L’Última flama de l’incendi
-Any 1999, Octubre dia 10. 10:10h.
Havia engegat la tele i hi havia vist una noticia molt estranya en què un home encaputxat havia raptat un autocar. El numero 10.Segons els policies ho tenien tot prou controlat i ho podien solucionar, ja que els homes encaputxats eren nous en aquella “professió” . Jo no ho entenia.Hem va fascinar com treballaven els policies, en va, per rescatar l’autocar amb tothom sa i estalvi.
-Any 1999, Octubre dia 10. 11:23h.
La mama encara no ha tornat i estic preocupat per ella. Havia d’anar a comprar però... on s’haurà ficat? Torno a posar la tele i veig la mama. Encara sortien aquells homes amb caputxa. Agafaven la mama!! Els policies no hi podien fer res o què? La mama m’ha dit abans d’anar a comprar que no sortís. Jo vull anar a plantar cara a aquells homes dolents! Però el tato diu que soc massa petit. No es que el tato sigui el meu germà, és l’encarregat de cuidar-nos, el nostre cosí. Diu que hi anirà ell. Però jo hem quedaré sol! Tinc molta por, però jo confio en el meu tato! Ara, hem quedaré amb el germanet, que escriu tot això per mi.
-Any 1999, Octubre dia 10. 18:45h.
La mama ja no tornarà.El tato tampoc. Però jo, quan sigui gran, hem venjaré del policia malparit! Ara per ara, el germanet m’aconseguirà tot el que necessiti. Ell ara ha d’anar a presó per no se què d’intent d’assassinat, així que fins que jo no sàpiga escriure ni llegir no sabré res de tot això. Germanet diu que viuré a un poble molt petitet i tranquil amb els tiets als Pirineus anomenat Mallolís. Els tiets també tenen una casa a Montesclado, però diuen que és més bonic Mallolís. El germanet se’n va. Diu que no li ensenyi a ningú res d’això per si de cas.
Aquest cuadernet és del William (Will)
Era un dia fred d’Octubre i tothom recordava el tràgic incident de ara feia uns onze anys. Va ser un accident tràgic i molt famós, va sortir a tot arreu i va recórrer el país. Jo, per la meva part, no feia altra cosa que llegir. Llegir diaris. Teníem un treball especial sobre el que va passar.
El que més hem va produir ràbia d’aquell article va ser com havien entregat a un noi jove, d’uns 23 anys, aproximadament, als segrestadors a canvi de la llibertat de la resta dels autocars. Va morir una dona i el noi.
No m’hi capfico gaire, en aquests casos, però hi ha una cosa que no hem cuadra: el noi de 23anys, que surt a la foto, s’assembla al Will, un nen de la meva classe. Però no pot ser perquè diria que, si no m’equivoco, viu a Mallolís amb els seus pares.
-Ei Adriana que tal? Has vist a l’Alba?- Hem va preguntar, precisament, en Will. Vaig negar amb el cap. Últimament no parlava gaire, se’l veia abatut. Corrien els rumors de què tenia el germà a la presó i molta gent el temia. Potser havia trobat algun document que demostrava que era adoptat. Sempre s’havia debatut que no s’assemblava gens ni mica als seus pares. Ell era morè de pell, amb el pel castany i ulls blaus. Era alt i el cabell el tenia curt. Em canvi, els seus pares eren rossos, alts, si, però d’ulls marrons. El que jo no sabia era perquè s’havia entristit tant aquells últims dies.
Vaig intentar animar-lo unes quantes vegades, però cada cop què veia a un policia amb placa, es tornava boig. Ningú, excepte els seus pares sabia el perquè.
Eren les onze i vam agafar els arxius donats sobre el tràgic accident (aquí a l’institut sempre fan un drama de tot que dura dies!) i vam llegir coses sobre el malparit policia. En Will va marxar donant un cop fort a la porta.
El més curiós, i que va encendre aquella petita llumeta de tothom dins el seu cap, va ser que el policia no havia sigut culpable, que ho va fer per un nombre major de persones i que era completament innocent. Què és va canviar el nom i va pujar als Pirineus a viure.
Se’l va canviar perquè l’acceptessin al cos de policia d’aquí al nord. Era molt estrany i hem moria de curiositat. Diu que també és va canviar d’aspecte. Merda! Jo que volia saber qui era! I ja que hi estava posada, perquè no el buscava igualment? Seria entretingut! Així que, un cop finalitzades les classes vaig anar al cos de policia, però sense atrevir-me a entrar. Vaig passar de llarg i vaig continuar caminant fins donar la volta i tornar als bancs que hi havia a la ribera del riu. Vaig abaixar la mirada i vaig distingir a en Will, assegut sobre una pedra llegint un quadern vell i brut.
-Will! Es va girar, sobresaltat i va guardar ràpidament el quadern. Hem va saludar amb la mà i va marxar corrents. Què li passava? Llavors vaig veure com una fulla del vell quadern queia de la carpeta on era i anava a parar a terra. Era inútil, en Will era ja massa lluny com per adonar-se’n i no hem contestava quan el cridava. Vaig agafar la fulla. Era vella com jo m’esperava, però tenia una lletra estranya; s’assemblava a la del Will però no era la seva a la vegada. La del Will semblava que era una espècie de rèplica d’aquella. Vaig llegir el següent:
-Any 1999, Desembre 24. El teu germanet Marc;
Estimat germanet, estimat Will, estàs sa i estalvi a casa dels tiets a Mallolís? Suposo que encara no pots saber què hi ha escrit aqui oi? Sé què et venjaràs per el que li van fer al tato, oi que ho faràs? Si? Segurament els tiets t’amagaran aquesta carta, la llegiran i no et diran la veritat. Però tu ets massa espavilat i l’acabaràs trobant, ho sé, i quan passi, se que et venjaràs com cal. Per el moment, la veritat te la dic jo: l’Andreu i la Marta són els teus tiets i no pas els tes pares. Els teu pare va morir en aquell famós accident que hi ha apuntat en el teu quadern. (Ara de segur que els tiets el buscaran) I la teva mare va ser incinerada amb el tato en el foc que va provocar l’autocar en explotar. Tu, tu i només tu, ets la ultima flama de l’incendi, la flama de la venjança que tothom s’oblida d’apagar.
Hem vaig quedar glaçada. En Will tenia aquell passat tan tràgic? La flama marginada? L’Última flama de l’incendi? Es tenia de venjar? Vaig començar a lligar caps: en Will era orfe, adoptat pels seus tiets i el seu germà estava a la presó per alguna cosa, i li demanava que es vengés. Des de quan en Will era un assassí? No ho podria fer. Però la seva força de voluntat era increïble.
Al dia següent, el vaig anar a veure i li vaig entregar la carta.
-Què significa això? Estàs boig? Mira Will, hem sap greu de debò, però no ho pots fer, no pots matar a ningú hem sents? Com penses trobar al policia del dimoni? Faràs cas al teu germà? -Adriana, 1 dia, i tot s’haurà acabat, si? El meu passat i el meu destí son els mateixos. Com bé diu la carta, sóc l’ultima flama, sempre n’hi ha una, sempre, ho entens? Per més que et fes cas... canviaria alguna cosa? Creu-me, jo no vull matar a ningú. Va marxar decidit cap a naturals. Merda! A mi hem tocava mates! “L’Última flama”? quin sentit té? Potser significa l’últim supervivent... no, no, era impossible, n’hi van sortir gairebé tots sans i estalvis excepte.... ejem, si, excepte la mare i el “tato” del Will. Hum... l’última flama podia ser com dir “l’últim respir”o alguna cosa així...
Amb un altre dia confluït, i essent al llit escoltant música i repassant cada detall, cada comentari i cada frase d’aquella carta, hem vaig adonar de que l’expressió “L’Última flama” no tenia gaire sentit a no ser que fos el literal, es clar. Llavors vaig rebre un missatge al mòbil.
Will: Adriana, Sóc l’última flama de l’incendi. Prova a saber què significa i m’entendràs. “eren les 10:10h, el dia 10 més 10”
No ho entenia a primer cop d’ull. Vaig engegar el portàtil i vaig buscar alguna resposta a aquell misteri. Vaig introduir al buscador les paraules clau i hem van sortir els resultats. Tots eren iguals: l’ultima flama de l’incendi de no se on, la flama de l’últim incendi la pel·lícula, l’últim incendi de estiu... Així que Internet no hem podia ajudar en aquell cas.
Hem vaig trencar el cap pensant en el significat tota la nit i no vaig poder dormir. Allò era important, si calia, no tenia d’anar a classe, però sabia que hi tindria d’anar, així que aquell somni es va quedar en un racó del cap on hi eren tots els altres.
Ho vaig entendre quan baixava de la furgoneta per entrar a l’autocar: No era una expressió gaire correcta, però l’entenia: si en un incendi et deixaves una flama sense apagar, aquesta podria tornar a provocar un incendi fins i tot més gran que l’anterior. En el nostre cas, l’incendi tan gran va ser el terrible accident amb l’autocar que va tenir lloc a Barcelona, ciutat natal del Will! I ser l’última flama de l’incendi significava que tornaria a armar un bon escàndol amb alguna cosa encara pitjor que la que va passar!
Ai mare! Vol fer un atentat o què? I que passava doncs amb el missatge? Ai mare! Ja ho sabia! Avui érem Octubre, el mes numero 10. Casi serien les 10:10h després d’uns 10 anys! Tot quadrava! Eren les 09:56h, acabàvem de fer tutoria i angles estava a punt de començar però... on era en Will? Un calfred va recórrer el meu cos.
-On és en Will? Sempre arriba puntual.- Va preguntar la professora.
-Jo ho sé, al menys, ho sospito... està a la comissaria de policies. Vol matar un d’ells. A la seva taquilla hi ha la prova.
Les meves paraules van aterrir alguns rostres pendents de mi a classe i alguns es petaven el cul de riure, es pensaven que feia broma. Efectivament, per si de cas, van anar a mirar a la taquilla del Will i hi van trobar la carta.
Vam córrer, tots els que van poder aguantar un ritme fort ( jo mateixa hem vaig sorprendre de mi mateixa! ) fins a la comissaria i allí, a terra estirat sense moure’s, hi havia un cos d’adult; un cadàver. Més enllà, hi havia en Will, assegut, recolzant-se amb els braços i amb la pistola del seu germà tirada al costat. Estava plorant més del que pensava que podia plorar una persona i cridava uns crits tan forts que tothom es va afanyar a treure el cap per tafanejar.
L’ambient era trist: un home mort, amb un passat fastigós d’assassí, un jove d’uns 12 anys assegut al costat cridant i plorant amb una pistola i un grup nombrós que es dirigia cap al policia. Jo i alguns companys ens vam aproximar a en Will, poc a poc, per si de cas. Ell se’n va adonar i va agafar l’arma. No estava interessat en matar-nos o ferir-nos. Va llençar l’arma ven lluny d’allí per demostrar-nos que allò era l’últim que desitjava.
De seguida vam anar, més confiats, a ajudar-lo, i a consolar-lo. Allò no ho havia triat, en cert sentit. Estava massa trist i desesperat com per atendre a raons, es culpava de tot a ell i només a ell. Va passar l’impensable.
-El meu passat és fosc, quan sigui gran, el meu passat serà fosc i ara el present és un desastre. Vull al meu germà. Vull la meva família al meu costat però sé que no la tindré. Adéu, amics.- Es va estirar, va agafar la pistola i es va disparar a ell mateix. Tothom va cridar. Tothom va plorar en aquell mateix moment. Tothom lamentava el passat del Will, el seu present i, segurament, el seu futur.
S’havia acabat, havia estat una història increïble per als meus ulls, ara plens de llàgrimes en veure’m a l’ull de tot allò, en donar-me compte de què allò passaria, un dia o altre. Què el seu germà tornaria i que, segurament, els seus familiars plorarien de pena i d’avergonyiment davant el cos mort del Will.
Després d’uns mesos, vaig tenir l’oportunitat de rebre una carta.
-Marc:
Adriana, t’agraeixo tot el que as fet, ara, un cop tingui la garantia de que has rebut la meva carta, hem reuniré amb el meu germà. Ara tindrà una vida millor. És molt possible que no ho entenguis. Mes ben igual.
Era el germà del Will qui m’enviava una carta, després de tres mesos del seu suïcidi al que a l’enterrament només hi havíem anat unes poques persones ( els tiets de Mallolís, l’Alba uns altres dos que no coneixia, els pocs veïns del poble i jo), dient que es matarà, i que m’agraeix el que he fet per en Will? Què he fet jo per en Will?
I, darrera el passat cru del Will, descansa en pau, i jo, algun dia, descansaré també en pau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario