fixar-se en el que estava fent el noi a sobre el llit, es posa a riure com un desesperat: està més adormit que mai, i això que ahir tampoc van estar fins tan tard fent la feina que tenia l'Artur, però l'Unai era molt mandrós.
Va concentrar-se de nou amb els deures de matemàtiques, les redaccions i un munt de coses més que tenia que entregar, abans no es fes encara més tard.
De totes maneres, no confiava en acabar-ho tot per al dia següent, però si confiava en tenir-ne la meitat.