viernes, 17 de diciembre de 2010

Història d'una rodamón (Catalán)

No conec un món més cruel que el que s'amaga rere la capa de la riquesa. I encara més després de saber quins són els luxes dels que disposa la gent amb un treball. Menjar calent, un sostre i els pares.
Els pares... són ells qui et mantenen molts anys de la teva vida i no ho aprecies de veritat fins que aquest temps s'acava. A mi no s'em va acabar. Jo el vaig acabar, que es diferent.
A casa era el pare qui manava, qui imposava les regles que tant la mare com jo haviem de seguir. De petita no ho veia. Ara, l'únic que veia en aquella casa era por, respecte i ganes de marxar.
Aquestes ganes venien de mi, es clar. I ara farà d'això mig any. Mig any vivint del que podia en una cabaña amb ocupes.

Els ocupes no són com hem semblava que eren. Pensava que eren gent drogadicta, adicta al fum que desprén un bon porro o que eren mala gent, però he descobert que no tots són així. Bé que amb els que convic fumen. Però no són ni drogadictes ni mala gent.
D'això n'estic segura: hi ha moltes coses en aquest món que enyoro, si, però n'hi ha d'altres que enyoraria encara més si tornés a casa.
Com per exemple el cel fosc amb estrelles. Estrelles que contemplo cada nit amb la Berta i el Marcel. O amb en Zac o la Fàtima, d'entre altres.
Estar aquí, al llac, m'ha canviat. Quan vaig començar aquesta nova vida, hem semblava insoportable mantenir-me, però amb el temps he après a cultivar un hort i a deixar lliure la meva consiència en un camp que es perd en l'horitzó, tal com han après a fer els altres.
No sóc la única que ha vingut des de Barcelona com a pogut, només perquè així pensava que ho oblidaria tot. En Zac i la Anna també hem van explicar un passat més o menys igual.
Ells dos eren germans i rebien un mal tracte per part del seu pare i quan van fer els disset, farts de tot, van agafar i van marxar de casa.
Les primeres nits no podia dormir. Havia fet amistat amb la gent d'aquí però no sabia si feia ben fet. Si hem passaria alguna cosa o si podria tornar a tenir una familia. La Fàtima m'havia ajudat quan vaig arribar aquí, i pel que havia vist era evident que no era una mala persona. Però als altres amb prou feines hi parlava. Tampoc es que hi portés una eternitat, a la masia, però m'incomodava.
Per això, sortia de la vella masia on vivía aleshores i anava a asseure'm a la vora del llac per reaxar-me quan no era capaç d'adormir-me.
Mirava els estels imaginant què estaria fent a casa a aquestes hores. No era dificil:
segurament estaria plorant perquè el pare ens hauria tornat a escridassar perquè la sopa no estava prou calenta, o perquè no li havíem planxat l'uniforme.
Llavors venia la Fàtima i hem parlava amablement, com si ella sabés perfectament com hem sentia.
-És dur al principi. Què et penses? Nosaltres també vam tenir uns primers dies en aquesta masia perduda.- Hem deia, tot seient al meu costat i tirant una pedra al llac.
-I tant si és dur... però més ho era estar amb el pare.
-Ara el teu pare ja no hi és, ja no et pot fer mal. Nosaltres no ho farem, així que ja pots entrar.
I tot seguit, m'ajudava a aixecar-me i entràvem a casa.
La vida és molt millor en companyia, aquella nit ho vaig comprendre definitivament. Si marxava del llac, no sabria com viure.
Hi ha dos coses de les quals no tenia cap dubte quan vaig arribar al llac, i també quan en continuava estant:
no enyoraria mai al meu pare, però si que trobaria a faltar la meva habitació... amb les meves coses de sempre i amb la meva història atrapada a les seves parets.
D'això no en parlàvem a la masia perquè allí ningú no volia tornar al passat.
La Fàtima hem va explicar un dia que no parlàven d'aquelles coses perquè no valia la pena fer-ho. Segons ella, parlar del passat es com abandonar el futur: s'ha de viure el moment al màxim, sigui quin sigui el present on vivim. Amb el temps hem vaig adonar de que per força així tindria que ser.
-El què has de fer no és enyorar casa teva. Has de mirar el que ara tens: pau, tranquilitat i vida. Aquí pots viure amb nosaltres sense que tiguis que suportar al teu pare. Així estem tots, amb el temps un s'acostuma a viure sense la gent, per mes dur que sigui al principi. Jo vaig marxar de casa deixant amb la meva germana petita amb la promesa que tornaria. Ves a saber si ja s'ha oblidat de mi...
I a continuació m'oferia un cigar que aceptava mentre ella demanava a en Zac un encenedor.
Jo, com que no tenia germans, no patia per ells. Tampoc patia per la meva mare, perquè sabia que ens abandonaria. Ho portava planejant unes setmanes. Aniria amb la tieta i ens deixaria a mi amb el pare.
-Per què?- Hem va preguntar una dia la Berta.
-Perquè la meva mare hem considerava una càrrega. No feia les coses tal i com el pare les volia... en fi, res, això.
La Berta era la que sempre s'ocupava de mi quan vaig arribar cansada a la casa. Junt amb la Fàtima, hem van ajudar en tot el que van poder.

Ara, per les nits, l'únic en que sóc capaç de pensar mentres dormo és en el demà. Què faré, si surtiré al poble o si hem quedaré a casa. Potser vaig a pescar amb el Zac o amb l'Anna... no ho sé.
Lúnic que sé, és que ara visc en pau. Sense pallises. Sense crits. Sense el pare.

miércoles, 1 de diciembre de 2010

El canto del loco: Volverá

Me acuerdo y pienso el tiempo que llevábamos sin vernos,
dos niños pequeños que lo sentían todo,
pero lo sigo sintiendo hoy por ti,
recuerdos que tengo,
no entiendo que dejáramos de vernos buscando
mil besos que no son nuestros besos,
deseo estar contigo hasta morir.

Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome
volverá seguro que volverá
y sigo sintiendo te echo de menos
que acabe mi soledad volverá
te juro que volverá ese amor verdadero
cuando era pequeño seguro que volverá, volverá.

Te miro te miro mi tiempo y siento que tu eres lo que quiero
mi niña mi sueño todo eso que no tengo
y que sigo sintiendo hoy por ti.

Incluso en mis sueños me invento y creo que te tengo te toco,
tu cuerpo y se que eso no es cierto
me estoy acojonándome sin ti.

Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome volverá
seguro que volverá y sigo sintiendo
te echo de menos que acabe mi soledad
volverá te juro que volverá ese amor verdadero cuando era pequeño
seguro que volverá, volverá.

Desesperándome te buscaba en mis sueños y ahogándome
volverá seguro que volverá
y sigo sintiendo te echo de menos
que acabe mi soledad volverá
te juro que volverá ese amor verdadero cuando era pequeño
seguro que volverá, y volverá

lunes, 29 de noviembre de 2010

Cavilaciones de Olga sobre su padre

¿Y por qué se dice que si se muere alguien de nuestra familia debemos llorar como madalenas?
Claro que yo no pieno llorar, que me lo pienso pasar por el forro porque tampoco es que se merezca algo mejor, sinceramente. ¿Y qué se puede merecer?
Él quiere que le enterremos en un nicho de oro comprado con todo nuestro dinero ganado con sudor durante muchos, muchos años.
Yo tengo una idea mucho mejor:
¿Qué te parece, viejo abaricioso, si te enterramos tal qual en un nicho de cartón podrido para que se te coman los gusanos?
¿O que te quememos y esparzamos tus cenizas por un campo lleno de estiercol, para combinarlo con lo que tu eres?
¿O que te congelemos y te llevemos a un museo con la inscripción "Nunca quiso a nadie más que a su dinero y toda su mierda" ?
Así que el nicho de oro te lo va a comprar tu madre, ¡que para algo cobra una pensión mejor que todos nuestros sueldos juntos!
¿Y no te parece que, además de exponerte en un museo con esa inscripción, debamos añadir que "era un fantasma tan detestable que hasta Franquenstein huía de él en sus sueños" ?
Bueno, cuando esto ocurra tu ya no estaras, tu ya estaras muerto y haremos contigo lo que nos de la gana.

jueves, 25 de noviembre de 2010

Sandra & María- El accidente de María

Fue una buena tarde, si no fuera que, durante las dos siguientes horas iba a pensar en ella todo el rato.
Regresé, cuando me llamaron, al comedor. Creí que me moría.
Roberto y María, mis padres, estaban mirando la tele. Aparecia en la pantalla el parque en donde había paseado con María. Y tumbada en el suelo, inconsciente, estaba ella. María.
-Tu estabas con ella esta tarde.- Dijo mi hermano.- Has sido tu?
Estaba sin palabras. No podía ni gritarle.
No... no podía mientras las imagenes siguieran en la pantalla.
-Sandra, no pensaba que fueras capaz de algo así!
-Que no he sido yo pedazo de subnormal degenerado!
-Sandra, no isnultes a tu hermano!
-Que le jodan!- Grité entre sollozos.
Y en la tele seguían sacando las imagenes de María... ahora más bien de la ambulancia que la llevaba al hospital. Hablavan de un atraco. Pues es lo que nadie dejaría de contar; un pirómano atacaba a una joven de 15 años. Genial! Que todo el mundo lo contara!
Me encerré en mi misma esos 2 días donde no se sabía nada de su estado ni se le permitían las visitas.
La había apuñalado, pero no era mortal en absoluto, si se sanaba bien.
Respiré, muy profundamente, y me dejé llevar.

viernes, 5 de noviembre de 2010

Sandra & Maria- El Parque

Nunca me paré a pensar en el sentido de mi vida. Nunca... hasta ahora. Y solo lo hago para entretenerme, para intentar olvidar.
Sería mejor empezar des de el principio.
Me llamo Sandra, tengo 15 años y soy capricornio. Nací el 16 de Enero de 1995, a mediodía. Tengo un hermano rebelde de 17 años que no quiere seguir estudiando y hace campana muy a menudo. Y mis padres son un poco estrictos conmigo por ese motivo.
Hablando un poco de mi hermano, os adelanto que cada semana tiene a una chica distinta que ir a buscar para seducir (desgraciadamente, lo consigue) para ir a la disco.
Yo empezé a tene relaciones hace unos meses. Y no fue una relación normal de una chica de 15 años qualquiera. No. La mía podria haber ganado un premio al peliculón más raro de la historia.
Hace unos meses, en el instituto conocí a María, una chica de rizos dorados que caían como cascadas, deslizandose en su cuello y acariciando su cara, blanca, pero a su vez hermosa. Tenia un toque dané en sus facciones (más tarde descubrí que era francesa, y no danesa).
La primera vez que la ví, no supe enseguida que a ella no les gustaban los chicos.Me dí cuenta unos días más tarde cuandp quedamos las dos en el parque. Para las dos significó mucho. Yo nunca lo hubiera imaginado, pero me gustaba mucho su caracter. Tenia algo... algo que no sabría explicar.Tal vez... me hubiera enamorado de María. Porque sentía como mariposas en mi estómago.
Le dije:
-Siento algo muy extraño.
-Debe ser que estas nerviosa o que no quieres marcharte. A mi me pasa lo mismo.
Sentir esas palabras salir de su boca me llenó de felicidad, le gustaba mi compañia.
Anduvimos por el parque unos minutos más, sin prisas, y nos ibamos hacercando a mi casa. Me dspedí, se despidió...
Entré a casa y papá ya me hechaba la bronca por llegar tarde a casa. Tampoco lo hize mucho caso y me fuí a mi cuarto. Al entrar, me tumbé y recapitulé toda esa tarde.