Paranoia d'hora lliure VII-

-Que en Marcel...
La Joana, que acabava d'escoltar el que l'Alexandra li deia, es va deixar caure en un banc que hi havia a la entrada (o al mateix temps a la sortida) de l'institut, tota conmocionada.
Les llàgrimes, grosses, li tapaven la vista de tal manera que no podia ni distingir a l'Alex d'entre tota la gent que sortia per la porta de l'institut.
Fem una mica de memòria:
Després que en Dani i la Joana fessin un dels pasos per a sentir-se més adults interiorment, va aparèxer en Marcel, un noi molt guapo i que estava molt bo, i la Joana ho va voler aprofitar per a posar gelós a en Dani.
Però no li va acabar de sortir del tot bé, ja que va aparèixer la Mònica i va decidir que en Marcel seria seu.
Van anar tots tres (Marcel, Mònica i Joana) al lavabo per a aclarir tot aquest assumpte, i la Joana en va sortir sola pensant que la Mònica no havia fet res de dolent. Però la veritat, era que en Marcel i la Mònica s'estaven relacionant d'una manera molt íntima en una de les cabines del lavavo, i l'Alex, que va anar al lavabo sola, els va descobrir i va decidir explicar-ho a la Joana. I aqui ens hem quedat...

-Joana, de debò que hem sap greu, però trobo que és millor dir-t'ho.
-No, si jo... jo... t'ho agraeixo però... el cop... no deixarà mai de ser fort... per a mi.
L'Alexandra es va asseure al costat de la Joana, que s'apurava en assecar unes llàgrimes que no deixaven de sortir.
Per la porta, de sobte, va aparèixer en Guerau i en veure a la Joana tan xafada, va anar sense dubtar ni un segon a veure què li passava.
L'Alexandra va veure que la pobra de la Joana no podria explicar ni tan sols que en Marcel no estava amb ella, aixi que va prendre el seu paper.
-Déu meu, si això sembla un culebró de la tele!- Va cridar en Guerau en escoltar tota la història.- No, si ja deia jo que la Mònica només portarie problemes...
-Però... no, en Marcel... m'estimava?
Quan va haber pronunciat aquelles paraules, es va donar compte de que era una estúpidesa quedar-se plorant com una madalena, aixi que va decidir que buscaria a la Mònica i l'apallisaria, i quan ja estigués mig morta, la lligaria amb uan corda a dalt d'un arbre perquè pressenciés la pallisa que li donaria a en Marcel. I ella no podria fer res per a evitar-ho.
-Fes el que vulguis.- Va dir una veu coneguda.- Jo ja m'he cansat del teu joc rastrer.
L'Alex, que fins a aquell moment havia estat asseguda al costat de la Joana, va girar el cap amb tantissima energia que va estar a punt d'aixecar-se sola.
En Guerau, es va limitar a girar-se mentre escoltava unes passes que anaven cap a ells.
Pero la Joana, que va ser la primera en distingir la veu de la persona que parlava, es va aixecar de cop, tot expectant.
-Adéu, Joana.
I, tot quedant-se-la mirant un segon, va desfer el camí cap a la porta.
-Dani...- Va murmurar la Joana.- Dani...