Si m'haguessin explicat tot el que haver-ho dit significaria, potser li hauria fet cas i m'ho hauria guardat per a mi, mantenint-ho tot en secret.
Si m'haguessin dit que, un cop ho hagués explicat tot, m'hauria de sentir tant malament, de debò que no ho hauria fet.
Però no m'ho van dir, i per a bé o per a mal, ara ja no ho puc canviar. Ara ja està fet, i no ho puc desfer.
Pensava en això mentre pujava a l'autocar que hem portaria fins a Rialp, en els tres o quatre minuts en què estaria allà tancada, mirant per una finestra com passava el paisatge, i pensant sobre el que havia fet.
La Joana, tot i estar plorant, m'ho havia agraït. Valorava el fet d'haber estat valenta i haver-ho dit, i tant l'Adriana com en Guerau estaven amb mi en tot això.
Però hem sentia tant malament... ara ja no savia que pasaria amb tot això; si la Joana es vengaria, o si en Marcel ho faria amb mi. No amb aquell sentit. Ni amb cap sentit especial. Simplement, fer alguna cosa per a ferir-me: trencar-me un braç, o una cama, escampar rumors o mentides... una venjança com qualsevol altra.
Tindria que afronar-ho com una valenta, perquè jo no era una estúpida, ni una persona dèbil. Per això lluitaria amb la Joana, i buscaria l'ajuda del Guerau i l'Adriana.
El que hem preocupava de debò, i potser era el punt més delicat de tot, era en Dani.
Dani, si poguesis saber com lamento tot això, potser pensaries de debò que no sóc una mala persona. No sóc una mala persona, no ho he dit per a ferir-te.
És tot tant complicat...
Corria tant com podia pels carrers, intentant oblidar com m'havia deixat el meu nòvio aquell matí, a l'hora del pati.
Era tant lamentable que jo, la Sònia, hagués estat plantada d'aquella manera...
Hem queien les llàgrimes sense control per la cara, quan vaig topar amb un noi que tenia aproximadament la meva edat. Anava amb mi a l'institut, però no m'hi havia fixat mai gaire.
Estava plorant, igual que jo, i semblava igual de sorprès de trobar-me en aquell estat que jo de trobar-me'l a ell.
-Ho sento.- Va dir, i va girar cua esquivant-me, i vigilant que no veiés com plorava, encara que jo ho hagués vist molt abans.
-Què et passa?
Vaig ser ràpida i directa, tenaç i sincera, a l'hora de mostrar la meva curiositat cap a ell.
-Hem sap greu, però no és assumpte teu.
-No pots ni tan sols dir-me amb què te a veure?
-Ja t'he dit que no! No et conec, no sé el teu nom i no tinc per a que explicar-t'ho. I punt.
Llavors va ser quan hem vaig adonar que aquell noi havia fet que deixés de plorar. Aquell noi, havia fet que oblidés al meu nòvio.
En Marcel s'estava pasejant per casa meva com si el fet que l'Iris estigués mirant la tele no importés, i anava parlant de la Joana mentre em tocava el cul. M'excitava de sobremanera, però temia que l'Iris s'adonés de tot.
-Fes silenci, siusplau, que hi ha ma germana!
-Au va...!
I hem calla amb un petó, mentre passeja la llengua per la meva boca com si fos l'últim dia que ho pogués fer, mentre hem toca els pits com si fos seva.
-Marcel... va, siusplau deixa-ho per a després.
-Mònica, no puc deixar una cosa tan única per a després.
-Després... després més, Marcel.
No hi havia manera de parar-lo, així que hem vaig posar jo també per feina. Ma germana, però, estava massa ocupada mirant la tele.
No hay comentarios:
Publicar un comentario