Paranoia d'hora lliure VIIII-

Ja m'aborrien els Simpsons i els seus capítols repetits, així que vaig decidir d'apagar la tele i posar-me a cuinar alguna cosa, que ja tenia gana i començava a aborrir-me en extrem.
No vaig avisar a ma germana, que estava amb en Marcel a l'habitació, unicament perquè no volia veure com ma germana es tirava a un altre noi.
La setmana pasada, es va tirar a un noi que va trobar pel carrer, i avui s'està tirant al Marcel. Suposo que no té remei, la Mònica.
Hem vaig dirigir cap a la cuina mentre escoltava els gemecs que anaven donant els dos adolescent excitats. Ha... té gràcia que ho digui d'aquesta manera...

Era en Dani, n'estava completament segura. Estava segura que el noi amb qui m'havia topat era amb en Dani, i ara ja sabia per què plorava.
Havia entrat al facebook feia uns minuts i havia inspeccionat tot el que hi podia haver en el seu perfil: horoscops, e-mail, grups afegits, pàgines agregades de "me gusta", filologia, inspiracions, relacions, mur i fotos, i estava completament segura de tres coses.
La primera, era una acosadora.
La segona, m'estava enamorant d'ell.
I la tercera, però en absolut meny important, era el motiu pel qual plorava.
Resulta quasi increible que coses d'aquesta magnitud es puguin arribar a publicar en la web, però la gent està molt boja i ara per ara m'ho he d'esperar tot.
Al que anava: ell està (o estava) enamorat de la Joana, i ara ella està amb en Marcel. Però en Marcel està alhora amb la Mònica i tenen un lío allà montat que no sé com no l'han portat per a una telenovela.
Tanco el facebook. Suposo que es hora de dinar.

Abans d'entrar per la porta de casa, havia concentrat tota la meva energia per a tranquilitzar-me, ja que encara estava sanglotant.
L'Alexandra havia fet el que tenia que fer, i l'hi havia d'agrair més tard.
Però això no treia que estigués plorant com una magdalena, i llavors hem vaig donar compte del que tot allò havia resultat un shock dins meu, i ara hem tocava recuperar-me.
Recuperar tot el guanyat i tot el perdut en aquells darrers dies, i reestablir dins meu una nova Joana: la Joana que és lliure, que no pateix i que viu tant al màxim que la gent que l'envolta creu que es feliç. Tot i que, d'altra banda, no ho és.